El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador
visual, en diu Facebook, de les terres
de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint
venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa
la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i
al ensems us esperonem a compartir-la
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, en matèria
de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica
de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?
En aquesta ocasió m’envia fotografies de
de l’Església parroquial d’Anyós, advocada a Sant
Cristòfol /Menna , a la Parròquia de la Maçana.
El Francesc Rodríguez i Rossa ,
el Jordi Vigué i Vinas i la Marta Planas i de la Maza, n’escriuen a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0649602.xml
L’estructura original de l’església de Sant Cristòfol és el d’una
construcció molt petita, de les més reduïdes d’Andorra, amb una nau de poc més
de 5 m de llarg per uns 4 m d’ample, mides exteriors, rematada vers al costat
de llevant per un absis semicircular, el radi exterior del qual fa 1,50 m
aproximadament. Amb relació a les mides de l’església, els murs són molt sòlids
(fan 0,85 m de gruix). L’edifici, però, és avui molt diferent de com era
originàriament, per tal com ha sofert reformes considerables a la seva planta.
Tant és així que segurament només corresponen a l’obra primitiva l’absis i la
paret de tramuntana; tota la part de migjorn i la de ponent foren refetes de
soca-rel. Hom ensorrà els murs de migjorn i de ponent i amplià la nau de tal
manera que avui exteriorment fa 7,70 m d’ample X 9,30 m de llarg. Això obligà
també, naturalment, a refer la coberta, que fou aixecada de nivell.
Possiblement aquesta ampliació de la nau tingué lloc poc temps després que
aquesta hagués estat construïda. En aquesta ampliació la part inferior d’un
campanar de torre que hi havia situat vora l’absis fou integrat a la nau, tot
aprofitant la cantonada del campanar per fer la de la nau nova. Hom també
modificà el mur de ponent, que fou allargat vers migjorn i donà lloc a
l’obertura de noves finestres.
L’actual porta d’entrada, a la qual hom puja per set graons, és al costat
de migjorn, al capdavall de la nau. Damunt el mur de ponent hi ha un petit
campanar de torre o un comunidor, amb una obertura a cada cara; és cobert amb
una teulada de quatre vessants. Al costat de llevant són ben visibles els
vestigis que han deixat les reformes hagudes al temple. Hom pot veure encara
una part del mur original que tancava la nau i els senyals dels vessants de la
coberta, vessants que encara presenten algun interrogant difícil de respondre,
puix que, tenint en compte la seva trajectòria, el carener de la teulada era
molt lluny de coincidir amb l’eix de l’absis, que resta bastant desplaçat vers
tramuntana.
L’absis és molt petit i mostra, bé que també refet, un aparell fet amb
blocs de pedra de mides regulars, escantonades a cop de martell, sense polir i
posades capriciosament amb l’únic objectiu de pujar murs, sense formar filades
ni cap disposició ordenada. És cobert amb una volta de quart d’esfera. El mur
exterior de l’absis és llis i la seva uniformitat només és interrompuda per
dues petites finestres de doble esqueixada, obertes a llevant i a migjorn, i
cobertes amb un arc de mig punt, fet amb dovelles de pedra tosca. El mur de
l’absis és rematat per una cornisa molt senzilla, a manera de mènsula contínua,
que ressegueix tot el perímetre. Igual que a la nau, la coberta ha estat feta
amb lloses de llicorella.
Al costat de tramuntana, hom pot veure encara a l’aparell un fragment del
mur original a la part inferior.
L’interior de l’edifici té els murs llisos i sense ornamentació. Seguint el
costum ja habitual a Andorra, la nau ha estat coberta amb fusta i l’absis ho ha
estat amb un quart d’esfera.
Les característiques tipològiques i tecnològiques de l’església d’Anyós no
es diferencien de les que són habituals en l’arquitectura romànica andorrana,
de datació imprecisa, tot i que alguns elements, com la senzilla motllura que
ressegueix l’arrencada de la volta absidal, permeten de plantejar una
cronologia avançada, ja dins el segle XII, per a la seva construcció.
Vers els anys trenta, a l’hemicicle de l’absis foren descobertes unes
pintures murals romàniques, que, poc després d’haver estat trobades, foren
arrancades vers l’any 1936 i foren adquirides per l’antiquari de Madrid Sànchez
Villalba, del qual passaren a una col·lecció particular dels Estats Units.
Instal·lades fins a l’any 1939 com a mínim a la Brummer Gallery de Nova York,
segons testimoni de Ch. R. Post (A history of Spanish painting, vol. VII,
Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts, 1938, pàgs. 721-723), avui
se n’ha perdut totalment la pista.
Recentment Joan Sureda Pons (Barcelona, 1949)M(La pintura romànica a Catalunya, Alianza Forma, núm.
17, Alianza Editorial, Madrid 1981, pàg. 322) fa constar que la decoració mural
d’Anyós es troba en una col·lecció particular de Madrid.
El fragment descobert presenta tres personatges amb els caps nimbats, que
figuraven al registre inferior del cos cilíndric. Enmig hi ha representada la
Mare de Déu, vestida amb una túnica de color clar, que hi deixa veure les
puntes dels peus, calçats; damunt la túnica porta un mantell, de color fosc, a
manera de casulla, el qual li cobreix el cap, on forma cinc curioses
ondulacions, i pràcticament tot el cos. Aquest mantell, resolt amb multitud de
plecs, amaga la mà esquerra, amb la qual sosté aixecat un calze; la seva mà
dreta, estesa, i amb els dits llargaruts i esvelts, mira endavant. La cara de
Maria és ben dibuixada i amb els trets ben remarcats i el seu aspecte suggereix
els models de les icones bizantines. La manera com ha estat representada la
Mare de Déu és idèntica a la de Sant Romà de les Bons i la de Santa Coloma.
Maria és flanquejada per dos apòstols, identificats habitualment amb sant
Pere i sant Pau, hipòtesi ben possible, però no pas demostrada, puix que les
figures esmentades manquen d’atributs i tampoc no van acompanyades de les
llegendes corresponents que les identifiquin. Aquests personatges en bona
lògica devien formar part d’una representació del col·legi apostòlic que devia
ocupar tot l’hemicicle de l’absis, amb els personatges flanquejant la figura de
Maria.
L’apòstol de mà dreta, identificat amb sant Pau, representa una persona
jove, vestida amb una túnica fosca que li arriba fins a mitja cama, damunt la
qual hi ha un mantell de color clar, molt gran i amb les vores guarnides amb
ratlles i un fris de punts; amb la mà esquerra sosté un rotlle, igual com el
personatge que apareix a la decoració mural de Santa Coloma.
El de l’altre costat, identificat amb sant Pere, amb el cap calb i amb
barba i bigoti, suggereix una persona d’edat. Com l’anterior, també porta
túnica, la qual no li arriba als peus; al damunt duu un mantell força gran, amb
les vores molt guarnides i completament embolicat pel cos. A l’igual de Maria,
els dos apòstols mostren la seva mà dreta, mentre l’esquerra, mutilada en tots
dos, també era aixecada i mostrava un rotlle o objecte. Tal com ja hem apuntat,
possiblement aquests personatges formaven part d’una filera que hi havia per
l’hemicicle i que seguia una disposició molt semblant a la de Sant Romà de les
Bons.
Aquests personatges, de mirada seriosa, de faccions rústegues i amb uns
trets comuns (orelles com si fossin nanses, peus resolts força grollerament i
separats, posició de les mans, mantells enormes, bon dibuix de les cares en
comparació amb el poc encert obtingut en la resta del cos, traços segurs i
uniformes, esquema idèntic en les cares, etc), amb la seva pobresa de dibuix i
amb un colorit poc reeixit, mostren en el seu autor un esforç per aproximar-se
a l’estil elegant del Mestre d’Urgell. Les seves principals característiques
evoquen clarament el caràcter de les pintures de Santa Coloma, de Sant Miquel
d’Engolasters i de Sant Romà de les Bons. Això fa que calgui classificar aquest
fragment dintre el cercle del Mestre de Santa Coloma i, doncs, tenint en compte
l’època en la qual aquest pintor treballà a Andorra i l’acta de con-sagració de
Sant Romà de les Bons (1164), cal datar-lo al tercer quart del segle XII.
http://www.artmedieval.net/Andorra/Sant%20Cristofol%20Anyos.htm
Dissortadament alguns servidors de Déu, també a Andorra, participaven en
actes contra el Patrimoni històric i artístic.
Us esperonem a compartir aquesta entrada
amb TOTS els mitjans
informatius, locals, comarcals,
provincials, nacionals, de tot signe i
“color polític “ perquè en
valorin la seva publicació, recordeu
SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni
històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que
parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.
