Poc es podia pensar Poc es podia pensar María del Carmen Tort-Martorell Llabrés, baronessa
de Ribelles que els que havien estat els seus vassalls, la culpessin de l’infinit
abandó en que es troba el seu antic castell-palau a la població homònima de la
Noguera, integrada avui al municipi de
Vilanova de l’Aguda.
https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2007-13358
https://dep-dpch.uab.cat/curric/55.pdf
https://docplayer.es/49529797-Conservem-el-patrimoni-el-projectem-al-futur.html
Jordi Bolòs i Masclans (Barcelona, 1955), Manuel Gabriel i Forn – traspassat al’any 2016
- , el Josep Tugues i Baró, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1744602.xml
L’antiga baronia de Ribelles comprenia els llocs de Ribelles, l’Alzina,
Guardiola i Vilalta.
El seu nom va lligat al llinatge
dels barons de Ribelles, personatges àmpliament documentats a partir del segle
XI, i que tenen un paper rellevant en la política de conquesta i repoblació que
porten a terme els comtes d’Urgell, com també en altres empreses político-militars
de més abast portades a terme pels comtes-reis.
Tot i el seu probable origen islàmic, una de les primeres mencions
documentals de la fortalesa de Ribelles és datada entre els anys 1042 i 1075,
quan el vescomte Miró d’Urgell pronuncià una sentència sobre el plet entre el
bisbe Guillem d’Urgell i Ramon de Ribelles, amb relació al límit dels termes
entre els castells de Guissona i Ribelles. L’any 1047, la fortalesa de
Ribelles, juntament amb la de la Figuera de l’Aguda, apareixen com a afrontació
oriental del castell de l’Aguda; posteriorment, de l’any 1067, hi ha notícia
que Ramon i la seva muller Guilla vengueren al monestir de Sant Serni de
Tavèrnoles un alou situat al terme del castell de Ribelles, en un lloc dit el
Pujol.
Sembla que els primers Ribelles, Gombau I i Ramon I, documentats al llarg
del segle XI, eren vassalls dels comtes de Cerdanya pels castells de Castellnou
d’Oluja, la Manresana, Brufaganyes i de les Olujes.
Posteriorment, Ponç I i Gombau III de Ribelles, descendents dels anteriors,
l’any 1149 participaren en la conquesta de Lleida com a magnats del comte
Ermengol VI d’Urgell, i en reberen propietats. El mateix Gombau III signà com a
testimoni en la carta de poblament que els comtes atorgaren a aquesta ciutat, i
també apareix l’any 1166 en l’acta de fundació del monestir de Santa Maria de
Bellpuig de les Avellanes. Poc després, l’any 1174, juntament amb la seva
esposa Marquesa de Cabrera, senyora d’Artesa de Segre, Montsonís, Foradada i
les Ventoses, figura signant la carta de poblament que els comtes d’Urgell,
Ermengol VII i Dolça, concediren als habitants de Balaguer; al costat de les
seves signatures també consten les firmes d’alguns membres de llinatges com els
Anglesola, els Concabella i els Torroja, nissagues que tingueren també un paper
destacat en la conquesta feudal d’alguns sectors de les terres ponentines de
Catalunya.
El llinatge dels Ribelles anà prenent cada cop més importància, i alguns
dels seus membres al segle XIII serviren a Jaume I en la conquesta del País
Valencià, on s’originà una altra branca; també se’n troben, en aquesta mateixa
centúria, participant en les lluites dels Cabrera contra els comtes d’Urgell i
en la conquesta de Sicília.
Al principi del segle XV, una branca d’aquesta nissaga s’establí a
Sardenya. En aquest mateix moment, la gran família dels Ribelles, que senyorejà
diferents castells de l’Urgell, el Solsonès, la Segarra i la Conca de Tremp,
s’havia ja desvinculat de la baronia originària de Ribelles. Entre el 1404 i el
1416 apareix com a senyor de Ribelles el convent de Santa Clara de Balaguer,
que nomenava els batlles del lloc, i que potser tenia el domini del terme per a
un empenyorament o una venda a carta de gràcia. Tanmateix, però, el 1418 Ramon
Ponç de Ribelles va vendre la baronia de Ribelles al seu cosí segon Gispert de
Ponts, senyor de Tàrrega. Aquest fet marcà la desvinculació total d’aquesta
família del seu solar originari, de manera que des del 1418 foren barons del
lloc de Ribelles els Ponts.
Posteriorment, el 1671, Pere de Ponts i de Guimerà vengué la baronia a
Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, i tot i que temporalment
retornà sota el domini dels Ponts, fou recuperada pels Tamarit, els quals la
vengueren als Duran i Bastero. Aquests, vers el 1871, van vendre el castell a
Josep de Bofarull i Rafart. Després la baronia passà als Llabrés, residents a
Ciutat de Mallorca, els quals feren restaurar el castell
L’element més antic de la fortificació és una torre de planta quadrada, a
la qual s’adossà l’església romànica. Els seus costats, a l’interior, tenen una
longitud de 515 cm.
El gruix del mur és de 175 cm. Tot i que exteriorment no sigui gaire
evident, cal distingir tres etapes en la construcció d’aquest edifici. Deixant
de banda el campanar, afegit modernament, es pot assenyalar que fins als 9 metres
el mur correspon a un moment constructiu, i dels 9 metres als 13 metres , a un altre.
Tota la part inferior de la torre —fins als 9 metres — és feta a l’exterior
amb uns grans carreus, ben escairats i arrenglerats (que fan, per exemple, 35
cm × 60 cm), mentre que a la cara interior hi ha un encofrat. En aquest nivell
inferior hi ha dues espitlleres, a l’angle nord-est, segurament, però, obertes
modernament. Amb tot a l’exterior sembla que s’endevina, a la façana nord, al
costat del lloc on hi ha una de les espitlleres, l’existència d’unes dovelles
en forma de plec de llibre; avui la possible obertura és tapada.
A partir dels 9 metres comença un
mur una mica més prim (de 160 cm), fet amb un aparell de carreus grossos i
força escairats, col·locats a totes dues cares de la paret i no sols a l’exterior.
A la paret oest, a uns 11 metres , s’obre una porta, amb una amplada de 120 cm,
acabada en un arc de mig punt. A l’interior d’aquesta porta hi ha una altra
porteta, amb només 80 cm d’amplada, actualment tapiada. En aquesta banda
occidental de la torre hi devia haver altres dependències del castell, que
segurament van desaparèixer en època moderna.
La datació d’aquesta construcció planteja alguns problemes. No ofereix cap
dubte el campanar, que és del segle XVII, ni tampoc, fins i tot, la part
romànica superior (dels 9 als 13 metres ), que es pot datar sense gaires
problemes al segle XII. Per contra, els 9 m inferiors fan pensar en un edifici
segurament anterior a l’any 1000 a causa de les característiques de l’aparell
constructiu i de la planta. Podríem establir uns certs paral·lelismes entre
aquesta construcció i les properes torres d’Ardèvol i de Peracamps (Solsonès),
possiblement edificades en un moment no gaire allunyat de l’època en què es
bastí la de Ribelles i fetes pels habitants del comtat d’Urgell. Tanmateix,
tant la planta com, sobretot, l’aparell són força diferents. Tot i que només
sigui d’una manera hipotètica, creiem que més aviat cal relacionar aquesta
torre primitiva del castell de Ribelles amb construccions com la primera torre
del castell de Ponts, la fortificació de la Costa de Sant Joan, el castell
d’Albesa o les muralles del Castell Formós de Balaguer i considerar-la d’època
andalusina
Li demanava al Pere Albert Carreño que té un objectiu millor a la seva
màquina , que retrates els escuts que llueixen
encara – estan molt amunt per endur-se’ls - damunt de les galeries del Castell-Palau
https://www.segre.com/noticies/lectura/reportatge/2021/01/31/una_ruina_monumental_124675_1677.html?
No li volia recordar a la persona que em feia aquella manifestació, que
fins a l’extinció de les senyories al segle XIX, bona part dels recursos econòmics
que avui anaven als ajuntaments, i organismes superiors, es pagaven als
senyors. I val a dir, que el “retorn” almenys per part dels Ribelles, superava
amb escreix el migrat percentatge que ens retornava al segle XXI el REINO DE
ESPAÑA.
Volia accedir a l'ermita de la Mare de Déu dels Esclopets que es troba a prop del poble de Ribelles, i que fou
construïda l'any 1781 amb l'ajuda dels veïns del poble i també d'alguns veïns
dels pobles de Vilalta, Alzina i Cabanabona. I refeta en bona part als segle XIX. Em deien
que la Mare de Déu era “ privada” - entenia que l’ermita forma part d’una propietat
privada, - només el feixisme incorporava a l’escalafó a Sants i Verges -, i em deien
que hi havia una cadena que n’impedia l’accés – entenc que amb vehicle -, atesa
la manca d’informació desistia d’anar-hi.
Al llarg del mati, la successió
de masies espoliades, esvaïa els meus dubtes; tinc coll avall, que bona part d’aquests
robatoris es duen a la pràctica a la llum del dia, i mitjançant vehicles i
mitjans adequats, entenc encara més però, els silencis d’unes poblacions majoritàriament
envellides, orfes de tota protecció i/o assistència.
N’havien escrit alguna cosa de Vilanova de l’Aguda i del seu terme :
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/07/capella-de-sant-ramon-de-la-masia.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/10/ermita-de-santa-perpetua-vilanova-de.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2014/09/esglesia-parroquial-de-sant-salvador.html
https://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/02/les-pedres-solitaries-de-ribelles-la.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/06/esglesia-de-valldaries-advocada.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/06/pont-de-ribelles-vilanova-de-laguda-la.html
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2014/08/els-carrers-coberts-de-vilalta-vilanova.html
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/06/esglesia-de-santa-maria-de-les-omedes.html
Espero tenir ocasió de visitar l’ermita de la Mare de Déu dels Esclopets, i
de recollir imatges de les capelles – alguna quasi ensulsiada – de les masies del
Bosc (a ponent del poble), amb una antiga església del segle XVI dedicada a
sant Tomàs, o la més tardana (segle XIX) de Sant Josep, que es troba adossada
al mas de Can Valls ( a llevant del poble). Sant Salvador de l’Alzina, un edifici de reminiscències romàniques amb un
portal adovellat amb campanar sobre el mur de ponent. No té absis; només una
petita edificació a manera de sagristia adossada al mur pla del final de la
nau.
Havia demanat a l’Ajuntament – que em diuen que obre només dilluns,
dimarts i dimecres, un mapa o plànol - , estic a l’espera.
Mossèn, Josep Maria Viñolas Esteva, publicava els Goigs de la Mare de Déu
dels Esclopets, a la que – sense poder accedir a la seva ermita – li preguem
que porti fins al bon Déu, els anhels legítims dels vilanovins i dels catalans.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/01/goigs-la-mare-de-deu-dels-esclopets.html
Vilanova de l’Aguda, Oliola,..., la Noguera, tenen malgrat l’estultícia d’uns i l’espoli dels altres, un riquíssim patrimoni històric, que amb l’ajuda del Consell Comarcal, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya ,..., s’hauria de posar en valor.
