divendres, 23 de setembre de 2016

VISITA AL SANTUARI DE BELLMUNT ‘ EL REPLÀ DE LA GLÒRIA’.

L’any 2014 el Josep Olivé Escarré pujava fins a l’església de Santa Maria, al terme de Tagamanent, a la comarca del Vallès Oriental. http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2014/06/visita-santa-maria-turo-de-tagamanent.html
Tenia aleshores 88 anys, i malgrat estar diagnosticat de degeneració macular, encara es defensava força bé.

Aquest mateix any, a darreries de la primaveral s’atrevia a pujar els 142 escalons que porten des del pla de l’hostatgeria fins a Sant Pere de Montgrony.
http://latribunadelbergueda.blogspot.com.es/2016/06/lheroi-de-montgrony-gombren-el-ripolles.html

Ara té 90 d’anys, la malaltia dissortadament no s’ha aturat, i ni em plantejava fer els darrers metres fins al ‘replà de la glòria’ a peu. Val a dir que el darrer tram fins al pla del santuari, és un xic ‘complicat’ per a vehicles convencionals, sense reductora, no ho vaig dubtar però, ni un segon, atès el fet que el Josep no tornarà possiblement en el futur a visitar aquest indret marià.


Llegia que el santuari ocupa probablement el lloc de l'antic castell de Ça Reganyada, documentat el 1020 en els testaments del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, relacionat amb els castells de Besora, Curull, Urig i Lluçà. Durant el segle XIII, diverses donacions i testaments esmenten el lloc, encara que no és fins el segle XV que en tenim notícies més directes amb els Llibres d'Obra. Entre el 1587 i el 1607 es feren unes obres que modificaren tot l'edifici. A partir d'aquest moment, i durant els segles XVIII-XIX, el santuari sofreix múltiples danys i restauracions a causa de diferents incendis, robatoris, destroces i saquejos (1666, 1822, 1835, 1878), essent finalment molt malmès després de la Guerra Civil, després de la qual es féu l'última restauració.

L'origen de l'església és incert tot i que el podem relacionar amb el del castell, no és fins al segle XIII que apareix en diverses donacions i testaments com la deixa testamentària del 19 de març del 1240 del vigatà Pere de Serra. A partir del segle XV disposem de dades més concretes recollides en els Llibres d'Obra, on, en el primer dels inventaris coneguts, es fa la descripció d'una església que sembla de factura romànica.

Des de 1438 i fins 1830 cada any dos feligresos diferents, un pagès i un vilatà, vinculats al rector s'encarregaven de l'església. Apareixen anomenats com obrers en els Llibres d'Obra de Bellmunt (1599-1879).D'aquests sobresurten Bernat Vinyoles i Bernat Joan Espona que dugueren a terme les reformes entre 1587 i 1607 juntament amb Pere Pau el mestre cases de Torelló, Francesc Parrau i Toni Maurell.

Les grans reformes dutes a terme entre el 1587 i el 1607 donen a l'església la forma actual amb l'afegitó del dos trams finals.

L’any 1623 es contracta la construcció d'un nou altar a Domènec Casimira, escultor de Ripoll, i una nova imatge de la Verge.

Patrimoni Gencat en fa la següent descripció; edifici de cos únic i perímetre irregular, adaptat a les cingleres rocoses sobre les quals està construït i cobert amb teulada unitària a dues vessants. Està format per tres crugies en direcció Est/Oest. La crugia nord té tres plantes superposades, ocupades pels dormitoris i els serveis de l'hostal. A la central hi ha l'església i a sota el bar. A la crugia sud es superposen la cuina, a baix, i el menjador sota la coberta. Davant la façana de l'església s'obre una plataforma assentada sobre la penya i delimitada per gruixudes parets de pedra.

L'església és de planta de creu llatina, d'una sola nau i amb capçalera recta. La coberta és feta amb volta d'aresta de maó de pla i els arcs torals del transsepte amb arcs de mig punt. L'edifici consta de cinc trams, els dos darrers, van
ser afegits posteriorment i tenen una funció de vestíbul ja que comuniquen amb diverses dependències del santuari.

L'accés al temple, per ponent, presenta una llinda feta amb carreus segurament reutilitzats i datada el 1607.

Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu amb el Nen, gòtica.



El campanar, d'espadanya, presenta un sol arc de mig punt orientat al sud.

Posàvem un parell d’espelmes a la Marededéu, cal ser agraïts pels nombrosos dons rebuts al llarg de la vida, alhora reiteràvem a Maria les ‘habituals’ peticions ; que fins al darrer alè puguem ser autosuficients, que no patim, ni fem patir, i que quan arribi la nostra hora, trobem – una vegada més – l’ajuda celestial que al llarg de la nostra existència hem rebut abastament.

Recollíem aigua de la font de Bellmunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada