divendres, 4 d’octubre del 2013

EL RUNAM DE SANTA MARIA DE MEROLA’ VELLA’. PUIG.REIG.EL BERGUEDÀ JUSSÀ

En la XXII caminada de l’Ametlla de Merola,  la Maria Rosa Planell Grau, i el Miquel Pujol Mur,  vam fotografiar  les minses runes  de  l’església romànica  de Santa Maria de Merola situada al costat del castell del mateix nom del qual només queden les restes d’algun edifici i una paret, pur equilibri dels que no volen caure, de l’alta torre.

Cercant dades ens vam adonar que havia unes restes més llunyanes, les  de l’església de Santa Maria de Merola ‘antiga’. Seguint la pista de terra, segons les indicacions de Catalunya Romànica, en transcórrer uns quants quilometres vam arribar a cal Sobirana, una masia també reconeguda dintre el llista de monuments de Puig Reig i uns dos-cents metres  enllà hem trobat una pista que a peu ens permet visitar les ruïnes de l’església de Santa Maria de Merola vella.

Només unes restes molt embardissades i amb arbres que tapen el conjunt del que havia estat l’església.
Santa Maria de Merola fou església parroquial fins el segle XIX, que passa a ser sufragània de Sant Martí de Puig-reig. Situada dins l’antic bisbat d’Urgell i comtat de Berga, fou l’església parroquial de la Vall de Merola sota la influència del poderós monestir de Santa Maria de Serrateix. A partir del segle XI formava part del terme del veí castell de Merola.

La primera noticia del lloc de Merola és de l’any 983; en l’acta de consagració de l’església de Sant Llorenç prop Bagà s’assenyala que aquest monestir tenia a Merola tres masos amb les seves terres i vinyes.

L’església és la més meridional del pagus  del Berguedà, esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, document datat l’any 839, però que cal considerar del final del segle X o del començament de XI.

Sembla que en aquest lloc residí una comunitat de monjos amb el quals es constituí un priorat que depenia de Serrateix però devia ser abandonat en una època molt llunyana.

Al 1050 fou jurat un testament d’un home anomenat Pere, que cedia el seu alou de la Vall de Merola i la seva vinya prop de l’Alzina, a l ‘església de Santa Maria.

L’any 1187, en l’acta de consagració de l’església veïna de Sant Miquel de Viver és esmentada com a límit meridional.

El seu caràcter parroquial quedà confirmat l’any 1312, en la visita al deganat del Berguedà i també l’any 1371 en pagar la dècima corresponent al bisbat d’Urgell.

Fins a començament del segle XVI l’edifici romànic mantingué el seu culte, però ja sigui perquè amenaçava ruïna i era incòmode anar-hi va edificar-se la nova església de Santa Maria de Merola al lloc anomenat la Torre de Merola.

A aquest església foren traslladades les relíquies de sant Crisantó i de Santa Dòria  i l’església vella fou abandonada.
1 merola
És difícil parla del que havia estat aquesta església  uns trossos de murs de pedra polides disposades en fileres regulars. Una finestra a manera d’espitllera rematada per una sola pedra que forma un petit arc de mig punt.

Pel cantó de tramuntana i no gaire lluny  queden dempeus algunes parets d’un edifici que modernament va ser utilitzat com rectoria, bé que és possible que corresponguin al que antigament fou residència dels monjos.

1 merola1
Restes oblidades pel temps i els homes, que havien alçat aquesta esglesiola per retre culte a la Verge Santíssima, tot cercant la seva intercessió davant la certesa de la mort, que acostumava a produir-se prop de l’edat de 40 anys.

Pel que fa a les dades històriques,  hi ha un veritable batibull , entre aquesta església, la  posterior  o ‘nova’ – també arruïnada -  i fins la de Santa Maria de Periques.

 Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada