La carabassa groga fuig corrent del pebrot vermell perquè la barreja de colors no li agrada gens.
La carabassa és dolça, agradable de sabor i potser una mica tímida.
El pebrot , és tot el contrari, fort de gust, a vegades, fins i tot, un xic picant. Sobretot si és emparentat amb el seu familiar petit el bitxo, aleshores pica com un dimoni. A més aquell, color vermell com nas de borratxo és cridaner i agressiu.
Tombada a terra li passen pel cap idees que voleien en el seu pensament anant d’un lloc a l’altre contrari. I si fóssim parella potser els caràcters dels descendents canviarien totalment.
Amb els ulls clucs se li forma una imatge rere l’altra. Primer veu un cos rodanxó i corpulent com el seu però de color vermell molt atrevit, no se’n sap avenir. I si fos a ratlles vermelles i grogues.
¾ Nooo!!! Semblaria que portes pijama.
Cluca més fort els ulls i immediatament es forma una nova figura.
¾ Nooo!!! Tampoc vull això pels meus fills. La meva closca carabassa voltada de bonys de color vermell. Tothom pensaria que tinguessin el xarampió.
¾ I si fos un pebrotet dur de closca i groguenc de color...
¾ Nooo!!! Per què no? Perquè m’escalivarien i la meva closca de carabassa li costaria coure i quan m’obrissin sortiria tota caldosa i suada. Ecs!!!
Mentre pensava ben arrelada a terra passava el temps i sense donar-se compte s’engreixava i s’engreixava. El pebrot tot espaordit mirava amb terror la grossa carabassa, la molt grossa carabassa, que dia a dia creixia i creixia.
La carabassa estava amoïnada cada dia que passava era més alta, més ampla , més pesada i el pebrot quedava cada dia més petit i escarransit.
Finalment va venir el pagès i mirant la carabassa digué:
¾ Ostres, serà un bon ou d’euga.
Ara sí es va posar contenta: un ou d’euga, aquell animaló alt, esvelt, de pas ràpid que marxava lleuger d’un punt a altre del prat. Sí, això seria la seva descendència.
Malgrat tot un dia va tornar el pagès, la sospesa i escapça el budell que la lligava a terra. Només va poder cridar:
¾ I l’euga...
ALGUNES IL·LUSIONS NO ES PODEN COMPLIR A LA VIDA.
Text : Miquel Pujol Mur
Fotografia: Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada