CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LES NEUS. LLUMENERES. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de la capella advocada a la Marededéu de les Neus, del poble de Llumeneres, a la parròquia de Sant Julia de Lòria, al Principat d’Andorra.

Llumeneres  s’esmenta ja a principis del segle XI,  en ocasió de l’estada del bisbe Sant Ermengol d'Urgell (Aiguatèbia, segona meitat del segle x - El Pont de Bar Vell, 1035) , qui va anar-hi per a descansar

Llegia que està construïda a la manera tradicional del país, amb parets de pedra lligades amb fang i revocades de morter de calç, i un teulat de llosa i fusta a dues vessants. Al seu interior es pot observar una sèrie de quadres que emmarquen textos litúrgics llatins tallats en fusta, mostres de la decoració de les caixes de núvia de l'època i una pala amb goigs enclotats (gravats en talla dolça, extraordinaris) de la Mare de Déu de les Neus i de San. Pere, un conjunt de remarcable valor dins el gènere i per la seva raresa en l'actual mancança d'aquest patrimoni cultural. També cal destacar l'original confessionari que consisteix en una arca de fusta (altra vegada la construcció setcentista popular) amb una gelosia en fusta adossada en un costat.

 

La família propietària de la capella conserva la documentació original amb el segell en sec del bisbe Francisco Fernàndez de Xàtiva i Contreras (Casas-Ibáñez, Castella-la Manxa, 1704 — (probable) la Seu d'Urgell, 1771) segons el qual es concedeix la llicència l'any 1769.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS. L’ANOIA SOBIRANA

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés a la dreta de carretera,  a l’aparcament del Cementiri Municipal de Castellfollit de Riubregós,  que comparteix espai amb l’antic Priorat de Santa Maria i  granja del Monestir de  Montserrat,  a la comarca de de l’Anoia sobirana.

Retratàvem des de l’exterior l'església de Santa Maria, que  es troba a la vall del riu Bregós, prop del poble de Castellfollit, vora la carretera de Ponts i al costat del cementiri municipal.

És una construcció del final del segle XI que, malgrat les modificacions posteriors, sobretot d’època gòtica, ha conservat la seva estructura. Consta de planta de creu llatina, formada per l’encreuament de la nau principal amb un transsepte, i un absis quadrangular a l’est. Al mur nord de la nau principal es van obrir dues capelles gòtiques emmarcades amb arcs apuntats, i al mur sud, una capella abarrocada. Els dos braços del transsepte havien estat capçats per dos absis semicirculars que van ser substituïts posteriorment per dos edificis quadrangulars (una capella gòtica al braç nord i una sagristia al sud). Un cop enderrocada la sagristia, es va reconstruir del tot l’absis lateral sud, i en part el del nord, adossat a la capella. Al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte s’aixeca una cúpula, sobre trompes als angles, que a l’exterior pren la forma d’un cimbori circular coronat per un segon cos quadrat, poc sortint. A l’oest sobresurt també un singular campanar d’espadanya amb tres obertures.

 

El conjunt de cobertes és format per una volta apuntada, lleugerament sobrealçada, en la nau principal, i una volta de mig punt a l’absis central i als dos braços del transsepte. Les zones corresponents al punt d’arrancada de la volta de mig punt s’han fet amb carreus ben carejats i polits, mentre que el seu tancament l’han obrat amb blocs sense treballar i col·locats a plec de llibre. La volta del braç sud és reforçada amb un arc toral, recolzat sobre dues carasses a manera de mènsules, que dóna pas a una altra capella gòtica situada al fons d’aquest braç.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada . Vista interior lateral del presbiteri de l’església.

El temple és il·luminat per finestres de diverses característiques. Al centre de l’absis principal hi ha una finestra de doble esqueixada, coronada amb un arc de mig punt i una arquivolta a l’exterior. Al lateral del braç sud del creuer trobem tres ulls de bou, mentre que al del braç nord s’obre una finestra coronella modificada, formada per tres arquets que reposen, en els punts intermedis, sobre dos mainells amb capitells mensuliformes. Al mur oest dels dos braços hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en un arc de mig punt, i a cada lateral de la nau principal n’hi ha dues de semblants. A la façana oest trobem un ull de bou.

 

L’edifici té tres portes: una d’oberta al sud, romànica i de composició senzilla, coronada amb un arc de mig punt motllurat que envolta un timpà llis refet, i que es va protegir més tard amb un atri cobert amb volta apuntada, amb osseres als laterals; una altra al frontal del braç nord del transsepte, amb un arc de mig punt fet amb grans dovelles i coronat per una arquivolta que sobresurt de la paret, solcada per un filet central; i, finalment, la porta oberta a l’oest, que ha estat reconvertida en finestral modernament.

 

L’aparell de l’obra romànica és fet amb carreus ben treballats, disposats en filades horitzontals. A l’absis central, sota un fris en dents de serra, hi ha tres sèries d’arcuacions cegues, sostingudes per mènsules, entre lesenes.

Al llarg del temps, els habitants de Castellfollit, que ja des del segle XVII assistien a la nova església edificada dins el poble, van deixar d’acudir de manera regular a Santa Maria.

Després d’un període d’abandó, gràcies a la intervenció de l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), el 1935 es va catalogar el priorat com a monument,  fou però descatalogat en el període  1936-39, i fins l’any 1981 no va ser declarat monument historicoartístic d’interès provincial.

 A partir d’aquest any la Diputació de Barcelona i la Generalitat van col·laborar en la seva restauració.

Advertíem senyals evidents si més no d’intents d’accedir al edificis del Priorat.

Els lladres del camí ral, constitueixen un greu perill tant per al Patrimoni històric i cultural, com per les vides i hisendes dels que romanen encara en aquestes terres.

SANTA MARIA DE SENAN. LA CONCA DE BARBERÀ

 

El Joan Pons Camprubí, publica fotografies de l’Església parroquial deSenan, a la comarca de la Conca de Barberà, advocada a Santa Maria, de la que la Francesca Español i Bertran (Vilallonga del Camp, 1956) ,  el Carles Puigferrat i Oliva , el Francesc-Josep de Rueda i Roigé , i el  Joan-Josep Menchón i Bes, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2154601.xml

La primera referència d’aquesta església és de l’any 1170, en què Guerau de Granyera, senyor del castell de Senan, i el seu germà Bernat concediren i confirmaren al monestir de Santa Maria de Montserrat l’església de Santa Maria del castell de Senan, que s’havia de bastir, amb les primícies i oblacions i altres drets d’aquesta església. Segons aquest document l’església de Senan esdevindria de patronat del monestir de Montserrat. Hom desconeix en quin moment exacte es construí, tal vegada no fou fins al segle XIII, segons es desprèn de l’actual edifici, que acusa característiques pròpies d’aquesta centúria. De fet, no es comprova que l’església era erigida fins els anys 1279-80, en què apareix en les llistes de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona que van satisfer la dècima papal. L’església de Senan consta que hi contribuí amb 30 sous de moneda de Barcelona.

 

En comprar el monestir de Poblet el castell de Senan a Ripoll l’any 1264, els drets de patronatge de la parròquia de Senan passaren al monestir cistercenc. Això fou motiu de certes diferències entre l’abat de Poblet i l’arquebisbe de Tarragona. El plet que s’inicià durant l’abadiat de Guillem Estanyol, l’any 1264, no es va resoldre fins el 21 de juliol de l’any 1296, amb la signatura per ambdues parts d’una concòrdia per la qual s’establí que l’abat de Poblet podria retenir el dret de patronatge sobre l’església de Senan, reservant-se per a l’arquebisbe tarragoní la jurisdicció espiritual i el dret que damunt d’ella, com una església més dins la diòcesi, li pertocava. En aquest plet van intervenir conciliadorament l’ardiaca tarragoní Gaufred de Cruïlles i l’obrer de la catedral, Ponç de Guàrdia.

 

L’església de Senan contribuí novament al pagament de la dècima de l’arquebisbat de Tarragona a Roma els anys 1354-55; cada any li pertocà la quantitat de 17 sous i 6 diners.

 

L’edifici de Santa Maria de Senan fou objecte, entre el 1978 i el 1984, de diverses obres de reforma i restauració, realitzades amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona, que han deixat a la vista l’estructura romànica que havia quedat amagada a l’interior sota una considerable capa de guix.

En el seu origen, al segle XIII, es tractava d’una església d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La capçalera original fou enderrocada i en el seu lloc es bastí l’actual, carrada. Els vestigis dels fonaments de l’absis primitiu van ser descoberts l’any 1984 arran de les obres de restauració.

La nau és coberta per una volta de canó seguit que mostra un lleuger apuntament i arrenca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau. En la construcció de la volta s’emprà un material similar al que apareix en la totalitat de l’edifici. La col·locació dels carreus evidentment és més acurada.

 

El portal d’accés a l’església s’obre en el mur de ponent. El capi-alçat que mostra s’estructura mitjançant dos arcs en gradació, dels quals el més interior arrenca directament d’una imposta que se situa per sobre d’una columna amb capitell. Una motllura a la manera de guardapols recorre aquest arc externament. Al portal apareixen, doncs, dues columnes amb els seus respectius capitells. Hem d’assenyalar que aquestes peces es van col·locar modernament i fins el 1984 foren de ciment. Ara són de pedra. És poc probable que s’adeqüin a la forma primitiva.

 

Hi ha dues finestres obertes al mur sud. Són d’arc de mig punt i mostren una doble esqueixada. L’arrodoniment de l’arc de les finestres el configura una llinda rebaixada; els muntants són adovellats.

 

Els murs originaris s’han conservat en tot el llarg del perímetre de l’estructura, excepte, és clar, a la capçalera. L’aparell és regular i tallat amb escoda. La forma de col·locació és a la manera isòdoma

EL CEMENTIRI MUNICIPAL D’OLIOLA, INSPIRAT EN L’OBRA DE DANTE ALIGHIERI. LA NOGUERA

 Dante Alighieri, batejat Durante di Alighiero degli Alighieri i conegut tradicionalment en català com el Dant (Florència, República de Florència, maig/juny del 1265 - Ravenna, Estats Pontificis, 14 de setembre de 1321), fou poeta italià, un dels autors més reconeguts de la literatura universal, conegut per haver escrit La Divina Comèdia, una de les obres fonamentals de la transició del pensament medieval al renaixentista i obra cabdal de la literatura universal

El cementiri municipal d’Oliola té un entorn difícil de qualificar, sorprenent però, és el mínim que en podem dir.

Està situat en un terreny amb forta pendent, i té l’entrada per la part superior, i els darrers nínxols, estan a la part més baixa. La demografia 55 ànimes  al nucli d’Oliola, en el darrer cens, fan difícil imaginar que caldran noves construccions.  Altres nuclis com Coscó, o el Gos, tenen també els seus fossars.

Substitueix el fossar parroquial situat al costat de l’església de SantTirs.

No forma part – encara – del migrat patrimoni històric i/o artístic, que la Generalitat publica per aquest municipi, que no disposa d’un Catàleg de Patrimoni

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU AL NUCLI DE VILANOVA DE L’AGUDA. LA NOGUERA.

 

Sobta trobar-se un campanar orfe,  de planta quadrada, embegut en part per les estructures dels habitatges actuals al carrer Major de Vilanova de l’Aguda, m’explicaven que formava part de l’església parroquial del poble de Vilanova de l’Aguda,  advocada a l’apòstol sant Andreu, coneguda també amb el nom de l’església del Roser.

Em deia, des del balcó de casa, una veïna  que encara es duen a terme algunes cerimònies religioses en la commemoració del patró, i en algunes dates concretes.

No es tenen notícies històriques sobre aquesta església anteriors al 1300.

Tanmateix, no es pot descartar que tingui el seu origen als segles XII o XIII, quan sorgí la vila nova de l’Aguda.

Carles Puigferrat i Oliva( Tona,  Osona, 1968 )

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1705601a89.xml

No em sobtava però, que la placa commemorativa  situada al costat de la font estes de cap per avall, si per arreu es posa al rei en aquesta posició, sembla del tot Logic fer el mateix  amb allò que fa referència al  Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny de 1930), oi?.

Ens quedava pendent força feina, localitzar l’edifici que aixoplugava l’escola,  retratar les capelles d’algunes masies, .....

Esperem a l’email castellardiari@gmail.com , malgrat la minsa població de Vilanova de l’Aguda, trobar col·laboració, i per descomptat agrairíem infinitament la tramesa d’un plànol o mapa.

ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR DE CANOSA. OLIOLA. LA NOGUERA

 

El sostre demogràfic d’Oliola s’assolia el cens de 1857 amb 999 ànimes, i es tancava l’any 2020 amb una població de dret de 203 habitants. La superfície del municipi es de  86,3 km² , aquesta sangria del 79,68%, és una mostra fefaent de la pèssima gestió de la “ cosa pública” al REINO DE ESPAÑA.

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, i l'Antonio Mora Vergés, a retratar la capella del Pilar de Canosa, l’enciclopèdia fa referència  al  despoblat de Canosa , situat entre Claret i Coscó.

Patrimoni Gencat en relació a la capella de la Marededéu del Pilar ens diu;  construcció realitzada amb pedra de carreu de planta rectangular, tan sols té una nau i al costat s'hi obre el cementiri.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=22265

A la façana hi ha la porta d'accés amb arc de mig punt i adovellada, més amunt un petita finestra i entre la porta i la finestra hi ha un escut, probablement de la família que va fundar la capella del Pilar.  En demanarem informació al Pere Francesc Puigderrajols Jarque, membre de la Institució Catalana de Genealogia  i Heràldica . Secció d'heràldica 

                                                      

A la part superior hi trobem un ull de bou i corona la façana una espadanya. La teulada és de doble vessant.

Remata tota la capella una petita cornisa decorada.

 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/04/esglesia-de-la-mare-de-deu-del-pilar-de.html

La capella de la Marededéu del Pilar, i la casa – magnifica – de la Canosa, son l’excepció de la norma, en aquesta terra, objecte de tota mena d’espolis , i del tot  oblidada pels poders públics.

Reiterava a la Marededéu del Pilar,  la pregaria que havia fet davant del runam de Santa Magdalena  a Maravella, i encara abans a la capella de  la Marededéu del Carme de Claret, en la       que demanava a l’Altíssim que no deixes sense sanció als responsables de tanta desolació. 

Maleïts !!!!

PERILL D’ESFONDRAMENT . EL CASTELL I L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE RIBELLES. VILANOVA DE L’AGUDA. LA NOGUERA.

 

Poc es podia pensar  Poc es podia pensar   María del Carmen Tort-Martorell Llabrés, baronessa de Ribelles que els que havien estat els seus vassalls, la culpessin de l’infinit abandó en que es troba el seu antic castell-palau a la població homònima de la Noguera, integrada  avui al municipi de Vilanova de l’Aguda.

https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2007-13358

https://dep-dpch.uab.cat/curric/55.pdf

https://docplayer.es/49529797-Conservem-el-patrimoni-el-projectem-al-futur.html

Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955),  Manuel Gabriel i Forn – traspassat al’any 2016 - ,  el  Josep Tugues i Baró, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1744602.xml

L’antiga baronia de Ribelles comprenia els llocs de Ribelles, l’Alzina, Guardiola i Vilalta.

 El seu nom va lligat al llinatge dels barons de Ribelles, personatges àmpliament documentats a partir del segle XI, i que tenen un paper rellevant en la política de conquesta i repoblació que porten a terme els comtes d’Urgell, com també en altres empreses político-militars de més abast portades a terme pels comtes-reis.

 

Tot i el seu probable origen islàmic, una de les primeres mencions documentals de la fortalesa de Ribelles és datada entre els anys 1042 i 1075, quan el vescomte Miró d’Urgell pronuncià una sentència sobre el plet entre el bisbe Guillem d’Urgell i Ramon de Ribelles, amb relació al límit dels termes entre els castells de Guissona i Ribelles. L’any 1047, la fortalesa de Ribelles, juntament amb la de la Figuera de l’Aguda, apareixen com a afrontació oriental del castell de l’Aguda; posteriorment, de l’any 1067, hi ha notícia que Ramon i la seva muller Guilla vengueren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles un alou situat al terme del castell de Ribelles, en un lloc dit el Pujol.

Sembla que els primers Ribelles, Gombau I i Ramon I, documentats al llarg del segle XI, eren vassalls dels comtes de Cerdanya pels castells de Castellnou d’Oluja, la Manresana, Brufaganyes i de les Olujes.

