Patrimoni Gencat explica que es conserven tres de les quatre torres cantoneres que delimitaven el perímetre del recinte fortificat, el qual era rectangular. La més destacable és la torre de les Hores, de planta quadrada i bastida amb pedra sense desbastar (granit i pissarra) lligada amb morter, amb les filades totalment irregulars. La torre mesura uns catorze metres d'alçada per uns quatre metres i mig d'amplada, i es troba una mica atalussada a la part inferior. El coronament, refet amb posterioritat, es troba emmerletat i acabat amb rajols de maó plans. Alguns merlets estan bastits en pedra, mentre que d'altres han estat restituïts i arrebossats. Actualment, en aquest espai s'ubica la campana del rellotge. A la façana que dóna a la plaça, la torre té una petita porta d'arc escarser, amb la llinda bastida amb còdols disposats a sardinell i un rellotge emmarcat a la part superior de la façana. En canvi, a la façana sud només hi ha una petita finestra d'obertura quadrada.
La torre té adossat per la banda est un petit cos bastit amb pedra i amb la coberta a una vessant de teula. Es troba alineat amb la façana est de la torre i l'única obertura present és una finestra d'obertura rectangular, probablement posterior, amb els brancals i la llinda bastits amb maons a cantell. Aquest petit cos està adossat a la part davantera d'una llarga crugia de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula, disposada a la part posterior de la torre. La façana que dóna al rec es troba arrebossada i pintada de blanc. Destaquen les obertures de la primera planta, totes rectangulars i amb guardapols motllurat sostingut per mènsules. La porta té sortida a un balcó corregut amb barana de ferro i pis sostingut per revoltons. A la façana oest es localitza una de les torres circulars del recinte, bastida amb pedra i coberta amb teulada a una vessant de teula. A la façana que dóna a la plaça, amb parament de pedra vista, l'edifici conserva una finestra d'obertura quadrada amb llinda de pedra i, a la cantonada est, l'escut de pedra dels Vilarig.
L'altra torre circular està ubicada més a l'oest, amb accés des del carrer Puigmal, 2 i compta amb les mateixes característiques constructives que l'anterior. Les tres torres, juntament amb els edificis que actualment les uneixen, formen un recinte més o menys rectangular, que probablement correspon a la mateixa planta original del castell. L'actual façana a la plaça Major es troba absolutament transformada pels edificis construïts a mitjans segle XX.
Pel que fa l'escut heràldic present a la façana amb la plaça, cal dir que es troba esculpit en pedra calcària i representa l'emblema dels Vilarig. Hi ha representat un escut de set faixes en ziga-zaga, acompanyat per un cavaller amb elm envoltat de motius ornamentals, en relleu.
El Castell de Palau es va bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.
Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.
El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular.
Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.
Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".
Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licita al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).
Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son
El Castell de Palau es bastir a principis del segle XV durant el mandat dels Vilamarins, per substituir l'antic castell ubicat entre el carrer del Rall i Can Mericano, encara que la Torre de les Hores ja existia prèviament donat que possiblement formava part de la primitiva xarxa defensiva.
Algunes de les figures històriques remarcables que van utilitzar-ho de residència permanent hi trobem a en Ramon Sagarriga, Elionor de So i de Castro, muller de Bernat II de Vilamarí; el seu cunyat, el capità Yvany de Castro; Constança de Vilamarí i altres Vilamarins que hi habitaren temporalment.
El castell original abastava una superfície semblant a l'actual amb la mateixa disposició rectangular i coronat per quatre torres cantoneres, tres d'elles de planta circular i l'altre planta quadrangular. Actualment queda en peu la torre de planta de planta quadrangular, nomenada també Torre del Rellotge, i dos circulars, una d'elles integrada totalment al palau.
Al voltant del inici del segle XVII, el castell va ser arrendat a diferents masovers, assegurant-se així tant el profit econòmic com la conservació de l'immoble.
Durant aquest període es varen introduir vàries reformes de l'edifici com la disminució de l'alçada de les dues torres circulars bastint una teulada i evolucionant una cap a un paller i l'altra a cambra. D'altre banda la torre de llevant ja havia estat enderrocada prèviament. Altres part de l'edifici, com és el cas de la presó, continuar tenint ús fins el segle XIX: "(...) se conferí en los presos de dit lloch i prenent les claus de dites presons obrí i tancà les portes de aquelles (...)".
Cap l'any 1832 Francisco Caussa, procurador del marquès de Dosaigües sol•licitar al noble reformar el corral bastint un portal, tal como queda documentat "(...) para impedir el que roben los corderos al colono, pues con un mes le han robado dos y el año pasado también se los pillaron (...).
Posteriorment l'any 1845, l'heretat del castell passa a mans de Ramon Viussà, veí de Montmajor, al terme de Sant Joan de Closes. Aquest acte quedà documentat i testimoniat pel notari de Castelló Miquel Carbonell i signat per Joan Font i Amat, procurador del comte de Plasència: "(...) l'heretat anomenada lo castell, situada en lo poble de Palausabardera y son terme que se compon de la casa, era, corral, junt a unes quatre vessanes sembrades, una pessa de terra horta en la qual existeix un viver, de una pessa de terra cultiva anomenada la vinya Gran, Ferriols, Terramala, los camps de la Argila, del Cementiri, del corral d'en Mercader, de puig de Llorí, del Camí Ral i de les Molas, la closa del Marqués, Canamera, una gran pessa a l'Estany, altra de muntanya dita lo Bosch del Senyor (...)".
Entre altres propietaris també figura Isidre Paltrer Noy, un palauenc dedicat a la docència a Girona ciutat que adquirí el 1912 tant el castell com les terres esmentades: (...) casa castillo ruinosas y una pequeña habitación situada en el pueblo de Palau Savardera, con cuatro vessanas de tierra lindante a oriente todo en la plaza mayor, con casa de Jaime Juncá y casa de Miguel Ortensi, por mediodia y poniente con casa y era de Juan Lile y por el norte con casa y huerto de Manuel Caussa (...)".
Set anys més tard el Palau va ser comprat per Tomàs Corcoll Vehí, nascut al mas Ventós (fitxa pròpia) i marit de Rosa Turró Parxés amb la que residia a Palau. Donat que aquest matrimoni no tingué descendència fou heretat pel Dr. Roca, metge local a Palau i encara actual propietari.
Cal mencionar que a la façana de llevant de la Torre de les Hores o del Rellotge es troba un escut en relleu, esculpit en pedra. Aquest és emblema dels Vilarigs, set faixes en ziga-zaga, envoltada per una decoració amb cintes.
Els Vilarig accediren al domini del castell de Palau-saverdera a mitjan segle XVI, no se sap per quin camí. Hi trobem com a senyor a Jofre de Vilarig i de Setantí, baró de Siurana i cavaller de l'ordre de Santiago, que testà l'any 1557 a favor del seu fill Francesc. La seva neta Isabel de Vilarig-Cruïlles i de Sinisterra, que testà el 1614, es casà amb Francesc de Lanuza-Montbui i de Grimau, baró de Monbui i de Llers i senyor de Ceret. L'any 1831 continuava encara unit als propietaris del castell de Vilarig, els Rabassa de Perellós.
Anecdòticament cal mencionar que es varen desenvolupar diferents activitats militars. Les més importants són datades al 1411, quan Ramon Sagarriga n'era el propietari i fou ocupat per l'exèrcit de Joan Vilamarí; i al 1462 quan el castell albergà tota la població local per tal de protegir-los durant el setge esdevingut a la Guerra Civil catalana.
No en tenen coneixement a :
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=palau-saverdera&page=1&pos=2
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada