El Jordi Vila Juncá, publica imatges de l’església de la Marededéu
de la Mercé (Mercí) de Planès, mal dita,
per la nefasta influencia de la llengua castellana, Santa Maria , a la Cerdanya sota domini de mal dita, República
francesa.
Quan al topònim,
Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme,
2 de gener de 1997), explica l'origen de Planès a partir del mot comú llatí planitias que
evolucionà a planedes, amb pèrdua posterior de la -d- intervocàlica.
De l’església de
Mercé de Planés, en diuen a la Catalunya romànica :
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-o-merce-de-planes
Josep Puig i Cadafalch. (Mataró, 17 d’octubre de 1867-Barcelona, 23
de desembre de 1956 fou el primer a incloure l’església de Planès dins un grup
d’edificis característics del primer art romànic: les esglésies de planta
circular i triangular. Aquest autor escriu amb molt d’encert: “La disposició
del plan i de l’estructura pertany al sistema romànic… Una església circular en
la que s’obrissin tres absidioles i en la qual els paraments restants es
decoressin amb nínxols com a Sant Pere el Gros, tindria una disposició interior
com la de Planès. L’orientació E-O que segueix la línia que va de la porta al
centre de l’absis oposat indica l’idea de bastir una església i fa prescindir
de que pugui ser altre l’objecte d’aquest curiós edifici.”
L’església de
Planès manifesta intencions simbòliques com la cripta del Pessebre i la capella
de la Trinitat de Cuixà. A l’edifici de Planès es reuneixen al mateix temps el
culte a la Mare de Déu, que era sovint venerada a l’interior dels edificis
rodons (com per exemple, la Rodona de Vic), i a la Trinitat, simbolitzada pel
triangle.
El caràcter
simbòlic de l’arquitectura de Planès és molt semblant al de Cuixà, cosa que
s’explica fàcilment si es recorda que la parròquia de Sant Pere dels Forcats,
de la qual depenia Planès, era possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà.
La concepció de l’edifici de Planès nasqué segurament d’algun membre de la
comunitat de Cuixà, per bé que la seva realització és inexperta i poc hàbil,
tal com assenyala molt justament Jordi Vigué i Viñas ( Sant Hipòlit de Voltregà ,Osona, 16 de febrer de 1942)
L’església de
Planès conserva una marededéu romànica del segle XII. Fa 55 cm d’alçada i seu
en un setial semblant al de Cornellà, és a dir, sobre un tron de quatre
columnetes. Els pilars anteriors són retorçats. Entre els muntants es veuen
tres rengles d’arcades superposades, com a Ix. La Mare de Déu de Planès porta
corona i l’Infant, no; els d’Eina i Llo, en canvi, sí que en porten. La corona
de la Mare de Déu, però, pertany al tipus heràldic de corones murals.
Com a Cornellà, un
gran mantell vermell formant plecs verticals li cobreix tot el cos, però davant
les cames hi ha més varietat de plecs, i acaba entre els dos peus formant com
tres fulles de trèvol. La túnica verda té un galó a l’escot. La mà dreta de la
Mare està avançada, mentre que l’esquerra sosté el Nen Jesús assegut, com a
Cornellà, sobre el genoll esquerre de la Mare i no, com diu Jaume Martí i
Sanjaume (Ribes de Freser, Ripollès, 1872 — Alp, Cerdanya, 1936) (1927, pàg.
44), sostingut als braços. L’Infant va vestit amb túnica i mantell dels
mateixos colors que els de la Mare de Déu, la qual té els peus idèntics que els
de les imatges de Cornellà, Núria, Er i Angostrina. Descansa sobre el marxapeu
del tron tallat en bisell. El braç dret del Nen Jesús és en actitud de beneir,
amb la mà esquerra aguanta el Llibre. Malgrat algunes lleugeres variants, la
Mare de Déu imita incontestablement el tipus de la de Cornellà.
Invocada pels
febrosos, té també els seus goigs, les estrofes dels quals expliquen la
invenció de la imatge vora una font, amb una olla, una creu i una campaneta.
https://algunsgoigs.blogspot.com/2012/11/goigs-la-mare-de-deu-de-planes-planes.html
Al segle XVII, el
pare N. Camós (1657, pàg. 359) ja coneixia la tradició de la invenció de la
imatge en una font i els poders curatius que els febrosos atribuïen a l’aigua.
Vegeu el seu comentari: “Aquesta Imatge,
segons l'opinió comuna, va ser trobada en una font (encara que no se sap com)
que dista uns cent passos de la seva Capella, la qual és a la part del septentrió.
Aquesta té molt bonica aigua, de la qual en beuen els fidels per devoció i amb ella
cobren molts la salut, que per escalfors no tenien. Celebra la seva festa major
el dia de la seva Purificació.”
La font, encara
avui, es pot veure que raja en una petita balma, si fa no fa, com la va veure
el cavaller de Basterot, l’any 1825, el qual, no sense fantasia, la va
reproduir en litografia, completament separada al peu de l’església triangular
de Planès, que qualificava de moresca. El gravat representa dues dones que van
a cercar aigua. Aquest paral·lelisme entre les dues llegendes no fa sinó
subratllar la relació que hi havia entre els dos santuaris.
Efectivament, de
Planès, per la vall de Prats de Balaguer i el coll de Nou Fonts, es pujava a
Núria i d’allí s’anava a Ripoll per Queralbs i Ribes. Planès, com Eina, Llo i
Er, es troba en una ruta que enllaça l’entrada de les valls per on es pujava a
Núria, per l’antiga strata francisca inferior, o en les seves ramificacions.
Cal creure que Planès, Eina, Llo i Er eren lloc de parada i allotjament del
pelegrí o el viatger abans d’emprendre la pujada cap als cims.
Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels armenis, kurds, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saami, nenet, amazics, libis, ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
