SANT JOAN DE FÀBREGUES

L’Enric Sànchez-Cid seguint la pista al Salt de Sallent, s’arriba fins aquesta església, envoltada d’una extraordinària vista del Collsacabra i de les Guillaries, que en algun moment com a parròquia havia arribat a tenir 62 masos.

Existia el 968, i la vila de Rupit en depengué religiosament fins el 1878, que esdevingué filial de Rupit.
Sant Joan de Fàbregues fou el nom al municipi fins el 1955.

Quan a l’origen topònim de forma general quan fa referència a masies i cases de camp, accepta comunament aquesta accepció del diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans :

1. FÀBREGA f. ant.
Ferreria; obrador de fabre. Et deferat carbonem ad fabrega de Roirus, doc. a. 1168 (RLR, iii, 289). Costa la clau de la fàbrega, doc. a. 1322 (Bordoy, Hist. Felanitx, i, 269). Ffonch concordat... que lo dit Toni Esteve pren la ffàbrega del dit loch de talavera sots los pactes seguents: que lo dit Toni Esteve sie tengut venir o tremetre totes semmanes dos jorns la semmana per lucear, ffarrar e altres coses necessàries a la ffàbrega, doc. a. 1473 (arx. parr. de Talavera). Tribulació és la fàbrega e lo martel de paciència, Líbre de vicis, etc. (Bibl. Nac. de París) 113.
Fàbrega: a) topon. Nom de diferents masies i cases situades en diverses comarques catalanes.—b) Llin. existent a Gir., Rabós, Mollet, Montagut, St. Bartomeu del G., Arenys de Mar, Calella, Canet de Mar, Barc., Serradell, Abella de la Conca, Alinyà, Cast., etc. Hi ha la variant Fàbregues (escrita també Fàbregas), existent a Osor, Vergés, Berga, Torelló, Barc., Igualada, Arboç, Valls, Espluga de F., Mas de Barberans, Puigpelat, Alcanar, Tortosa, Alguaire, Algerri, Vinaròs, Val., Al., Mall., Men., etc.
Fon.: fáβɾəɣə (or.); fáβɾeɣa (val.).
Etim.: del llatí fabrĭca, ‘edifici, fàbrica’.

Defensem però en relació a l’origen del topònim d’aquesta església de Sant Joan de Fàbregues: església i nom que rep a vegades el poble de Rupit (Guilleries), una vinculació amb l’origen etimològic d’aquest mot que ens remet a la abundància en aquest indret d’alfàbregues.

2. FÀBREGA f. (dialectal)
Alfàbega (Ripoll, Gir., St. Feliu de G., Pobla de L., Vic, Tortosa); cast. albahaca.
Fon.: fáβɾəɣə (or.); fáβɾeɣa (Tortosa).
Etim.: de alfàbrega, per dissociació de l'article aràbic

Com sempre però, sou pregats de dir-hi la vostra a l’email coneixercatalunya@gmail.com

L'església té una nau amb tres absis de disposició trevolada i els secundaris formen com un creuer i un cimbori amb llanternó modern. L'absis major havia estat mutilat per a fer un presbiteri més ample. El conjunt és de la fi del segle XI o principi del XII, però la porta de migdia és més tardana. Dos arcs torals restaurats responen segurament a un reforçament, a causa dels terratrèmols del 1427. Vers el 1770 s'abarrocà l'interior i es bastí el petit campanar, però totes les mutilacions dels murs i l'arrebossat desaparegueren arran d'una restauració.

L’any 1989 hom col•locà una còpia del retaule dels Sants Joans que el 1503 féu Joan Gascó, l'original de la qual es troba actualment al Museu Episcopal de Vic.

Fou restaurada els anys setanta del segle XX pels Amics de Rupit i la diputació provincial.

Actualment és una casa de colònies

EL ‘RANXO GRANDE’ DELS TOLRÀ CASTELLAR DEL VALLÈS

Per retratar la casa dita ‘El Ranxo’, que fou la darrera residència que mantingué la família Tolrà a Castellar del Vallès, desprès de la mort del segon marquès Emili Carles-Tolrà i Amat, al seu exili a Nàpols, en un context històric ple d’estranyes – i fins ara inexplicades – , em situava justament a l’altre costat del Ripoll, prop de les encerclades runes de la que fou una de les joies industrials de Castellar del Vallès, i fins de Catalunya.

Es té constància que la construcció començà l’any 1936, però es va veure interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil i l’exili de la família Tolrà a Itàlia i més tard a París.

L'hereu Josep Maria Carles-Tolrà i Coll, III Marquès de Castellar, feu continuar l’edificació, i l'habità temporalment amb la família i germans. L’arquitecte que dissenyà aquesta moderna edificació fou Eugenio Pedro Cendoya Oscoz (Villabona, Guipúscoa, 6 de setembre de 1894 - Barcelona, 29 de març de 1975) fou un arquitecte basc, deixeble de Lluís Domènech i Montaner i August Font i Carreras, i la seva construcció finalitzà l’any 1945.

El Ranxo fou una gran torre residencial amb tota mena de comoditats i serveis. A través d’un article publicat a Cuadernos de Arquitectura, l’any de la finalització de l’obra, sabem que a la planta baixa hi havia biblioteca, menjador, sala de billar, cuina i dependències pel servei. Una gran entrada amb una impressionant escala donava pas al segon pis on la família Tolrà disposava de set habitacions, algunes amb bany propis, i un gran bany principal acabat amb ònix.

En la seva construcció hi treballaren bàsicament, empreses i artesans castellarencs. Aquesta peculiar denominació ‘El Ranxo’, la van popularitzar els operaris que hi anaven a treballar, com a conseqüència de les manifestacions de luxe, que representaven els grans automòbils i l'abundant servei – que certament no es corresponien ja amb l’ status econòmic dels Tolrà , que eren únicament ‘ treballadors de coll blanc’ dels propietaris de l’empresa tèxtil, la família Valls i Taberner.

Aquesta gran torre,fou objecte d’ampliacions que han desdibuixat el projecte inicial d’Eugenio Pedro Cendoya Oscoz . Així, s’afegí a l’edifici un tercer pis que va suprimir la gran terrassa del pis superior i varià considerablement el perfil de l’edifici.

Durant la dècada dels 70 la presència de la família Tolrà cada vegada fou més puntual i la torre patí un lent abandonament.

Josep Maria Carles-Tolrà i Coll morí l'any 1978. Al seu testament va deixar la torre, la masoveria i tota la propietat de can Pèlachs, a títol proindivís, als seus fills Emili, Josep Maria, Maria Teresa, Montserrat i Maria Rosa Carles-Tolrà i Bofill. Els fills i propietaris van arribar a un acord de repartició d'herència l'any 1983. A partir de l'acord familiar s'accelerà la venda de terres i, així, en començar l'any 1987 els germans Carles-Tolrà havien venut 41 hectàrees de terreny, pràcticament tot el que quedava de la finca. Aquest mateix any 1987, els masovers van abandonar la masia. Aquest fou el desencadenant d’un procés de degradació, agreujat per alguns actes vandàlics, que es va veure accentuada quan can Pèlachs es quedà sense masovers l’any 1987.

El 1994, la casa del mas de can Pèlags, la Torre dels Carles-Tolrà i el terreny circumdant, és a dir, tot el que restava de l’antiga finca, fou comprat per Francesca Clusellas i Lloret, l'actual propietària

TORNEULA, A LA TERCERA MARIA. CAPOLAT.BERGUEDÀ.

La colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel, seguint en aquesta ocasió la petjada experta del Lluis, que coneix perfectament els cingles de Coforb, anomenats també les ‘tres Maries’, s’arribaven fins a la casa dita de la Torneula , seguint un itinerari que des de la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys just en arribar a la boca del túnel de la Mina on hi ha la cruïlla a l’esquerra que duu a Capolat, continua per la pista asfaltada i poc després de passar la Font Gran un rètol els indicà el camí de terra que el menarà fins a Torneula.

El paratge per qui li agradi la muntanya és fabulós, caminàvem pas a pas per entremig del bosc i dels prats mentre seguíem la ruta. En aquesta època de l’any, la pluja caiguda els dies passats entapissa la terra d’herba amb un to verd brillant i on ressalten les flors de diferents colors. L’olor del timó (farigola) s’endinsa als nostres narius i ens delectem amb el seu perfum.

Seguint la pista, poc després un senderoi entre arbres ens porta a un cingle on divisem les terres d’Avià i les cases de pagès del seus voltants.

Poc després trobem un parell de basses plenes d’aigua i també una mica de llot que ens fa enfangar les botes. Davant nostre s’alça la casa de Torneula amb les seves dependències.

Hom pensa que el topònim sorgeix a mitjan segle X, un cop la frontera és lluny i s’ha consolidat plenament la zona sota domini cerdà; ‘la Torre de les Bromes o de la Boira’ (Turrem Nebule), es transformarà en Torneula.

En trobem referències documentals l’any 1341, quan Guillem de Sant Salvador de Torneula fou testimoni d’un acte jurídic (Guillelmo de sancto Salvatore de Torneula), on ja s’associa l’advocació de l’antiga església al roc prominent de la Torre de les Bromes.

L’anomena actualment Roc de Sant Salvador, és un cingle o penya-segat imponent , que vist des del Berguedà jussà , sembla tot ell com una torre.

L’edifici del mas de la Torneula abandonat avui, podem datar-lo vers la fi de l’època moderna quan s’hi construiria un mas que s’abandonaria en plena època contemporània.

El Lluís ens explica algunes de les penalitats viscudes per la darrera família que hi va viure , i que podem reduir a les dificultats de viure en un lloc aïllat; els treballs per portar els fills a col•legi quan eren petits, i les caminades que li calia fer al masover, per anar a treballar a Berga, en els períodes en davallava la feina al camp, i/o calien ‘diners frescos’. La conclusió és tot del previsible, res no és fàcil en la vida del pagès o ramader.

Els porxos mantenen la seva utilitat per emmagatzemar la palla pel bestiar. Ens sorprèn la grandària dels antics estables, sota la vivenda, per la profusió d’espais pels diferents animals. El sostre interior ha davallat a diferents punts de la construcció.

El topònim dissortadament el podem predicar d’una bona part del camp català.

CAN RIERA DE SENTMENAT

M’arribava fins la masia d’aquest nom, situada dins al terme de Sentmenat al Vallès Occidental ; les dades – minses, cal a dir-ho- expliquen que està documentada des del segle XII

Els actual propietaris cognominats Riera, tenen una vinculació amb la casa que data del segle XX.

Al diccionari de l’ Institut d’estudis Catalans trobava :

RIERA f.

Corrent d'aigua menys important que un riu, perquè sol portar aigua només en temps de pluges, però que és més important que un torrent; cast. río. Anant... per lo carrer avall... e per la riera de Sent Johan, doc. a. 1390 (Ardits, i, 7). També Mallorca | la lur riera | tota ribera | los derrocà, Spill 7645. Al fons remoreja la riera,Massó Croq.

Escudo de los Riera, según el manuscrito de J. R. Vila.

Riera: llinatge existent a Celrà, Osor, Mollet d'Empordà, Caldes de Montbui, Mataró, Igualada, Barcelona, Valls, Vilallonga, Anglesola, Artesa de Segre, Tàrrega, Alacant, Gata, Muro, Vall d'Evo, Vall de Laguar, Mallorca, Menorca, Eivissa... afegeixo Sentmenat, i podria fer-ho de totes i cadascuna de les poblacions de Catalunya.

Voldria saber dades de la història d’aquesta casa, que és avui, més que un restaurant un lloc ad-hoc per a celebracions, congressos i reunions.

http://www.turismevallesoccidental.org/perfil/ctvoc/recursos/recursos/can_riera.pdf

Sou pregats d’enviar la vostra informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un e.mail de l’Ajuntament de Sentmenat, en el que la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu, en relació a la masia de Can Riera em facilitava la següent informació :

És un edifici de dues plantes amb la coberta paral•lela a la façana principal que és orientada a migdia. Presenta moltes modificacions i ampliacions que han desfigurat l'estat primari.

Conserva el pati tancat i l'era a un lateral de l'edifici.

Dades Històriques: És documentat al segle XIII com mas Saragossa i canvià de nom al segle XV per l'actual de Riera.
Molt reformada durant els segles XVIII i XIX. Formava part de l'alou dels Hospitalers.

Context: Aïllada entre camps de conreu.

M’ofereix altrament la possibilitat de consultar algunes fonts escrites, que bàsicament des del segle XVIII parlen de la masia.

Deixo constància de l’agraïment per part de coneixercatalunya.blogspot.com , i del meu propi per la gentil col•laboració de l’Ajuntament de Sentmenat, i de la Maria Guàrdia i Estrada, Tècnica de l'Arxiu.

La Marató de la misèria

Insisteixo en conèixer les ‘estimacions’ pel que fa a vides humanes – pèrdua i/o lesió irreversible- de les mesures adoptades pels governs.

Espero i desitjo que com a mostra de la bonhomia de la gent d’aquest país, superem tots els rècords anteriors pel que fa a recaptació, i aconseguim, minimitzar al màxim aquestes politiques , que molta gent qualifica directament de ‘genocides’.

El sarcasme – en forma d’imatge – el rebia per e-mail i com s’acostuma a dir, no calen comentaris, oi ?.

EL PONT DEL SENYOR DE LA QUERA. LA GARROTXA

El Tomàs Irigaray Lopez, i la Carmen Toledo Cañadas, tornaven a la Garrotxa – em confessaven que també a ells el té el cor robat - ; anaven al municipi de Montagut i Oix, producte de la concentració de Municipis que havia de comportar grans estalvis, i que – com preveien les persones honestes – només ha servit per reduir els serveis que reben els veïns.

La masia de la Quera amb la capella dedicada a la Mare de Déu del Roser, a la qual s’hi accedia des de dins de la casa, n’és un exemple, la Margarida, la darrera mestressa va morir als cinquanta-nou anys, el 1976. El mas , descuidat de tothom , va anar caient, i avui presenta – per la nostra vergonya eterna- l’aspecte enderrocat i tristoi, que veure en aquest enllaç : http://www.novasenda.com/girona/la-garrotxa/talaixa-la-quera.php

Lligat amb aquesta casa està el malnomenat Pont Romà – recordo un comentari que retratava al que el feia, ‘ el romànic, era allò que feien els romans’, poseu-hi un català macarrònic -; s’ explica que fou fet aixecar pel senyor de la Quera [ de quer, roca ] per salvar el llit de la riera d’Oix que en ocasions venia molt crescuda.

El gran arc de mig punt amb la clàssica forma d’esquena d’ase , permetia als veïns d'Escales, Talaixà, Hortmoier, Monàs, Santa Bàrbara i Oix creuar la riera quan l’aigua baixava forta , i els guals esdevenien perillosos.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats.

No trobava cap imatge en que apareguin els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindrio cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben assentat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

En ambdós costats hi ha un petit arc , que permetia agafar el camí, que hi ha paral•lel a la riera, cap a Pruneres i Castellfollit.

Durant molts anys va ser abandonat i com la casa de la Quera, anava degradant-se l’ any 1991 els Amics de l'Alta Garrotxa i els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat van endegar els treballs de restauració.

No el trobàvem esmentat a l’enciclopèdia de Barcelona, i en la llista de Patrimoni, diu : [en fase de documentació]

ESGLÉSIA VELLA DE SANTA EULÀLIA DE GIRONELLA

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’arribaven fins a ‘ la petita Girona’; tenien feina a fer ja que la Vila disposa d’un gran patrimoni històric i artístic, que no està dissortadament reconegut com es mereix. Certament és mal de molts, però lluny del que s’acostuma a dir, això ens desconsola.

Santa Eulalia està documentada com església parroquial des de l'any 1222, i mantindrà aquesta funció fins a darreries quasi del segle XX quan es va aixecar l’església ‘nova’; el motiu al•legat fou la previsió d’un creixement demogràfic que no s’arriba a materialitzar; ben al contrari, la tendència apunta en sentit contrari.

Per a fer front a les despeses de construcció de l'edifici nou, la parròquia es va vendre a l'església vella; des d'aleshores l'edifici ha acollit diverses activitats com una indústria tèxtil, una fàbrica de fideus, un esbart, una cafeteria, ... Finalment al 1972, el propietari la cedí a l'ajuntament que n'inicià la seva recuperació.

El campanar fou restaurat al 1984 i el 1985 començaren els treballs arqueològics i de restauració per part de la diputació de Barcelona, sota la direcció d'Antoni Gonzàlez, redactor del projecte definitiu. A principis dels noranta l'acondicionament de l'edifici ja s'havia donat per acabat però encara no tenia ús.

Llegim pel que fa a la descripció tècnica : Església d'una sola nau coronada a llevant per un absis poligonal cobert amb volta de creueria nervada amb una imatge de santa Eulàlia amb l'escut de Pinós a la clau. Al costat de tramuntana s'hi obre una capella a manera de transsepte que separa la nau, més ample i més elevada que l'absis, cobert amb volta apuntada i flanquejada per petites capelles laterals a mode d'arcosolis.

El campanar és una torre massissa de planta rectangular que s'alça sobre el braç nord del transsepte i presenta un doble nivell de finestres d'arc de mig punt. El parament és de grans pedres escairades, disposades en fileres i unides amb morter. Trobem afegits de moments posteriors de maó, obertures cegades amb un parament també de pedra però lleugerament divers. La coberta és de teula àrab.

Actualment a l’interior de l’edifici s’hi duen a terme activitats culturals.