Posteriorment, Ponç I i Gombau III de Ribelles, descendents dels anteriors, l’any 1149 participaren en la conquesta de Lleida com a magnats del comte Ermengol VI d’Urgell, i en reberen propietats. El mateix Gombau III signà com a testimoni en la carta de poblament que els comtes atorgaren a aquesta ciutat, i també apareix l’any 1166 en l’acta de fundació del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Poc després, l’any 1174, juntament amb la seva esposa Marquesa de Cabrera, senyora d’Artesa de Segre, Montsonís, Foradada i les Ventoses, figura signant la carta de poblament que els comtes d’Urgell, Ermengol VII i Dolça, concediren als habitants de Balaguer; al costat de les seves signatures també consten les firmes d’alguns membres de llinatges com els Anglesola, els Concabella i els Torroja, nissagues que tingueren també un paper destacat en la conquesta feudal d’alguns sectors de les terres ponentines de Catalunya.

El llinatge dels Ribelles anà prenent cada cop més importància, i alguns dels seus membres al segle XIII serviren a Jaume I en la conquesta del País Valencià, on s’originà una altra branca; també se’n troben, en aquesta mateixa centúria, participant en les lluites dels Cabrera contra els comtes d’Urgell i en la conquesta de Sicília.

 

Al principi del segle XV, una branca d’aquesta nissaga s’establí a Sardenya. En aquest mateix moment, la gran família dels Ribelles, que senyorejà diferents castells de l’Urgell, el Solsonès, la Segarra i la Conca de Tremp, s’havia ja desvinculat de la baronia originària de Ribelles. Entre el 1404 i el 1416 apareix com a senyor de Ribelles el convent de Santa Clara de Balaguer, que nomenava els batlles del lloc, i que potser tenia el domini del terme per a un empenyorament o una venda a carta de gràcia. Tanmateix, però, el 1418 Ramon Ponç de Ribelles va vendre la baronia de Ribelles al seu cosí segon Gispert de Ponts, senyor de Tàrrega. Aquest fet marcà la desvinculació total d’aquesta família del seu solar originari, de manera que des del 1418 foren barons del lloc de Ribelles els Ponts.

 

Posteriorment, el 1671, Pere de Ponts i de Guimerà vengué la baronia a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, i tot i que temporalment retornà sota el domini dels Ponts, fou recuperada pels Tamarit, els quals la vengueren als Duran i Bastero. Aquests, vers el 1871, van vendre el castell a Josep de Bofarull i Rafart. Després la baronia passà als Llabrés, residents a Ciutat de Mallorca, els quals feren restaurar el castell

L’element més antic de la fortificació és una torre de planta quadrada, a la qual s’adossà l’església romànica. Els seus costats, a l’interior, tenen una longitud de 515 cm.

El gruix del mur és de 175 cm. Tot i que exteriorment no sigui gaire evident, cal distingir tres etapes en la construcció d’aquest edifici. Deixant de banda el campanar, afegit modernament, es pot assenyalar que fins als 9 metres el mur correspon a un moment constructiu, i dels 9 metres  als 13 metres , a un altre.

 

Tota la part inferior de la torre —fins als 9 metres — és feta a l’exterior amb uns grans carreus, ben escairats i arrenglerats (que fan, per exemple, 35 cm × 60 cm), mentre que a la cara interior hi ha un encofrat. En aquest nivell inferior hi ha dues espitlleres, a l’angle nord-est, segurament, però, obertes modernament. Amb tot a l’exterior sembla que s’endevina, a la façana nord, al costat del lloc on hi ha una de les espitlleres, l’existència d’unes dovelles en forma de plec de llibre; avui la possible obertura és tapada.

 

A partir dels 9 metres  comença un mur una mica més prim (de 160 cm), fet amb un aparell de carreus grossos i força escairats, col·locats a totes dues cares de la paret i no sols a l’exterior. A la paret oest, a uns 11 metres , s’obre una porta, amb una amplada de 120 cm, acabada en un arc de mig punt. A l’interior d’aquesta porta hi ha una altra porteta, amb només 80 cm d’amplada, actualment tapiada. En aquesta banda occidental de la torre hi devia haver altres dependències del castell, que segurament van desaparèixer en època moderna.

 

La datació d’aquesta construcció planteja alguns problemes. No ofereix cap dubte el campanar, que és del segle XVII, ni tampoc, fins i tot, la part romànica superior (dels 9 als 13 metres ), que es pot datar sense gaires problemes al segle XII. Per contra, els 9 m inferiors fan pensar en un edifici segurament anterior a l’any 1000 a causa de les característiques de l’aparell constructiu i de la planta. Podríem establir uns certs paral·lelismes entre aquesta construcció i les properes torres d’Ardèvol i de Peracamps (Solsonès), possiblement edificades en un moment no gaire allunyat de l’època en què es bastí la de Ribelles i fetes pels habitants del comtat d’Urgell. Tanmateix, tant la planta com, sobretot, l’aparell són força diferents. Tot i que només sigui d’una manera hipotètica, creiem que més aviat cal relacionar aquesta torre primitiva del castell de Ribelles amb construccions com la primera torre del castell de Ponts, la fortificació de la Costa de Sant Joan, el castell d’Albesa o les muralles del Castell Formós de Balaguer i considerar-la d’època andalusina

Li demanava al Pere Albert Carreño que té un objectiu millor a la seva màquina , que retrates els escuts que llueixen  encara – estan molt amunt per endur-se’ls -  damunt de les galeries del Castell-Palau

https://www.segre.com/noticies/lectura/reportatge/2021/01/31/una_ruina_monumental_124675_1677.html?

No li volia recordar a la persona que em feia aquella manifestació, que fins a l’extinció de les senyories al segle XIX, bona part dels recursos econòmics que avui anaven als ajuntaments, i organismes superiors, es pagaven als senyors. I val a dir, que el “retorn” almenys per part dels Ribelles, superava amb escreix el migrat percentatge que ens retornava al segle XXI el REINO DE ESPAÑA.

Volia accedir a l'ermita de la Mare de Déu dels Esclopets que  es troba a prop del poble de Ribelles, i que fou construïda l'any 1781 amb l'ajuda dels veïns del poble i també d'alguns veïns dels pobles de Vilalta, Alzina i Cabanabona.  I refeta en bona part als segle XIX. Em deien que la Mare de Déu era “ privada” - entenia que l’ermita forma part d’una propietat privada, -  només el feixisme incorporava a l’escalafó a Sants i Verges -, i em deien que hi havia una cadena que n’impedia l’accés – entenc que amb vehicle -, atesa la manca d’informació desistia d’anar-hi.  Al llarg del mati,  la successió de masies espoliades, esvaïa els meus dubtes; tinc coll avall, que bona part d’aquests robatoris es duen a la pràctica a la llum del dia, i mitjançant vehicles i mitjans adequats, entenc encara més però, els silencis d’unes poblacions majoritàriament envellides, orfes de tota protecció i/o assistència.    

N’havien escrit alguna cosa de Vilanova de l’Aguda i del seu terme :

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/07/capella-de-sant-ramon-de-la-masia.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/10/ermita-de-santa-perpetua-vilanova-de.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/09/esglesia-parroquial-de-sant-salvador.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/02/les-pedres-solitaries-de-ribelles-la.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/06/esglesia-de-valldaries-advocada.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/06/pont-de-ribelles-vilanova-de-laguda-la.html

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/08/els-carrers-coberts-de-vilalta-vilanova.html

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/06/esglesia-de-santa-maria-de-les-omedes.html

Espero tenir ocasió de visitar l’ermita de la Mare de Déu dels Esclopets, i de recollir imatges de les capelles – alguna quasi ensulsiada – de les masies del Bosc (a ponent del poble), amb una antiga església del segle XVI dedicada a sant Tomàs, o la més tardana (segle XIX) de Sant Josep, que es troba adossada al mas de Can Valls ( a llevant del poble). Sant Salvador de l’Alzina,  un edifici de reminiscències romàniques amb un portal adovellat amb campanar sobre el mur de ponent. No té absis; només una petita edificació a manera de sagristia adossada al mur pla del final de la nau.

Havia demanat a l’Ajuntament – que em diuen que obre només dilluns, dimarts  i dimecres, un mapa o plànol  - , estic a l’espera.

Mossèn, Josep Maria Viñolas Esteva, publicava els Goigs de la Mare de Déu dels Esclopets, a la que – sense poder accedir a la seva ermita – li preguem que porti fins al bon Déu, els anhels legítims dels vilanovins i dels catalans.

 https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/01/goigs-la-mare-de-deu-dels-esclopets.html

Vilanova de l’Aguda, Oliola,..., la Noguera, tenen malgrat l’estultícia d’uns i l’espoli dels altres, un riquíssim patrimoni històric, que amb l’ajuda del Consell Comarcal, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya ,..., s’hauria de posar en valor.