ELS ‘OBLIDATS’ SAFAREJOS DE SARRAL. LA CONCA DE BARBERA. TARRAGONA. CATALUNYA

Els retratava a la tornada de la visita a l’ermita dels Sants Metges, i el seu abandó em provocava una decepció, veníem quasi de la gloria, i ens trobàvem – metafòricament- al infern de la incúria, molt ampli dissortadament en aquesta colònia mediterrània del REINO DE ESPAÑA, que els nadius diem – i escrivim – Catalunya.

M’encanten els safarejos, els cellers, les escoles, els escorxadors , ... representen – almenys per a mi – un avenç important en l’existència de les classes més humils.

Els safarejos servien alhora que per rentar la roba, d’espai de comunicació en el que s’arranjaven sovint - per experiències compartides - problemes de parella, de salut , i fins econòmics.

Avui sembla que tot és més fàcil, però les persones vivim aïllades, amb la NOSTRA màquina de rentar, la NOSTRA assecadora, la NOSTRA ,... i som víctimes d’una medicalització absoluta de les nostres vides, ja per problemes somàtics, ja per problemes psíquics.

Ens cal apagar de tant en tant el NOSTRE aparell de televisió i sortir a passejar, possiblement ben aviat trobarem companyia, i retrobarem el plaer de relacionar-nos amb altres persones.

Quan al topònim Sarral ens diu la Generalitat de ‘ Barcelona’ ; en la documentació antiga (ipsa) Reyal (segle XII) ʻla reialʼ, grafia aglutinada de lʼantic article salat sa ʻlaʼ i ralʻreialʼ, en el sentit de ʻlloc de jurisdicció reialʼ.