divendres, 11 de maig de 2012

CASTELL DE SOLIVELLA, DIT TAMBÉ DE LA VERGONYA DE LA CONCA DE BARBERÀ.

Quan m’aturava a la farmàcia de Solivella a comprar fil dental i un raspall - qui no té memòria ha de gastar benzina- no pensava en recollir ‘material’ per una de les meves cròniques.

El lloc surt esmentat al segle XI com Olivela; l’actual topònim incorpora l’article salat propi del català, que prohibit – i perseguit a mort a partir de 1714 al principat – ha subsistit en la variant de les illes i alguns indrets de la costa de Girona, on els pescadors van mantenir la relació.


Pujava fins a les restes del Castell del que sabia – ultra la visió de les restes de la torre- únicament que a principis del segle XX les pedres foren venudes i les restes dinamitades. Es consumava així un nou atemptat contra el patrimoni històric i artístic de Catalunya.
http://www.solivella.net/solivella_castellinici.htm

Gombau d'Oluja, fou el primer senyor de Vallfogona i posseïdor d'interessos a diversos llocs de la contrada, havia ocupat però l'erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d'uns quants anys d'haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i lloc al•legant la il•legalitat de l'establiment, però s'arriba a un acord en base al qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs.

Passà al segle XIII als Puigverd i després al Anglesola, per casament d'Elvira de Puigverd amb Berenguer Arnau d'Anglesola.

Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d'Anglesola vengueren per 50.000 sous el castell i el llocs de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren retornant al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil•la d'Anglesola, vídua de l'esmentat Ramon, vengué, amb l'autorització del sobirà, el castell i lloc de Solivella, al ciutadà barceloní Arnau Messeguer.

Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué a carta de gràcia el lloc, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, per 16.500 sous d'Aragó, a Ramon d'Abella. Aquest noble, encara no al cap de l'any, el gener de 1394, l'alienà a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella.

Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat. El dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l'edificació del santuari, que s'inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l'assistència dels monarques.

El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella, amb caràcter ple (civil i criminal), a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló.

Els senyors tingueren diversos problemes amb els seus vassalls per raó de la jurisdicció, que foren resolts al llarg del segle XVIII. El lloc i terme passaren a la segona meitat del segle XVIII, als Palmerola, per casament, el 1751, de Maria Josefa de Llorac amb Francesc Xavier Despujol.

Ignasi Maria Despujol el vengué, el 1870, per 5.000 duros, als propietaris de Solivella, Francesc Casamitjana i Andreu, i Tomàs Espanyol i Travé. Al cap de poc temps, Frederic Travé, l’adquirí dels esmentats propietaris i el cedí a l’ajuntament de Solivella, el qual el 1915 féu caure amb dinamita les restes d’aquell bell palau.

El poble de Solivella, situat a la plana, es formà a redós de l’antic castell, a la seva banda oriental. Havia estat emmurallat. Tingué una gran expansió al llarg del segle XIX, com ho palesen la major part de les llindes de les seves cases que duen la data de finals del segle esmentat. En la seva construcció s’utilitzaren pedres procedents del palau-castell dels Llorac.
Els Llorac bastiren a la fi del segle XV i principi del XVI, tot aprofitant elements anteriors, el gran i sumptuós castell de Solivella, la millor mostra del gòtic florit, amb elements renaixentistes, de la comarca. Voltejaven l'edifici fossats, murs i contramurs; la seva planta rectangular annexionava dues torres rodones, situades als angles, amb merlets, sageteres i matacans; en l'interior de l'edifici hi havia un gentil pati quadrat, al bell mig del qual es trobava la cisterna -que avui fa de dipòsit municipal d'aigua-, coronada per un monument piramidal encimerat per una bella estàtua, d'estil gòtic, de l'arcàngel Sant Miquel vencent el dimoni i que actualment es conserva a la casa que el Sr. Frederic Travé té a Cubelles. L'escala de pedra, amb passamà treballat, que donava accés a les estances superiors, fou venuda i traslladada al Palau Maricel de Sitges. Dins el castell hi havia, segons les descripcions d'excursionistes de la fi de segle XIX, belles sales amb rics teginats, mènsules, impostes daurades, i l'imponent escalfapanxes de marbre blanc, flanquejat per dos àngels de grandària natural sostenint l'escut les Llorac. L'edifici fou castigat, però, durant la Primera Guerra Carlina, on es feren forts els carlins. Restaurat després, fou novament malmès durant la Segona Guerra Carlina. Tot i això, l'edifici mantenia encara elements artístics importants, que el 1879 motivaren l’ interès de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, que s’adreçà, primer, a l’ajuntament de Solivella intercedint per la conservació del monument i proposant la seva compra, atès que podria servir de casa del comú, de jutjat municipal, casa de beneficència i presó, serveis que el municipi realitzava sense locals propis; i després, el 1880, a la Comissió de Monuments a la Diputació de Tarragona requerint-los a conservar el palau-castell dels Llorac, i a evitar que els propietaris venguessin la pedra del edifici a una pesseta la carretada. Al cap de dos anys, el 1882, l'esmentada Associació, després d’haver intentat la compra per 1.200 duros per part d’un particular interessat en la seva conservació, declarava que no s’havia pogut dur a efecte la venda pel fet que el castell es trobava ja en estat ruïnós, amb els sostres caiguts i venudes les bigues.



Actualment en el seu emplaçament es poden observar les restes d'un gran mur i la porta d'entrada al castell. El pati d'armes es troba gairebé derruït. Al mig del pati d'armes hi ha l'antiga cisterna que es va aprofitar per fer de dipòsit d'aigua de la vila, tasca que encara avui realitza.

Hi ha alguna relació entre l’ esmentada família Llorac, i el petit llogaret d’aquest nom, que hom troba a l’inici de la Vall del Corb. Agrairé les vostres col•laboracions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Pensava mentre desfeia camí fins al cotxe, que Solivella, com Arbeca – pel que fa al seus respectius Castells - son dues mostres clares d’allò que mai s’hauria d’haver fet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada