SORTIDA ALS BOSCOS DE CAVA. L’URGELL SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur tornaven al poble de Cava per assistir a una activitat promoguda pel Parc Natural Cadí- Moixeró amb motiu del Dia Europeu dels Parcs.

Arribem a Cava (1286 m. altitud) i vam aparcar a la plaça, pocs metres per sota nostra l’església dedicada a sant Climent i el seu cementiri amb dues creus, i el petit nucli de la població.

El grup era format per 25 persones entre elles, Joan Gispert alcalde de Cava, que va explicar-nos dades de la història de la petita població. Cava té una panoràmica fabulosa, la part nord de la serra del Cadí i la vall del Segre són a grans trets part del seu bell entorn.



Posats a caminar i després de veure un mapa amb els punts orogràfics importants, la fauna i la natura vam iniciar la singladura en una visita al perer del camp de l’Era, arbre de molts anys però si per saber a ciència certa la seva antiguitat el procés és tan invasiu en el tronc més val conservar l’arbre a arriscar-se en la seva mort.

A continuació veiérem les pedreres, lloc on es dipositaven les pedres tretes al llaurar el camps i les parets de pedra seca. Vam passar per les restes de l’antic poble ara completament arrasat però on es conserven restes del cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. Les guerres feudals o la pesta vam fer fugir la gent del poble. Recordaré les paraules del Joan en la seva explicació, més tard es van crear dos grups de cases Cava jussà i cal Pubill o Cava sobirà.

També ens van comentar reforestació natural de la zona indicant-nos la línia dels antics camps de civada ara totalment coberts d’arbreda. El primer pas de la recuperació dels camps per la natura és l’aparició de gavarreres que fam d’avantguarda de la repoblació forestal.



Les restes del castell de Cava (1300 m. altitud) només són unes filades de pedra tallada conegudes amb el nom de “La Cadira del Senyor”. Hi ha poques noticies històriques i no és fins el 1277 que apareix esmentat en el testament de Galceran III de Pinós un Castro Cava entre els seus béns. La família Pinós l’infeudà a Pere d’Aragall, senyor de la baronia d’Ansovell al final del s. XIII. L’edifici no havia de ser gaire gran ni poderós.

Vam continuar el camí fins a cal Pubill i després ens enfonsarem per una pista que ens retorna a Cava.

Els sons i el cants de diferents ocells i soroll del pigot picant la fusta per construir el seu niu van ser-nos comentats. Diferents tipus d’arbres i una zona on els pins roigs havien sofert l’atac d’escolítids que havien exterminat una clapa de pins en un tros de bosc.

Un matí molt ben aprofitat; El guiatge, magnífic, va ser portat per personal d’AUBÈRRIA, una empresa de serveis integrals (estudi, gestió, educació i promoció) relacionats amb el patrimoni natural pirinenc; deixem palès el nostre particular agraïment al personal d’Aubèrria, i al Joan Gispert per la seva amabilitat.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

EDIFICI DE LA CASA DE LA VILA A SITGES

L'Ajuntament de Sitges està situat en el punt més alt de la vila, en l'emplaçament que abans ocupava el castell.

El primer projecte de Casa de la Vila, fou obra d'Adrià Casademunt i data de l'any 1870, quan l'estat va cedir a la corporació municipal el terreny que ocupava l'antic castell de Sitges. Tanmateix, el nou edifici no es va començar a construir fins el 25 d'agost de 1888, sota la direcció de Salvador Vinyals, a qui l'Ajuntament li havia encarregat el projecte el 15 de maig de 1879, essent aprovat el 8 d'octubre de 1883. Sembla ser que el consistori va autoritzar l'enderroc de l'antic castell, si bé es van conservar part de les parets mestres que van servir per a configurar l'edifici actual.



La nova Casa de la Vila, d'estil gòtic civil català,va ser inaugurada el 24 d'agost de 1889. Els plànols de la reforma de l'antic castell de Sitges en casa consistorial van ser signats el 8 d'octubre de 1887 i aprovats dos dies més tard; es conserven a l'Arxiu Històric de Sitges, juntament amb una interessant memòria descriptiva redactada pel propi Vinyals.

Les dades històriques de la seva construcció són conegudes en detall, des de la subhasta de les obres, el 7 d'octubre de 1888, fins a les quantitats concedides al mestre fuster, al serraller i al pintor entre d'altres. De l'antic castell de Sitges es coneix el seu volum cúbic i l'existència d'una torre en el seu interior que estava en ruïnes en el moment del seu enderroc. El castell conservava un finestra amb traceria que encara perviu a la façana del Cau Ferrat. Les reixes de l'entrada principal van ser sufragades per Bartomeu Blay, un dels coneguts "americanos" de la vila, mentre que l'estucat de la façana va ser pagat per Artur Misas. Pel que fa a l'interior, cal mencionar que el mobiliari i la decoració del Saló de Plens són obra d'Eduard Llorenç i van ser realitzats l'any 1900 i sufragats per Bartomeu Robert. El retrat d'aquest personatge és obra d'Arcadi Mas i Fontdevila i fou instal•lat el mateix dia de la inauguració. El tapís del replà del primer pis és obra del pintor A. Ferrer Pino. Les façanes de l'Ajuntament van ser reformades l'any 1979.

Quan a la descripció tècnica us deixo un enllaç :
http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=268000011

TRESORS DE LA PETITA HAVANA

Caminar per la capital del Garraf si portes una màquina de retratar i t’agrada fer fotografies és una tasca més que difícil, ho constatava quan advertia a la casa assenyalada amb el número 2 a la Plaça Cap de la Vila, se la coneix com : Casa del Cap de la Vila, Casa del Rellotge, o Can Bartomeu Carbonell.

Bartomeu Carbonell i Mussons (Sitges, 1859-1947) va emigrar a Santiago de Cuba, on establí la firma comercial "Carbonell. Hermanos" dedicada a la importació de teixits. A la seva tornada va encarregar la construcció d'una gran residència a l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, per a la qual cosa va triar una parcel•la de forma irregular, situada al bell mig del nucli històric sitgetà, a la plaça Cap de la Vila. En aquest indret s'aixecava un dels sis portals de l'antiga muralla de Sitges (segle XVII). La primera construcció civil fou construïda per Gaietà Buïgas i Monravà, segons un projecte aprovat pel consistori el 17 de juny de 1889.

El promotor de l'edifici modernista va sol•licitar la llicència d'obra el mes de desembre de 1912 i va presentar els plànols del projecte definitiu al maig de l'any següent. El responsable de l'execució tècnica de l'obra fou l'arquitecte Ignasi Mas i Morell, qui va finalitzar l'edifici l'any 1915.

Ignasi Mas i Morell (1881-1853) únicament va aixecar a Sitges la casa del Cap de la Vila; altres obres destacables seves son : a Barcelona la plaça Monumental, i el edifici dels magatzems "El Siglo”; a Sant Pol de Mar, va dirigir l'aixecament de les escoles, i a Sant Joan Despí va construir la Casa Auriga.



Per un profà, de l’edifici en qüestió crida especialment l’atenció la façana, que es corona amb una barana d'obra que finalitza amb una suau corba, fins a desenvolupar un cos graonat en el centre i unir-se, finalment, amb la coneguda "torre del rellotge". Del seu cos destaca la base, formada per cinc cobertes a doble vessant -que contenen cinc rodones decorades per trencadís de ceràmica- i de la que surt la característica punxa.

Trobareu una acurada descripció tècnica en aquest enllaç :
, http://patrimonicultural.diba.cat/?fitxa=268000439

EL MAS CANET D’ARTÉS. BAGES

M’aturava abans d’Artés, venint des de l’eix tranversal, davant la masia dita Can o Mas Canet. És un singular edifici de planta quadrada amb la façana principal orientada a migdia i coberta de teules a quatre aigües amb els careners paral•lels. Consta de planta baixa i dos pisos. Té una torratxa o llanterna que s'eleva per la part central de la coberta i il•lumina l'escala interior.

Està documentada almenys des del segle XVI; trobem en el fogatge de 1553, esmentat "Onophre Canet", com un dels habitants de la parròquia i terme d'Artés i Horta. En el capbreu de 1693, el propietari és Joan Canet, fill i hereu de Bernat Canet. L'any 1774 n'era l'amo en Joan Canet i sabem que residia al mas. A principis de segle XIX, passa per dificultats econòmiques, i l'any 1872 consta com a propietari el darrer Canet, Josep Canet.

 Arxiu Ramon Creus

L'any 1954 la propietat ja estava a mans d'un Vila, Francesc Vila i Batlle; desconeixem quan comença aquest cognom (el Sr. Lluís Oliveras ens deia que des de finals de segle XIX). Des de l’any 1982 el Sr. Lluís Oliveras Calafell n’és el propietari.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/16170

En un text deliciós ens explicaven que el Paradís Terrenal estava en terres catalanes. No costa gaire de creure-s’ho, oi ?.

La fredorada d’aquest gener de l’any 2023,  ha deixat clar – per si algú en tenia dubtes – que des dels poders públics, ni es fa, ni es farà res, per posar remei a la manca de serveis sanitaris i socials, que constitueix “ marca de fàbrica” , d’aquesta “ democraciola”  maleïda.

https://diaridecastellardelvalles.blogspot.com/2023/01/les-morts-inevitables.html

SANT CLIMENT DE CAVA. L’ URGELL SOBIRÀ.

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen en aquesta ocasió , la seva visita a Sant Climent de Cava, en terres de l’ Urgell sobirà – malgrat el ‘mal’ costum,   i l’evident síndrome d’Estocolm que patim a nivell col·lectiu, hem de reivindicar una vegada i altra aquesta denominació pròpia de la nostra llengua-. Nosaltres ja ho fem, i vosaltres ?.  

Per arribar-hi es segueix la carretera de Puigcerdà a la Seu d’Urgell, poc abans d’aquesta població hi ha un trencall a mà esquerra que indica Arsèguel. Un cop passada aquesta població es continua per una estreta pista enquitranada fins una bifurcació que assenyala Cava a la dreta  i Ansovell a l’esquerra. Per la pista pugem fins arribar a l’entrada del poble de Cava que dona nom al municipi malgrat actualment Ansovell ostenta la capitalitat (33 hab. contra 12 hab.) El terme comprèn, a més del poble de Cava, el d'Ansovell, el del Querforadat, el veïnat de Can Pubill, l'església de Sant Cristòfol de Vinyoles i la casa forta, i el santuari de Boscal.

El municipi forma part del territori històric de l'Urgellet, actualment correspon a bona part de la comarca de l'Alt Urgell, menys la població del Querforadat que pertany al territori històric d'el Baridà (Alt Urgell i Baixa Cerdanya)

El topònim Cava: Antigament equivalia a cova però no ens hem d’oblidar del mot àrab alaqaba, el turó, el pujol. En arribar al poblet un cartell ens anuncia els seus 1286 m. d’alt. Davant nostre ens admira la part nord de la serra del Cadí.

No hem trobat cap entrada en l’Enciclopèdia  de l’Art Romànic a Catalunya,  malgrat que per la seva construcció i les dades històriques aconseguides sembla de dita època. És esmentada en un acta testamentaria de l’any 1037. Fan referència però, a un temple anterior que es trobava a l’anomena’t Camp Gran de Cava a mig quilòmetre al nord de la població actual. Fa poc vam visitar aquesta població i l’actual alcalde ens va ensenyar el lloc on antigament era situat el poble i on hi ha mostres de cagaferro (Escòria de carbó i de ferro produïda en els forns de les foneries i les fornals) habitual de les fargues. A causa de guerres feudals que assolaven els país o la pesta sembla ser va abandonar-se el poble. Més tard fan formar-se dos nuclis: Cava jussà i Can Pubill o Cava sobirà.  No hi ha cap esment de la data en què l’església va ser construïda en el lloc actual.

En la visita del any 1312 i 1314 els agents de l’arquebisbat de Tarragona visiten les parròquies del bisbat d’Urgell i entre elles l’església parroquial de Cava. Al Llibre de visites del bisbat d’Urgell de 1575 l’església figura com sufragània de Sant Martí d’Ansovell, i actualment encara hi depèn.

Sant Climent I, màrtir i quart bisbe de Roma, no existia aleshores el títol de Papa,és un dels tres Sant Climent del santoral, i el Patró d’aquesta esglesiola. Segons Sant Irineu coneixia personalment als Apòstols Pere i Pau i havia escoltat la seva predicació. Segons la llegenda va ser desterrat.  i Trajà va fer que el llencéssim al mar amb una àncora de ferro al coll. Sant Ciril trobà el seu cos a la vora d’una àncora (en un túmul) i va dur les seves despulles a Roma i las lluirà al Papa Adrià que les posa a l’altar major de la Basílica de Sant Climent in Laterano. El cap sembla ser que va estar al monestir de les Coves de Kiev. És bastant confosa la sèrie de llegendes lligades amb la seva mort i la troballa de les seves despulles.

L’edifici és d’una sola nau orientada a ponent amb l’absis pla i coberta amb volta de canó que presenta dues llunetes afrontades.  Al costat de la porta d’entrada hi ha un arc que reforça la volta de canó i que és recolza en dues pilastres encastades en els murs laterals. A la capçalera hi ha les restes d’un retaule pintat que presenta tres fornícules. A  la part baixa hi ha dues portes, una d’accés a la sagristia i l’altra és falsa. Les imatges del retaule van ser cremades en la Guerra Civil. Als peus de la nau hi ha un cor de fusta.

El parament interior i l’exterior de la nau ha estat repicats i és trobà a la vista, és irregular. La volta interior és arrebossada. Les cantonades hi ha grans carreus quadrangulars toscament desbastats. La coberta de l’església és a doble vessant. La porta d’accés és al centre de la façana oriental és d’arc de mig punt adovellat i damunt hi ha un ull de bou.

El campanar és una torre de planta quadrangular i d’aspecte robust adossada a la capçalera i s’accedeix des de la sagristia. Té coberta a doble vessant. L’espai del cementiri és davant de la porta.

La  panoràmica que se’ns obre des de Sant Climent és digne d’admirar, i justifica sobradament la visita del indret i  l’esglesiola.

Fotografia: Rosa Planell Grau.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

LA MAL DITA PEDRA ‘DEGOLLADA’ DE VILADECAVALLS

En queia la tapa de l’objectiu de la Canon 1000D en el camí que des de la carretera que puja a Sant Lluís de Rístol, havia de fer per situar-me davant d’aquesta més que peculiar ‘taula de Viladecavalls’, que no trobava inclosa dins de la relació de ‘monuments’ d’aquesta població del Vallès Occidental.



Prop d’on està ubicada es llegeix : Formació natural de pudinga de quars del triàsic de Buntsandstein, de fa 230 milions d’anys. Mencionada en una escriptura del segle XIII.

L’any 2008, quan la crisis començava a ensenyar les orelles, però els PP & PSOE, repetien una vegada i altra, Espanya va bien !, Espanya va bien !,... ara sabem el que volien dir ‘ que a ells, certament els anava molt bé !!!!’, documentàvem la ‘ taula de Castellcir ‘ :
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/11/la-taula-de-castellcir.html

Dèiem allà i reiterem ara en relació a la que designem com ‘ taula de Viladecavalls’ ; Cap semblança amb les taules de Trepucó, d ‘en Gaumés , o la de Torralba d’en Salort , a Menorca, fins algú podria suposar-li un origen casual.

Les dimensions i el pes d’ambdós roques, la que fa de base i la que fa de Taula, posen difícil l’acceptació d’un origen accidental; altrament tenim a Viladecavalls, a la nostra comarca i les veïnes , molts testimonis de la presència humana en èpoques pretèrites, que ens permeten acceptar més que com a possible, com a probable la pràctica de l’ animisme , i altres manifestacions de la religiositat, de forma prèvia i molt anterior en el temps al cristianisme.

Si trobeu la tapa de l’objectiu d’una Canon 1000D agrairé que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com, no estem per fer viatges al Japó per a buscar-ne una, oi ?.

Per descomptat, sou pregats com sempre a fer les vostres aportacions.

ESGLÉSIA DE LA SANTA CREU D'OLLERS. VILAMANTELLS. GUIXERS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, tornàvem de veure la XIII Festa de les Trementinaires a Tuixén. Vam decidir fer la tornada per l’Estació d’Esquí de Port del Comte i baixar en direcció a Sant Llorenç de Morunys passant pels pobles de Pedra i la Coma. Un quilòmetre abans de Sant Llorenç va cridar-nos l’atenció una església molt ben conservada al mateix costat de la carretera i vam decidir visitar-la.

Poca cosa hem trobat de la seva història. El comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Adaled (Adelaida, comtessa de Forcalquier) la van transferir al Monestir de Sant Llorenç de Morunys el 14 d’octubre de 1084 com l’església de Santa Creu (d’Ollerios)

Hi ha una llarga tradició – que sense cap fonament – sosté que el nom prové del fet que la gent de la contrada es dedicava a la fabricació d’olles grises, i d’aquí el topònim d’Ollers. A Catalunya les persones que es dediquen a la fabricació d’atuells amb fang s’anomenen terrissaires; i més enllà d’aquesta peregrina explicació no hi ha cap artesà a Vilamantells. Defensem més un sentit de ‘ cul d’olla’ pel fer de trobar-se l’esglesiola enclotada en relació a les terres properes.

L’església (a 933 m. d’altitud.) està closa en un recinte de paret de pedra de poca alçada, a més inclou un altre espai segurament el cementiri i la font. És d’una sola nau rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular. És coberta per una teulada a dues aigües de teula.

El parament de les parets és de pedres de diferents mides col•locades en filades i escairades a cops de maceta. L’absis és bastit damunt un basament de triple graonada. La part exterior és decorada en 5 faixes llombardes que baixen fins el basament. Entre faixa i faixa hi ha dos arcs cecs de mig punt excepte en la part central on només n’hi ha un. Està coronat per una cornisa de pedres rectangulars i cobert per lloses que no arriba al nivell de la nau.



El frontis és coronat per un campanar d’espadanya, amb dues finestres amb arc de mig punt adovellat. La porta d’accés s’obre al centre del frontis i és d’arc de mig punt adovellat i decorat per un altre arc de mig punt fet amb pedres rectangulars.

L’interior és cobert amb una volta lleugerament apuntada, subdividida en tres trams per arcs torals sostinguts per pilars adossats als murs. L’arc del presbiteri és de mig punt. L’absis interior és cobert amb volta de canó.

La finestra damunt de la porta del frontis és de doble esqueixada i arc de mig punt i monolític.

És sufragània de Sant Llorenç de Morunys i s’hi celebra culte per la Santa Creu del mes de maig.

Una bonica església, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i que us recomanem molt especialment.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.