VILARTIMÓ I LA SEVA CAPELLA ADVOCADA A LA IMMACULADA CONCEPCIÓ. LLUCÀ. EL LLUCANÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, ens aturàvem davant d’aquesta magnifica casa, que uns situen en terme de Prats de Lluçanès, i altres – nosaltres estem en el segon grup – dins del terme de Llucà.

Hem demanat informació històrica de la casa a l’Ajuntament, que la té inclosa dins del Patrimoni immoble, fitxa 34, però en un arxiu inaccessible.

Demanàvem informació de l’advocació de la Capella de la casa, i el nostre interlocutor ens manifestava el seu desconeixement

Damunt la porta hi ha una llegenda – que us deixem per interpretar – una data 1842.

Rebia resposta del Josep Sansalvador Castellet de l’Arxiu Gavin del Monestir de les Avellanes :

Hola Antoni, es la Capella de la Immaculada concepció del Mas de Vilartimó, municipi de Lluçà.

No en tenim mes dades.

Esperem rebre resposta de l’Ajuntament de Lluça, al mateix temps però, recavem la vostra ajuda per esbrinar la història d’aquesta casa magnifica.

Capella de la Mare de Déu de la Concepció de Vilartimó

https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-la-mare-de-deu-de-la-concepcio-de-vilartimo

Església d'una sola nau, de planta rectangular i absis carrat, bastida amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades i coronada amb teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals. La façana principal, orientada a l'oest, és la única que conté obertures. L'accés principal és un portal emmarcat amb pedra treballada en la llinda del qual hi ha la inscripció "EDIta A PETRO VRmo 1842" junt amb una creu i l'anagrama d'Ave Maria. Sobre el portal hi ha un òcul circular emmarcat amb maó i entre les dues obertures, uns rajols ceràmics amb la inscripció "Capella del Mas Vilartimó". 

La façana queda coronada amb un petit campanar d'espadanya que encara conserva una campana de reduïdes dimensions. La façana sud de l'església es troba originalment separada del volum principal per un espai d'uns dos metres que posteriorment va ser edificat.

El municipi de Lluçà es troba al sector NW de la comarca d'Osona, al centre de la subcomarca a la qual dóna nom: el Lluçanès, i en terrenys del Bisbat de Vic.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar desl Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

Només una Catalunya lliure i sobirana,  podria plantejar-se polítiques  demogràfiques que permetessin ocupar  i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa  interessos  espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible.

Que la Marededéu  elevi  a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les víctimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!  

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA. 

CASA TURULL DE SABADELL

En això de fer ‘llistes de monuments’ sempre es troben greuges, en algun cas perquè no s’inclouen elements patrimonials d’interès, i en altres per la raó contraria.

L’edifici que aixopluga el Museu d’Art està qualificat pel que fa a l’estil arquitectònic com eclèctic.



Les obres de construcció del casal van començar l'any 1812; l'any 1860 foren decorats els interiors i fou col•locada la reixa del balcó del carrer Comèdies amb motiu de la visita de la Reina Isabel II, hoste de Pere Turull Sallent, aleshores batlle de Sabadell; les reformes i ampliacions de la casa van durar fins 1865.

Casal de tres cossos, planta baixa, dos pisos i golfes. L'entrada principal és al carrer Dr. Puig, abans comptava amb quatre entrades més, dues al carrer Comèdies, una al carrer Lluna i una altra al carrer Creueta. Del seu aspecte exterior destaca el treball de forja de la façana principal i el balcó de la façana lateral. Els interiors són luxosos. Als baixos hi ha la cuina, els cellers, un saló i una cambra de dormir pintada. A la planta noble hi ha dos salons i quatre dormitoris. En el saló principal es troben mobles entapissats i parets empaperades amb paper belga. La cambra reial és pintada a mà, amb daurats i rosetons.

Pere Turull Sallent durant la primera guerra Carlina fou cap de la milícia nacional de Sabadell, se’l considera l'introductor de la maquinària de vapor a les indústries tèxtils; fundador de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (q.e.p.d) i altres institucions d'utilitat pública. Fou diputat a corts, se’l coneixia com Turull ‘ el ric ‘.

Quan fèiem la Torre Turull de Castellar del Vallès, trobàvem una informació si més no, curiosa ; Es diu que la fortuna dels Turull era tan immensa com les seves excentricitats. Aquesta gran fortuna es va obtenir, principalment, a base d’usura i també d’estranys viatges amb el bergantí-goleta Pedro Turull. L’excentricitat més esbojarrada fou la de comprar un elefant de l’Índia per llaurar els camps del Pla de la Bruguera pensant que faria més feina que un bou. A l’elefant el van portar en el seu vaixell amb un home encarregat de cuidar-lo, però finalment van haver d’acabar regalant l’animal.

LA DAMA DE FERRO DE PRATS DE LLUÇANES

L’eufemisme ‘ Dama de Ferro’ , amagava ‘ decorosament’ un fet que a copia de repetir-se acabem trobant normal :
Les dones - quan son dolentes – son tant o més dolentes que els malnomenats homes.

Algú que porta als seus a situacions de patiment i/o àdhuc a la mort, no se’l pot incloure – sigui del sexe que sigui – en el concepte ‘ persona’. Així, Hitler, Mussolini, Franco, ... no se com qualificar-los de forma correcta, però se com NO QUALIFICAR-LOS.



La retratava prop de la Capella de la Bona Sort, on observa que la imatge de la medalla que hom troba al final del llaç que penja de la Madonna, és la Mare de Déu de la Gleva.





Esperem al coneixercatalunya@gmail.com que algú ens ho expliqui. Això segurament té explicació, cosa que en aquest temps no es pot predicar de la major part de coses i/o accions.

No esmentarem cap ‘ dona de ferro’, i ara dissortadament n’hi ha moltes.

IN MEMORIAM DE JAUME CODINA i OBRADORS

Anàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés a visitar l’església romànica de Sant Miquel de Terradelles, quan ens aturàvem davant ‘l’església nova ‘ , tenia el pressentiment que el Jaume Codina i Obradors, darrer masover d’aquest mas que està situat a l'extrem sud del terme municipal de Santa Maria de Merlès , formant quasi un apèndix que queda envoltat per municipis de la comarca del Bages; amb qui havíem departit anys enrere el Tomàs Irigaray Lopez i jo mateix, i que ens manifestava el seu desig de ser enterrant en els nínxols que s’aixecaven al costat sud de l’esglesiola romànica – ens ensenyava el que li pertanyia – havia acomplert el seu trànsit per aquest món.

Superava els terrenys del que havia estat fossar de Sant Miquel, ara un bardissar, i confirmava dolorosament la meva premonició.



Amb el Jaume Codina i Obradors, marxava també una bona part de la ‘petita història’ d’aquest racó del món.

Orfe de la seva presència, la masia de grans dimensions formada per un volum principal de planta rectangular fruit de diverses ampliacions i diverses estructures adossades al voltant, restava silenciosa. Com un homenatge, La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, recorríem el seu voltant :



El volum principal, de planta baixa, primer pis i golfes, està bastit amb murs de maçoneria de pedra amb carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes principal i posterior.



La façana està dominada per un cos ampliat que forma dues eixides a nivell de primer pis i golfes, ambdues sustentades per un pilar central amb simples motllures a l'extrem superior, essent el pilar més estret al nivell superior. A nivell de planta baixa, on el cos ampliat forma un espai cobert amb volta d'obra vista, hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat, que correspon al volum original de l'edifici. De la part dreta de la façana en sobresurt un cos que conté una porta emmarcada amb pedra bisellada amb la data de 1775 inscrita a la llinda.

Tinc clar que el Jaume Codina i Obradors, juntament amb els justos de tots els temps, seu al costat de Déu.

HOTEL SUIS DE SABADELL

Sabadell es reivindicava com a Ciutat, i conseqüentment s’anava dotant de tot allò que cal tenir; l’edifici de l'Hotel Suís situat al davant de l'estació del ferrocarril n’és un clar exemple .

L'hotel fou dissenyat l'any 1902 per l'arquitecte Juli Batllevell i Arús (Sabadell, 1864 – 20 de setembre del 1928) Va ser deixeble de Domènech i Muntaner i ajudant de Gaudí (per exemple, a la Casa Calvet).



És un dels edificis que exemplifica de manera més clara el pas del modernisme a Sabadell. La façana està decorada amb trencadís, esgrafiats i ferro forjat, la porta principal, situada a la cantonada, és precedida per un pòrtic que suporta la balconada principal, amb força voladís. Destaca el parament, molt decorat, amb maó vist i esgrafiats de motius florals, pedra tallada i plafons ceràmics.

En el 110 aniversari de l’Hotel Suís, el temps ha vingut a confirmar que el somni de la Ciutat, s’ha quedat justament en això, potser fins i tot en un malson, desprès del rosari de pèrdues; tèxtil, metal•lúrgia, finances,.... fins tancava l’acadèmia de la Guardia Civil !!!!!

L’edifici - malgrat conservar el rètol – fa temps que no és dedica a l’activitat per la que fou aixecat.

SANTA MARGARIDA DE VILELLA. NAVÈS. SOLSONÈS.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, s’arribaven en aquesta ocasió fins a Santa Margarida de Vilella, dins els límits del Solsonès, malgrat els dubtes i errades que trobàvem fent la recerca d’informació. .

Per la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al Túnel de la Mina vam prendre la cruïlla a l’esquerra senyalitzada am els noms de Capolat. Taravil i Vilella. Vam seguir la carretera asfaltada fins a Taravil i a la propera bifurcació vam seguir la pista asfaltada que hi porta. També s’hi pot pujar des de cal Majoral, a la carretera de Berga a Cardona, pujant per la roca coneguda com la Foradada i el Malpas. Però nosaltres vam preferir aquest altre via més planera.

A l’extrem nord-oriental del terme municipal de Navès, frec a frec amb el municipi berguedà de Capolat. És situada al vessant occidental de la serra de Travil envoltada pels tossals de les Monges i de Casòliba i les serretes de cal Bertran, les Bassetes i les fraus de Vilella. A sud-est l’horitzó s’eixampla i és pot veure part de la serra dels Batets i de la serra i el pla de Busa.

La visió global és fabulosa, arbres, herbei i muntanyes en el verd com fons esplendorós. Pocs metres abans de divisar l’esglesiola vam veure l’alzina monumental d’aquest lloc. Davant nostre la casa de Vilella esmentada en el fogatge de 1553 amb el nom Vilielles. Amb un o altre nom, estem davant d’un sufix diminutiu – singular o plural – que posa de manifest que hi havia aleshores una major presència humana que a dia d’avui.

La dada la corrobora l’esglesiola romànica coneguda com santa Margarida de Vilella, situada sota la pista d’accés a la casa, i envoltada pels camps en aquests dies ubèrrims. Allunyada dels circuits habituals, convertida en pallissa, i oblidada pels ‘tècnics’, s’ha convertit en l’exemple palès del romànic ‘popular’ de Catalunya.

Curiosament no se’n fa cap esment històric directe- no s’hi va casar cap Baró i/o Comte, ni va ser objecte de la cobdícia de cap Monestir i/o bisbat - és un petit edifici d’una sola nau rectangular, està coberta amb volta lleugerament apuntada, i és capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb el mateix tipus de volta.

Les dades de la ‘ Generalitat de Barcelona', ens feien dubtar de la pertinença d’aquesta casa al terme de Navès :

MASIA VILELLA

Categoria Element Arquitectònic
Adreça Ctra. de la Foradada a Terevil, km 4
Municipi Capolat (Berguedà)
Època Edat moderna
Utilització Mas, masies, masoveries
Estil Obra popular

Ells mateixos però – malgrat no modificar la fitxa, ni fer cap esment de l’esglesiola de Santa Margarida – la inclouen dins la llista de Monuments de Navès.

Fotografia : Rosa Planell Grau
Text : Miquel Pujol Mur

PATUM...!

PATUM... PATUM... PATUM... PATUM...

Proclama el Tabal fent vibrar els seu so; removent els cors  i els sentiments de molts patumaires, berguedans i forans que, com cada any, l’esperen amb delit. Cada retruc que dóna el tabaler  és com un anunci que porta una infinitat de missatges: S’han acabat la serietat i els protocols! És hora de desinhibir-se, és hora  d’estar alegres! Ara comença la disbauxa, deixem les nostres preocupacions, desconnectem i gaudim de l’esclat dels coets, escoltem  la  música alegre i encomanadissa mentre ballem, sense prejudicis, seguint el seu ritme, suau o frenètic, que cada comparsa ens fa percebre!

Si fem una ullada per la història, molts anys enrere, les comparses ballaven, cerimoniosament, dins de l’església. Més tard la processó s’expandia pels carrers de la ciutat i les comparses també seguien el seu ritme dansant sobre la Plaça Cremada.

Cada comparsa té la seva simbologia:  Els Turcs i Cavallets  ens reporten a les guerres de temps enllà i les Maces rememoren la lluita entre el bé i el mal: àngels i dimonis. Les Guites, embogides, envolten la plaça traient foc pels queixals, fent córrer a petits i  grans, mentre els coets peten a tort i a dret!

Els nans i els gegants animen la festa. La música  dels seus balls engresca la plaça sencera, atapeïda, gairebé entatxonada de gent, que van guarnits amb barrets i mocadors multicolors; respirant olors de suor, de fum, de barreja i de... bogeria. Tot plegat, un conjunt de tonades  i matisos fantàstics!

La música ha evolucionat molt els darrers anys, però al bagul dels nostres records encara hi tenim presents les cançonetes que cantàvem quan érem menuts:

A la roca el sol hi toca a la roca el sol hi neix, més m’estimo la Pepeta que una bossa de diners. A l’estiu i a l’hivern els dimonis a l’infern; a l ’hivern i a l’estiu els dimonis al caliu. Ai, Peret, si en balles l'Àliga al davant de l’hospital, fes tres passos endarrere fes-ne tres més endavant...

La majestuositat de l’Àliga no la supera cap altra comparsa. No és estrany que al poeta berguedà, Pere Tuyet i Casafont, li sorgissin, de la seva ploma, aquestes rimes tan boniques:

Oh mestressa reial                        de repúbliques blaves:  el somriure malalt  de les joies esclaves  no t’irisa el vernís;  però tant se te’n dóna,  tu ets per viure feliç  amb espais de corona.

Els Plens: l’apoteosi final. El foc, enmig de la foscor, reflecteix el batec dels cors dels berguedans, mentre van giravoltant per la plaça, i els Tiravols conviden a ballar, fins i tot als més ensopits!

Finalment s’acomplí el somni més desitjat. La Patum fou declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO; honor reconegut a nivell mundial. Així també els grups cantaires entonàrem l’”Himne als administradors” l’any 2006, fent repicar les nostres veus amb joia i armonia...

PATUM I BERGA AL MÓN,

BERGA I PATUM: A FORA EL FUM!

TOT SIGUI PAU I LLUM!

Berga, 2 de juny de 2012

MOLT BONA PATUM A TOTHOM!