dijous, 10 de maig de 2012

BESCARAN. ‘LA VALL DELS PRECIPICIS’. L’URGELL SOBIRÀ

L’enric Sànchez-Cid retornava una vegada més a la ‘Vall dels Precipicis‘ , significat que algunes doctrines donen al topònim Bescaran, població que certament queda arrapada a la pendent de la muntanya i encarada a la solana.

Destaquen, des del primer moment d’arribar al poble , els dos campanars. El primer situat fora de la població, és el campanar-torre, pràcticament aïllat, a l’extrem d’un nou cementiri amb grans làpides que abasten dos i tres nínxols. Pertanyia a l’església d’un antic monestir, el de Sant Martí. L’altre campanar, el de l’església parroquial, treu el cap d’entre les cases del poble: és va arranjar aquesta església perquè queia més avinent arribar-s’hi en ple hivern que l’altre, que ja començava a ser massa vella.

La torre del que fou Monestir, segles XI-XII, és de secció quadrada, de sis pisos, dels quals només els tres més elevats tenen finestres, geminades. La portada, situada en el primer pis, és adovellada i quedava dins de l’església. Una decoració d’arquacions cegues i petites es situen damunt de les finestres. Queda coberta per una teulada piramidal, no massa elevada.


El fet que el campanar no seguís el mateix camí de la resta de les dependències del cenobi, es degut, a que en la seva construcció s’hi posava més atenció, doncs era un element que no podia ser bastit de manera massa elemental: en un principi era una torre de guaita i defensa i és prou conegut per tothom que la mà d’obra militar ha resultat sempre molt barata, si bé el pressupost de Defensa ha estat tradicionalment superior al de Cultura: insistim; si la mà d’obra militar és més barata ,com s’explica aquest fet?.

A Bescaran va succeir que el Monestir de Sant Martí fou abandonat per manca de monjos i, aleshores, s’inicià el deterioro progressiu del temple fins la ruïna final, menys la torre-campanar. Segons m’explicaren, era arranjada de temps en temps, per poder-la utilitzar com a comunidor, des d’on el prevere comunia les tempestes i, sobretot, les pedregades, ho recollim amb totes les reserves.


L’església parroquial actual, també baix l’advocació de Sant Martí, queda al bell mig del poble i poc queda del seu origen. És un edifici rectangular, d’una sola nau amb absis quadrat: el conjunt està cobert amb volta de canó. A la Plaça, com a pica d’una font, han utilitzat un sepulcre, probablement del segle XII, decorat amb creus i cercles. Sembla ser que pertanyia al Castell, que fou enderrocat per Arnau de Castellbò, en el segle XIII, com a conseqüència d’aquella lluita dels seus mercenaris contra la croada d’en Simó de Montfort i Roma contra els càtars.

Esperava – millor temia - per la localització del poble , allunyada de la capital de la comarca, trobar un indret força descurat- és dissortadament el que hom troba per arreu –i contràriament em va parèixer molt ben arranjat, amb cases restaurades i, naturalment, tots el carrers asfaltats a excepció de la plaça de l’església que estava empedrada amb llambordes i molta cura.


Ah!,i el plànol d’allò –mínim – que s’ha de visitar quan feu aquesta sortida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada