MASIA DE LLORENS/LLORENÇ? I LA SEVA CAPELLA . PARRÒQUIA DE SALLENT. PINELL DES ÉGLISES. EL SOLSONÈS. LLEIDA. CATALUNYA

Patrimoni Gencat ens diu en relació a la capella ; edifici de planta rectangular, de maçoneria, amb teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. Interiorment té una volta de canó de guix. Pràcticament tota la façana està ocupada per la porta, que és d'arc de mig punt, i està rematada per un campanar d'espadanya d'un ull. La planta de l'església està aproximadament a dos metres del nivell del terreny i s'accedeix per mitjà d'una escala que també dóna accés a un pou i a l'entrada de la masia.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=17515

Cap dada quan a l’advocació de la Capella aixecada l’any 1909 segons consta damunt la porta d’accés , quan al pou hi ha una inscripció de 1882.

Res de l’edifici magnífic de la masia, inclòs amb el numero 48 de 113 al Catàleg de masies :
http://www.pinelldesolsones.cat/wp-content/uploads/2015/01/Cat%C3%A0leg%20de%20masies%20i%20cases%20rurals.pdf

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

El Bisbat de Solsona ha tingut al seu servei persones de moltíssima vàlua com mossèn Antoni Bach i Riu ( Berga, 1907 + Solsona, 31 d’octubre de 2014) :
http://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/12809/mort/mn/antoni/bach/riu
o Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) entre altres.

La demografia condiciona – també – la recerca en l’àmbit del patrimoni històric i/o artístic, Catalunya té sortosament en el voluntariat la raó de la seva persistència com a Nació, bona mostra en tenim per exemple al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín ). Necessitem que més i més catalans s’impliquin en la recuperació de la memòria històrica.

Catalunya en matèria de documentar el patrimoni històric i/o artístic té encara molta feina a fer, aquest retard i/o incúria, per dir-ho de forma col•loquial, tenia la seva lògica durant la dictadura franquista, atès l’odi visceral que el sàtrapa sentia vers Catalunya i la seva llengua i cultura, passats més de 40 anys des de la seva ‘mort oficial’, i vivint en una ‘democraciola’ semblava que si més no a Catalunya es faria alguna cosa per recuperar aquesta part de la memòria històrica, val a dir que amb honroses excepcions els ‘ demòcrates catalans de tots els colors’ no consideren el patrimoni històric i/o artístic com un tema ‘important’, i la majoria dels ajuntaments no disposen encara d’un Catàleg de patrimoni, un grup reduït a la província de Barcelona mitjançant la Diputació provincial ha elaborat i publicat Mapes de Patrimoni que pateixen en general de força mancances, la resta gràcies a Patrimoni Gencat disposen d’un petit recull, sovint no actualitzat i com en el cas dels Mapes de Patrimoni amb força mancances.

L’excusa més repetida és la dificultat real que existia ‘ en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República ‘, episodi vergonyant que els ‘guanyadors’ qualifiquen de ‘guerra civil’, i la jerarquia de l’església de l’època batejava com ‘Cruzada’ ; a l’any 2017, quan fa més de 40 anys de la mort del sàtrapa, ‘oficialment’ a Madrid el 20 N de 1975, l’argument és manifestament groller i per dir-ho de forma ‘políticament correcta’ absolutament fals.

El feixisme tenia vers Catalunya un política clara, l’anorreament. El cleptofeixisme ara i avui , continua fidel a aquella ‘politica’; l’adveniment de la ‘democraciola’ i la subsegüent aparició de partits que es reivindiquen com a catalans i democràtics, feia pensar en que s’adoptarien ràpidament mesures per corregir aquelles ‘politiques’.

Constatar que no ha estat així és un exercici de realisme pràctic; discursos insistint en l’amor a Catalunya, molts, masses ; accions concretes poques, i en una majoria de poblacions de Catalunya, dissortadament cap.