LA CASA PEDEMONTE DE SANT ANDREU DE LA BARCA

Quan m’aturava a retratar la dita Casa Pedemonte , al número 59 de la carretera de Barcelona, en venia a la memòria el cens de Sant Andreu de la Barca, l’any 1930, 1.008 veïns, [ quantitat que no es recuperarà fins a la meitat de la dècada dels 50 del segle XX ]; potser sigui aquesta casa, l’únic element d’aquella època que roman dempeus.

Aixecava aquest edifici Modest Feu i Estrada, (Santa Maria de Sants, 1870 – [ dit així, fins l’any1897 , en que el municipi de Sants fou annexionat a Barcelona]+ Barcelona, 1933). Ens agradaria afegir aquí una fotografia d’aquest grandíssim arquitecte, però no hem sabut trobar-la enlloc. Com sigui que la casa va ser construïda com a residència d'estiu per al seu gendre, Bonaventura Pedemonte Falguera, un farmacèutic que s'havia casat amb la seva filla Concepció, em pregunto si la família ens podria fer el favor d’enviar-nos-la a l’email coneixercatalunya@gmail.com

És un edifici de tres plantes on destaquen les dues grans torres quadrades amb mirador. Les dues torres recalquen l'estil plateresc amb les borles al cap de les teulades, donant-li un caràcter sobri. La façana principal queda acabada amb un frontó. Tota la casa esta decorada exteriorment amb esgrafiats de formes geomètriques. A la part superior dels balcons es troben uns ornaments florals de terracota que s'aguanten sobre unes petites mènsules.

Havia tingut un jardí amb laberint, amb xiprers i un molí de vent; aquest espai ara , és un parc públic.

És propietat de l'Ajuntament des de l'any 1988 i fa funcions d'escola bressol.

Sant Andreu de la Barca, el Baix Llobregat, i fins Catalunya tota, s’han de posar ‘ les piles’ per confegir un catàleg d’obres arquitectòniques de ‘qualitat’. Aquesta tasca – ben feta – pot ser la base d’un dels mes preuats ‘atractius’ , que fan que el turisme esculli el Principat, enfront d’altres destinacions.

SANT JULIÀ DE COSP.LES LLOSES. EL RIPOLLÈS

Rebia una imatge de l’esglesiola romànica de Sant Julià de Cosp, dels amics de http://trenca-pins.blogspot.com.es

L’enciclopèdia ens diu : antiga església sufragània de Sant Jaume de Frontanyà, del municipi de les Llosses (Ripollès).

El lloc és esmentat ja l'any 905. L'església, un petit edifici romànic ara sense culte, existia ja el 1140. En tenien cura els masos de Cosp, Lloberes i Camprubí, de Castell de l'Areny. La seva demarcació, dita de Cosp, forma un apèndix del municipi de les Llosses entre els de Sant Jaume de Frontanyà i Castell d'Areny (Berguedà).

Hom la confon equivocadament - en alguna ocasió - amb Sant Julià de Palomera, antiga església sufragània de Sant Jaume de Frontanyà, del municipi de les Llosses (Ripollès). No certament els nostres caminants fotògrafs, ja que malgrat no trobar cap imatge d’aquesta Capella en tenim una descripció . Edifici de petites dimensions, que consta d'una sola nau de planta rectangular, amb un annex dedicat a la sagristia.

Sant Julià de Cosp que va assolir la categoria de parroquia , en l'actualitat es troba sense culte i serveix de cort pels remats transhumants, que a l'estiu pasturen per aquests rics prats.

La descripció tècnica ve a confirmar-nos-ho : Edifici d'una sola nau amb absis, separat d'aquesta per dos arcs triomfals. La porta és oberta a la façana de migdia, i disposa d'obertures tant a migdia com l'absis. Aquesta última està molt degradada i fa perillar l'absis. A la façana de ponent s'aixeca un ample campanar d'espadanya. Coberta amb volta de canó i rematada per teula àrab de dos vessants. L'absis es trobava realçat per un esglaó, avui quasi desaparegut.

Els amics de romànic a l’objectiu ens ofereixen una selecció d’imatges en la crònica que li dedicaven.

Els del Conèixer Catalunya, dèiem d’aquest municipi ‘ A LES LLOSES HI HA MIL COSES’. Sou pregats a col•laborar en aquesta tasca apassionant de fer-les ‘visibles’.

HISTÒRIES DE L’ARGENTERA

La població de l’Argentera superava lleugerament les 200 persones a la dècada dels 50 del segle XX, eren temps de Cartillas de Racionamiento, de cantar el Cara al Sol al matí a l’escola, d’assistir a la missa dominical perquè ‘tothom ho veies’ , ... la hipocresia va esdevenir virtut a l’Espanya feixista.

No va tenir cap ressò fora del poble un petit incendi a la Rectoria – que com era preceptiu – va mobilitzat a tots els veïns grans i petits, que van veure com en menys temps del que trigareu en llegir aquest text els homes apagaven el foc.

 El mossèn i la majordoma, coberts únicament amb bata de dormir, s’ho miraven des del carrer envoltats de veïns en la seva majoria dones a les que no se’ls va escapar el comentari del Senyor Rector, ‘ patia per la majordoma, perquè porta una camisa de dormir de nylon ‘.

Aquesta fibra va fer-se popular a Europa desprès de la II Guerra Mundial, i era un ‘article de luxe’ en aquella España ‘Una, Grande, y Libre’ , que deixava morir – com torna a succeir ara – als mes febles i desvalguts.

El foc de la rectoria es va apagar amb facilitat, però el comentari va encendre una foguera, que en uns mesos s’enduria a un nou destí al Senyor Rector.

Hi ha molta saviesa en la dita ‘ al pot petit hi ha la bona confitura, i el verí més fort.

No m’explicaven si també la majordoma l’acompanyava a la nova destinació.

Antonio Mora Vergés.

HISTÒRIES DE L’ARGENTERA

M`explicaven una història que succeïa a l’Argentera, a la comarca del Baix Camp, al límit quasi amb el Priorat, en la darrera explotació de les mines que havia donat nom al poble – penso que en el període més cru de l’autarquia, he demanat informació més precisa a l’Ajuntament -. Els miners vivien en un indret apartat del poble, i – com tocava aleshores – rebien l’auxili espiritual OBLIGATORI del mossèn de l’Argentera, que veia eixí augmentada els seus emoluments.

El diumenge aprofitava el mossèn el fet que un dels veïns baixava del poble per qüestions de negoci per arribar-se fins a Duesaigües, en una ocasió en el trajecte va veure un home que treballava el camp, i va fer aturar el carro, per pontificar des dalt sobre l’obligació d’assistir a la Santa Missa, i tot el que li va venir al cap. El propietari del carro, va aturar el seu discurs, fent-lo baixar, i recordant-li que el que treballava i la seva família patien estretors econòmiques – cosa sabuda en un poble tant menut – mentre ell acumulava càrrecs, i suposadament ingressos amb l’atenció religiosa als miners, a l’Argentera,...

Quan el mossèn va arribar al seu destí va anar a fer una visita al comerciant amb qui tenia relacions el que l’havia fet baixar del carro, i li va manifestar el seu enuig per aquest fet. La resposta el va deixar gelat, si l’Antonio t’ha fet baixar del carro, segur que n’has fet alguna de molt grossa !!!!

Aleshores, ara, i dissortadament també en el futur, algun dels que han escollit voluntàriament donar testimoni de Déu, cauen en el pecat de la supèrbia. Déu, sempre, sempre, està amb els més febles, i amb les nacions sense estat, va escollir nàixer jueu, puguem ser romà.

Què més necessita el Rouco Varela ?

Text: Antonio Mora Vergés

 

SANT CLIMENÇ DE PINELL DE SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, tornàvem a la  Comarca del Solsonès, en aquesta ocasió pel terme de Pinell  d’una extensió de 92 km2, i  214 habitants de dret.

Ens cridava l’atenció l’escut que presideix la llinda de l’església dedicada a Sant Climenç, "Sancto Clemente".

Ens semblava encara més extraordinari que fins l’any 1896 va ser església sufragània de Sant Pere de Miravé; des d’aquella data va passar a ser sufragània de Sant Miquel de Pinell fins l'any 1909 , per  aconseguir finalment  la categoria de parròquia.

Avui totes aquestes  “denominacions eclesials”  que impliquen jerarquia i subordinació, semblen no tenir massa sentit en un context d’agnosticisme o d’ateisme per alguns, que no té comparació amb qualsevol altre moment de la nostra història.

Les primeres noticies documentals del lloc de Sant Climenç són del 1199 quan Ponç de Pinell donà a Guillem, espòs de la seva filla, els castells de Pinell, Miraver i "Sancto Clemente".

L'any 1375 apareix com a domini del comtat de Cardona i en el segle XVIII dins del batlliu de Solsona.

 

De la descripció tècnica de l’església llegim: edifici d'una nau amb absis rodó. La nau està coberta amb volta de canó i té dos arcs torals i un arc presbiteral, tots de mig punt.

Al segle XVIII, es va obrir el mur entre l'arc toral i el presbiteral per donar accés a la nova sagristia.

El mur sud ha estat buidat amb grans arcs per donar pas a una nau que es va construir l'any 1932 al damunt de l'antic cementiri.

A la façana principal es troba la porta d'entrada, que imita el romànic, i una finestra en forma de creu. El parament és de carreus en fileres. L'absis està decorat amb una gran cornisa.

Finestra al absis de doble esqueixada i d'arc de mig punt format per dues dovelles: clau i contra clau i dues grans pedres acabant de formar l'arc.

Sembla increïble però es cert ; Sant Climenç és el poble més important del municipi (hi ha la seu de l'ajuntament i l'única escola del terme municipal) i és també l'únic que té un nucli de poblament agrupat,  a redós del que fou  castell i vila closa, i  l'església . A la resta  Madrona, Miravé, Pinell i Sallent,  únicament hi ha els edificis religiosos on es congregaven els veïns de les masies que hi pertanyen.  

Text i fotografies: Antonio Mora Vergés

EL CEMENTIRI DE PINELL DEL SOLSONÈS

Es troba en un pla inferior a l’església parroquial de Sant Miquel, en el que la tradició situa l’anomena’t ‘ banc de les mentides’ ; algú fa ara la broma fàcil, de que s’hi assentava en algun moment del passat – potser en un altra vida – el Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostela, 27 de Marzo de 1955, + ). Aquest individu té el record mundial de dir mentides, i contra la creença ‘popular’ no li han caigut – encara – les dents.

El fossar ,típic del Solsonès, està envoltat per un mur, de la porta d'entrada, constituïda per dues pilastres rectangulars, en ressalta un frontó triangular, a l'interior del qual s’hi troba un medalló amb la següent inscripció:

"CARISSIM CRISTIA

COMTEMPLA BE AQUET LLOC

Y CONSIDERA ALGUN POC

LO QUE EN ELL HI HA

AQUI HAS DE VENI PARA

SIAS JOVE SIAS VELL

SI LA MORT TE ATRAPA

EN LO TERME DE PINELL"

La porta està rematada per una bola de pedra que fa de base a una creu de ferro.

La tipologia dels nínxols és la comú per aquestes contrades, diferenciada clarament per exemple de la del Vallès, o de la Segarra, per esmentant-ne dues clarament diferenciades. També aquí però dissortadament es comencen a veure flors xineses, de les que deia en un article de novembre de 2.009 :

Les flors xineses no aporten cap element de pau, no asserenen l’esperit, sinó molt altrament agiten les consciències, enterboleixen el repòs dels morts , i son una befa indecent al record dels qui ens han precedit.

Deixo escrit que a mi, quan m’arribi l’hora, que si algú hem vol recordar, ho faci amb les plantes i/o flors, que durant els anys de la meva vida , tant i tant m’han fet fruir de l’existència.

Text i recull dades: Antonio Mora Vergés.
Castellar del Vallès.

SANT PERE DE MIRAVÉ. EL SOLSONÈS

Quan aturàvem el vehicle davant l’església i el cementiri que es troba al costat dret, en una elevació del terreny que ha calgut assegurar - ens agradaria saber les raons d’aquest fet del tot inusual – entenia l’explicació del Joan Coromines Vigneaux , que n’afirma l’origen àrab del topònim. En la seva tesis – que compartim - els àrabs deixaven al seu darrere – en indrets com aquest- i amb la missió d’assegurar la retirada de les tropes, petits col•lectius de guerrers seleccionats, tant per la seva destresa militar, com per la seva fe.

Als Miravet, Miravé,.. ; etimologia de l’àrab ‘murabit’.

S’hi anaven contraposant a mesura que avançava la reconquesta els Miralles ; etimologia. forma plural de miralla, ‘talaia de guaita’ segons Balari.

La hipòtesis en aquest cas concret en la reforça Mossèn Joan Serra Vilaró, persona cabal i profundament honesta, quan deixava escrit que havia llegit en documents antics ’Guardia de Mirabene’ , d’aquí vindrà doncs l’actual Miravé - que potser s’hauria d’escriure Mirabé -.

És oportú recordar aquí l’episodi de la retirada de la seva obra ‘La civilització megalítica a Catalunya’ de l’entitat barcelonina autodenominada ‘Institut d’Estudis Catalans’, suposarà alhora, el seu reconeixement a nivell internacional, i la consideració de ‘provinciana, i encara de ‘capelleta’ per l’ Institut que arrossegarà per sempre més el record d’aquest acte mesquí, que ens envileix com a nació, com a persones, i fins com a ‘cultura’. Aquesta mena d’accions son més pròpies dels nostres veïns i botxins, però dissortadament per arreu hi ha de tot, oi ?.

De la descripció tècnica llegim : Església d'una nau i absis rodó. Parament és de grans carreus fent fileres regulars. Només es conserva d'època romànica l'absis i el mur sud-est amb la porta d'arc de mig punt adovellada i una finestra romànica a l'absis.

També d'aquesta època es conserva un gran carreu rectangular, en un angle de la sagristia, on hi ha esculpida una figura humana, en posició apaïsada, amb els braços aixecats aguantant una pedra.

L'afegit frontal data aproximadament de l'any 1700. Està coronat per un campanar d'espadanya de dos ulls.

Al cementiri on destaca el mausoleu aixecat a un Serra, està situat al costat dret de l' església, sense tenir però solució de continuïtat, ja que n’està separat per un passadís. Ens agradarà saber-ne la raó a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Dels edificis del període àrab habitualment no se’n troben restes; actualment a Tombuctú- que viu ara la ‘ seva edat mitjana’ – els islamistes practiquen les mateixes conductes que els ‘nostres cristians’ de Miravé, i de tant i tant llocs dissortadament.

Com era allò?. L’home és la bèstia que ensopega més vegades en la mateixa pedra.

Senyor, perdona’ls que son saben el que fan !

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés.
Castellar del Vallès

SANT JULIÀ DE CEURÓ. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins l’encastellada església de Sant Julià del Ceuró; és un edifici d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes, la finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat.

El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col•locades en fileres irregulars però uniformes.

L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.

A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila, on seria destruït en els dies foscos del genocidi contra Catalunya de 1936-39 . La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l'ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.

El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m.

Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.

El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe.

M’aturaria per recollir una imatge del petit fossar; és un veritable lloc de repòs i pau, i això malgrat la trivialització de la mort, la societat actual sembla imposar-nos.

Text i recull dades: Antonio Mora Vergès.
Castellar del Vallès.

MADRONA DEL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, voltàvem pel terme de Pinell del Solsonès, 92 quilometres d’extensió i 214 habitants de dret.

Cercàvem la visió del conjunt format per les runes del castell de Madrona i l'església de Sant Pere.

Al setial queden restes confoses – i difoses - de la que fou l'antiga rectoria, aixecada sobre els vells murs de l’antic castell.

L'església és d'una nau coberta amb volta de canó, absis rodó i construïda directament sobre la roca , és esmentada en l'acta de Consagració i Dotació de la Catedral d'Urgell del 839. De l'església d'aquesta època no en queda res, l'edifici actual és del segle XII. Té un arc presbiteral i un arc toral de mig punt. Actualment la teulada ha desaparegut, a l'igual que la volta i el mur de migdia de l'església. L'absis i la nau fins a l'arc toral estan orientats a l'est i la resta està orientada al sud-est. La porta es troba al frontis, descentrada degut a la presència d'una voluminosa punta de roca que avança per davant del frontis amagant-lo en part; és d'arc de mig punt adovellat, més baixa a l'exterior que a l'interior. Més amunt de la porta hi ha una finestra geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a la cara interior; la columna que té al centre no té base, és un prisma quadrangular amb els angles a bisell i el capitell té forma trapezoïdal decorat amb dos bossells. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada adovellada i un altre més baixa d'una esqueixada i amb sortides rectangulars. El mur exterior de l'absis està decorat amb un fris d'arquets cecs en series de dos entre lesenes que tenen forma de semicolumnes, les quals arrenquen d'un alt podi. A l'absis hi ha dues pedres esculpides, segurament provinents d'altre edifici, on es representa una tija ondulada amb fulles de palmeta emmarcada a dalt a baix per un fris de dents de serra. Damunt del mur de tramuntana, i seguint la direcció del carener de la teulada, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls. A l'interior encara son visibles les restes de la cripta que, segons Puig i Cadafalch, estava coberta amb volta d'aresta. Degut a l'existència de la cripta el presbiteri queda elevat.

Al museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semicapitells que provenen d'aquesta cripta; en un hi ha decoració vegetal i té la inscripció "URIM", en l'altre es representen dos centaures enfrontats i en el tercer es pot veure la inscripció "MIRUS ME FECIT" i un home barbat, dempeus, amb els braços doblegats i alçats i amb un barret del que surten unes tiges que ell agafa amb les mans. Al presbiteri de la nau central hi ha les restes de pintures murals, molt degradades, on es poden veure algunes figures molt borroses i restes de la decoració en bandes, tot en tons vermellosos i grocs. Segurament són del segle XIV-XV. El parament és de carreus ben tallats i units en fileres regulars.

L' església de Madrona pertanyia a la Canònica de Solsona, per donació feta a la mateixa pel comte d'Urgell, Armengol de Mollerussa i la seva dona Maria.

El castell de la baronia de Madrona era annex a l'església.

Al segle XVIII - amb els diners d’Amèrica - es va construir una església nova, molt propera a aquesta però més espaiosa.

No teníem oportunitat de visitar-la però us deixem un enllaç on trobareu imatges i una excel•lent explicació: http://pedresvistes.wordpress.com/2012/02/24/el-secret-dels-boscos-de-pinell-lesglesia-de-sant-pere-de-madrona/

En indrets com aquest, la sensació que ‘cal repensar el país ‘ és aclaparadora.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 8 agost 2012

SANT PERE DE CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS.

Anàvem La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur i’l’Antonio Mora Vergés, pel terme municipal de Castellar de la Ribera, de 60,12 km2, que amb una població, l’any 2010 de 156 habitants; es troba a l’extrem de ponent del Solsonès, en contacte amb la comarca de l’Alt Urgell i centrat per la conca mitjana de la ribera Salada, que el travessa d’est a oest, ens havien precedit en la visita al turó on s’aixeca l’església de Sant Pere, el Tomàs Irigaray Lopez , i la Carmen Toledo Cañadas, que en explicaven relació al temple parroquial de Castellar de la Ribera el següent :

La documentació relativa a l’església, és per dir-ho de forma políticament correcta - més aviat escassa- , sabem però, que el 10 de gener de 1037 un tal Ramon , va deixar en el seu testament una mula a Sant Pere de Castellar.

Res o ben poca cosa, resta ja d’aquell edifici romànic, potser un bloc de pedra rectangular, be que mutilat, encastat al mur de tramuntana del temple, vora el frontis, decorat amb dos motius inscrits en sengles cercles, i algun carreu a l’interior dels baixos de la rectoria.

L’Església de Sant Pere de Castellar que veiem avui, és bàsicament obra del segle XVIII; la fàbrica és de planta rectangular amb dos capelles laterals.

A l'exterior, destaca el campanar d'espadanya amb dos finestres i l'ull de bou del frontis.

De l'interior s'ha de fer especial esment, a l'altar barroc, el cor i la volta de canó.

Al pla de Sant Pere hi ha una font que literalment ‘ ens va retornar a la vida’, fins al punt que saciada la nostra set, recolliríem les imatges que il•lustren aquesta petit relat, abans de retornar a Castellar del Vallès, que amb una superfície de 44,7 km², supera els 22.000 habitants; això representa una densitat de 508,14 habitant/km².

Que Catalunya no està ben ‘organitzada’ sembla que és una obvietat, oi ?.

Ah!, el Sant Pere que presideix el terme no porta el ‘atributs que li son propis’, això més que a les ‘ retallades’ – que potser també – s’ha de llegir en clau demogràfica, amb un tant minso nombre d’habitants el miracle és que l’església encara estigui dempeus.

Text, recull de dades i fotografia: Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 4 juliol 2012

EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.

Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.

Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.

A l’ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".

Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.

Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.
La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:

1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.
2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.
3 Que Solsona té totes les condicions: religioses (convent deis caputxins). Materials (església col•legiata ben dotada). Ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

Text, recull dades i fotografia. Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012.

EL PI MONUMENTAL DE VILADRICH AL SOLSONÈS

Ens aturàvem a retratar-lo la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, a la tornada de la nostra visita a Sant Sebastià de Ventola; com diuen encertadament els llibres sagrats, cal fer-ho i es de justícia.
La Generalitat de ‘Barcelona’, manté un Catàleg d’arbres i arbredes monumentals, on malgrat mantenir quasi un 80% de la superfície de la comarca , 1001,21 km² com a bosc , la presència de Solsona és quasi testimonial :

http://www.gencat.cat/mediamb/pn/arbres/carbre01.htm
Solsonès

Municipi Nom Nom científic Nombre Fitxa
Castellar de la Ribera Pi de Miraver Pinus nigra 1
Castellar de la Ribera Pi Dret de Viladric Pinus nigra 1
Odèn Pi de Nerola Pinus nigra 1
Pinós Roure de Cal Peroi Quercus faginea 1
Riner Pi de les Tres Branques de Freixenet Pinus nigra 1
Riner Ginebre del Solà de Riner Juniperus oxycedrus 1

Altitud: 880 metres sobre el nivell del mar.

Situació: a l'alçada del km 8 de la carretera de Solsona a Sanaüja, a l'ndret conegut com la Báscula.

Entorn: pineda de pinassa.

Accés: carretera de Solsona a Sanaüja.

Singularitat: grandària i forma de la capçada.

Estat vital: en bon estat de conservació, malgrat la necessitat d’utilitzar tirants per evitar el trencament de la brancada.


Observacions: declarat arbre monumental l'any 1988, és la pinassa més gruixuda de la comarca.

Mesures:
Diàmetre dels braços: 83, 87 i 52 cm
Diàmetre a la base: 130 cm.
Diàmetre de capçada: 19,9 x 16,2 m.
Volt del canó: 2,6, 2,73 i 1,63 m.
Volt de la soca: 4,1 m.
Alcària total: 14 m.
Alcària del canó: 0,95 m.

Com era allò ?. Tant prop de Déu i tant lluny de Barcelona.

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012

SANT MIQUEL DE CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

Ens aturàvem la Rosa Planell Grau , l’Antonio Mora Vergés, i el Miquel Pujol Mur, davant les runes de la que fou església parroquial dels termes de Castellvell i Trevics, des del segle XII , fins al segle XIX.

Ens expliquen que l'enderrocament de l'església va produir-se entre les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX – en aquest període es produeix el major espoli del nostre patrimoni col•lectiu històric i artístic, que recorden els segles, davant la indiferència en el millor dels casos, de les Autoritats politiques espanyoles. Quan la retratava per primera vegada l’any 1973 el Josep Maria Gavin Barceló, les parets laterals tenien força alçada, als anys 1977-78 consta una intervenció que ‘posava al descobert els darrers vestigis’, nosaltres fèiem tard, contemplaven però encara algunes restes que per les seves mides deuen ser difícils de ‘distreure’.

L’Antoni Llorens i Solé la compara amb l’església de Sant Martí del Brull pel que fa a la seva estructura constructiva, per bé que era de dimensions menors.

Tenia l’església de Sant Miquel de Castellvell, planta rectangular, una nau única, i tres absis rodons, un de central i dos absidioles laterals ; resta només la part baixa dels murs de l'absis central i lateral nord i la forma rodona a nivell del sòl del lateral sud. Els tres absis són bastits damunt d'una plataforma semicircular que els comprèn tots tres.

Pel que fa a les mides del braç longitudinal: 6,30 X 18 metres; i les mides del braç transversal: 3,60 X 8,30 metres.

La nau de volta està desapareguda, l’edifici estava orientat a l'est, i la porta com marquen els canons romànics era al mur sud.

La nau està marcada per blocs sobreposats damunt del sòl. Parament de grans carreus en filades.

Els ‘pecats’ contra Catalunya i els catalans rebran algun dia ‘ son merescut’?. Deixava la pregunta a l’aire, perquè per mediació de l’Arcàngel titular, sigui presentada a l’Altíssim, davant del runam esfereïdor d’aquesta esglesiola que pel seu lamentable estat passa desapercebuda per a molta gent.

El bon Déu, ja sap dels nostres anhels col•lectius d’assolir la llibertat.

Antonio Mora Vergés
Castellar del V. 06/07/2012

SANT MIQUEL DE LILLET. BERGUEDÀ

El Josep Salvany Blanch venia l’any 1.918 fins a La Pobla de Lillet per recollir imatges d’alguns dels seus llocs més emblemàtics; jo aprofitava la bona disposició de la meva esposa Maria Jesús Lorente Ruiz, que assumia en aquesta ocasió tots els papers de l’auca : conductora, fotògrafa , infermera,...

Agafàvem el trencall que mena fins a les restes del Monestir de Santa Maria de Lillet; Sant Miquel esta a menys de 150 metres dalt del turó.

Les vaques – que causen una certa inquietud a la Maria Jesús – semblem assumir la defensa d’aquesta romànica rodona.; malgrat això ens permeten retratar-la des de diferents angles.
És un interessant edifici de planta circular amb un absis semicircular. D’aquestes característiques coneixem únicament :

Catalunya sota domini espanyol

Sant Sepulcre d’Olèrdola [ Comarca del Penedès ]
Sant Adjutori de Sant Cugat del Vallès
Sant Pere el Gros de Cervera [ La Segarra]
Santa Cecília de Torreblanca [ Comarca de la Noguera ]
Sant Esteve de Sallent
Sant Jaume de Vilanova, al terme de Santa Maria d’Oló [ Moianès ]
Sant Vicenç de Lluçà
Santa Magdalena de les Planes, de Besora, municipi de Navès [ Solsonès]
Sant Sebastià del Sull, a Saldes
Sant Miquel de Lillet, de la Pobla de Lillet

Catalunya sota domini francès

Esglésies de Cuixà, la Trinitat i la cripta del Pessebre
Santa Maria de Planès, a Planès.

Les mides de Sant Miquel de Lillet son : (6'5 m de diàmetre exterior i 4'7 m d'interior). El mur de la rotonda és coronat amb uns fins carreus petits que alternen amb espais buits; al voltant té un fris de pedres verticals. La portalada està coronada amb un arc adovellat de mig punt.
Ens expliquen que sobre l'altar hi ha una inscripció que confirma que l'església fou consagrada el 9 de maig de l'any 1000. L'edifici no té cap finestra . Està molt ben conservat. La primera notícia escrita és de l'any 1166.

L’advocació de Sant Miquel acostuma a trobar-se prop dels camins, en aquest cas recollim la tesi – no confirmada – que aquesta és una església votiva aixecada pels senyors del castell de Lillet.

Estigué abandonada un parell de segles; com recollia el Josep Salvany Blanch.

L’any 1935 fou restaurada per Jeroni Martorell a instàncies dels Amics de l'Art Vell.

Text, recull dades i fotografia: Antonio Mora Vergés

SANT CLIMENÇ DE PINELL DEL SOLSONES. LA VILA CLOSA

Ens arribàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Climenç; hi ha en aquest indret molt a ‘viure’, des de l’església que llueix a la façana els atributs del Sant, fins a la casa forta, coneguda com el Castell i/o el carrer dedicat a Mossèn Jaume Caelles - no s’expliquen enlloc els seus indubtables mèrits – que conforma l’anomenada vila closa, del llatí clausa, ‘tancada’. Segons Balari.

Entravem a l'antic nucli de Sant Climenç per l’innominat Portal d'entrada suportat per uns contraforts de pedra i al que s'accedeix per mitjà d'una rampa; aquesta és l'única entrada al carrer, formant les pròpies edificacions de cara a l'exterior un front de fortificació que és el primitiu nucli urbà de Sant Climenç.

La llargada aproximada del carrer és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada de tres metres.

Les façanes dels edificis són de pedra en tota la seva alçada, planta baixa i primer pis. El carrer és empedrat i presenta un magnífic estat de conservació.

A Sant Climent, a Pinell, i en general arreu pel Solsonès, el que més trobem a faltar és la presència humana; amb una superfície de 1001,21 km², té una població lleugerament superior a les 13.000 persones, de les que aproximadament 9.000 viuen a la Capital Solsona.

Pinell del Solsonès amb un terme de 92 km², té una població de dret de 214 habitants. Si feu la mitjana se us ompliran els ulls de llàgrimes.

Solsona està sens dubte prop de Déu, però, certament molt allunyada de Barcelona, i esdevé invisible des de la Capital del Regne d’Espanya.