Per començar un deixo una reflexió de pes; quan Déu va decidir vindré en carn mortal a la terra, va desestimar encarnar-se en qualsevol del pobles dominants d’aquell moment històric; néixer jueu implicava una clara decantació vers el pobles petits. A Déu li desagraden els nord-americans, els xinesos, els russos , els alemanys , els francesos, els espanyols – faig una transposició històrica des dels romans fins al present -; al mateix temps manifesta un sentiment de profunda estimació vers tots els petits pobles oprimits de la terra. No en faré llista perquè no voldria superar l’allargada d’un foli.
Deia que li desagrada profundament Espanya, que es mereix amb tota justícia el títol dels país dels excessos; aquí quan algú fa alguna malifeta – això succeeix contínuament - , enlloc de sancionar-lo com fora raonable i just, es fa una llei que castiga a tothom, posem algun exemple:
Algunes persones amb la col•laboració – de vegades voluntària, de vegades forçada - dels metges de la Seguretat Social, han vingut consumint medicaments de forma abusiva; jubilats que feien receptes pels fills, nets, veïns ,... alguns fins per vendre-les sota preu vull pensar. Ho feien, i ho fan, amb la seva cartilla de la Seguretat Social, amb un número concret; per tant metges i ‘pacients’ haurien de ser processats i sancionats, si fóssim en un país democràtic. Aquí contràriament es fa una llei que obligarà – de moment només als catalans – a pagar un € per cada recepta, amb un màxim de 61€ a l’any. Està clar que els pobres moriran per desatenció però tractant-se de catalans aquest és el menor dels mals possibles.
Els nostres mandamasos politics i econòmics han portat el país a la ruïna econòmica; des d’inversions absurdes, fins a gestions d’escàndol, passant per tota mena d’irregularitats, si fóssim en un país democràtic els responsables – en tots els àmbits - haurien de ser processats i sancionats. Enlloc d’això s’acorda reduir el salari – de moment només dels empleats públics de Catalunya – i desmuntar el sistema d’accés a la funció publica mitjançant procediments basats en l’apreciació dels mèrits i la capacitat dels interessats. Si continuen accedint persones honestes con fins ara, aquesta mena d’actuacions excessives i irregulars, acabarien esdevenint impossibles, i lògicament, HASTA AQUI PODIAMOS LLEGAR !
M’arribava fins al Pi de les Quatre Besses, i m’abraçava una vegada més al seu tronc, esperava sentir la veu angoixada de l’Axel demanant als deus que li permetessin desaparèixer de la vista dels bàrbars, esdevenint alhora un símbol del seu poble i del seu món.
Els segles havien dotat d’una pàtina d’humanitat als pobles que venien del Nord, i als que injustament anomenàvem bàrbars . Contràriament el temps i la història, assenyalaven tossudament als veïns propers, als que fins aquest adjectiu els venia gran. I em dolia constatar que malgrat la riquesa de la nostra llengua no havíem sigut capaços de trobar un adjectiu per a qualificar-los.
Em confortava pensar que Déu està al nostre costat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada