divendres, 25 de maig de 2012

EL ‘RANXO GRANDE’ DELS TOLRÀ CASTELLAR DEL VALLÈS

Per retratar la casa dita ‘El Ranxo’, que fou la darrera residència que mantingué la família Tolrà a Castellar del Vallès, desprès de la mort del segon marquès Emili Carles-Tolrà i Amat, al seu exili a Nàpols, en un context històric ple d’estranyes – i fins ara inexplicades – , em situava justament a l’altre costat del Ripoll, prop de les encerclades runes de la que fou una de les joies industrials de Castellar del Vallès, i fins de Catalunya.


Es té constància que la construcció començà l’any 1936, però es va veure interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil i l’exili de la família Tolrà a Itàlia i més tard a París.

L'hereu Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, III Marquès de Castellar, feu continuar l’edificació, i l'habità temporalment amb la família i germans. L’arquitecte que dissenyà aquesta moderna edificació fou Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (Villabona, Guipúscoa, 6 de setembre de 1894 - Barcelona, 29 de març de 1975) fou un arquitecte basc, deixeble de Lluís Domènech i Montaner i August Font i Carreras, i la seva construcció finalitzà l’any 1945.

El Ranxo fou una gran torre residencial amb tota mena de comoditats i serveis. A través d’un article publicat a Cuadernos de Arquitectura, l’any de la finalització de l’obra, sabem que a la planta baixa hi havia biblioteca, menjador, sala de billar, cuina i dependències pel servei. Una gran entrada amb una impressionant escala donava pas al segon pis on la família Tolrà disposava de set habitacions, algunes amb bany propis, i un gran bany principal acabat amb ònix.

En la seva construcció hi treballaren bàsicament, empreses i artesans castellarencs. Aquesta peculiar denominació ‘El Ranxo’, la van popularitzar els operaris que hi anaven a treballar, com a conseqüència de les manifestacions de luxe, que representaven els grans automòbils i l'abundant servei – que certament no es corresponien ja amb l’ status econòmic dels Tolrà , que eren únicament ‘ treballadors de coll blanc’ dels propietaris de l’empresa tèxtil, la família Valls i Taberner.

Aquesta gran torre,fou objecte d’ampliacions que han desdibuixat el projecte inicial d’Eugenio Pedro Cendoya Oscoz . Així, s’afegí a l’edifici un tercer pis que va suprimir la gran terrassa del pis superior i varià considerablement el perfil de l’edifici.

Durant la dècada dels 70 la presència de la família Tolrà cada vegada fou més puntual i la torre patí un lent abandonament.

Josep Maria Carles-Tolrà i Coll morí l'any 1978. Al seu testament va deixar la torre, la masoveria i tota la propietat de can Pèlachs, a títol proindivís, als seus fills Emili, Josep Maria, Maria Teresa, Montserrat i Maria Rosa Carles-Tolrà i Bofill. Els fills i propietaris van arribar a un acord de repartició d'herència l'any 1983. A partir de l'acord familiar s'accelerà la venda de terres i, així, en començar l'any 1987 els germans Carles-Tolrà havien venut 41 hectàrees de terreny, pràcticament tot el que quedava de la finca. Aquest mateix any 1987, els masovers van abandonar la masia. Aquest fou el desencadenant d’un procés de degradació, agreujat per alguns actes vandàlics, que es va veure accentuada quan can Pèlachs es quedà sense masovers l’any 1987.

El 1994, la casa del mas de can Pèlags, la Torre dels Carles-Tolrà i el terreny circumdant, és a dir, tot el que restava de l’antiga finca, fou comprat per Francesca Clusellas i Lloret, l'actual propietària

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada