Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, amb creuer amb cúpula sobre trompes i cimbori exterior. Al transsepte s'obren l'absis central flanquejat per dues absidioles. La del costat de tramuntana presenta decoració de tipus llombard, mentre que la de migdia ha estat substituïda per la sagristia. La coberta de la nau és de volta de canó. L'absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres de doble esqueixada i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics. Al llarg dels temps ha estat ampliada amb capelles laterals. El campanar de torre és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
L'església es troba documentada des del 1080. El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Fou parròquia independent des del 1778. L'edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps. Una de les absidioles va ser destruïda entre els anys 1500 i el 1600 per fer l'escala del campanar. Posteriorment van fer-se obres d'ampliació, als voltants del 1800. L'última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972.
L’enciclopèdia Catalana ens diu ;
Documentada el 1080, el 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona: és esmentada en una butlla d’Urbà II que confirma els béns de la dita canònica. L’església de Santa Maria del Pla és esmentada novament en les confirmacions papals dels béns de la canònica de Solsona del 1151 i el 1188 i segons un text del cartulari de Santa Maria de Solsona, de la fi del segle XIII, encara li pertanyia, si bé no s’hi especifiquen les prestacions que Santa Maria del Pla havia de satisfer. No hem pogut determinar en quina època l’església de Santa Maria del Pla fou agregada a la parròquia de Lavit, motiu pel qual el poble també s’anomenava el Pla de Lavit, fins que el 1778 fou erigida en parròquia independent.
L’església de Santa Maria del Pla, que avui té com a patrona santa Maria Magdalena, és un edifici romànic, del segle XI, d’una nau amb creuer i cimbori que descansa sobre petxines. L’absis és envoltat exteriorment per construccions feixugues. Es conserva, també, l’absidiola septentrional, la de migdia desaparegué en unes obres d’ampliació.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com
El Museu Episcopal de Vic conserva, des d’abans del 1893, una marededéu (núm. inv. 828) que sembla procedent de Santa Maria del Pla, tot i que el seu origen havia estat en un principi desconegut (Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 293). Mostra Maria coronada i asseguda en un tron alt, amb quatre columnes laterals de fust llis i poms esfèrics. El Fill, també coronat, seu al bell mig de la falda de la Mare, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta lateralment el llibre de les escriptures, posat de dret damunt el genoll.
De 86 cm d’alt, la imatge fou tallada en un bloc de fusta al qual s’adossaren les columnes laterals del tron. Només apareix treballada en la seva part frontal, restant el revers gairebé llis a excepció d’un rebuidat en la part baixa. L’existència d’aquesta concavitat féu pensar en la possibilitat que dit espai hagués servit com a contenidor de relíquies (Pascual-Rial, 1985, pàg. 84), tal com ha succeït en altres imatges. Però, comprovada la inexistència de relíquies caldria atribuir-ho més a condicionaments tècnics, per tal de restar pes i alleugerir el bloc central, que no pas a funcions devocionals.
L’aspecte actual de la talla no dista gaire del referenciat en la breu descripció que feia Morgades l’any 1893, però algunes fotografies fetes els anys trenta i conservades a l’Institut Ametller d’Art Hispànic (Barcelona, clixés 1552 i 1553) evidencien algunes restauracions: així, part de les mans de la Mare, la mà dreta del Fill, els genolls d’aquest i el pom esquerre del tron foren fets de nou. Quant a la policromia, si bé pels testimonis abans esmentats no sembla haver estat més que netejada i envernissada, tant per l’ús de la colradura com per la bona conservació i uniformitat de tota la pintura en general, cal suposar que la imatge fou restaurada amb anterioritat al 1893.
Un dels trets que destaquen d’aquesta marededéu és la monumentalitat, acusada per l’estilització de les formes, el hieratisme de les figures i la severitat i el distanciament de les actituds. Mare i Fill són de rostre similar, de faccions quadrangulars que ressalten la duresa dels trets fisonomies: ulls grossos amb celles arquejades, nas rectilini i perfilat i boca petita, sense un mínim tret d’expressivitat. D’ambdues figures la Mare ha estat la més ben resolta: les proporcions són més correctes i el treball, tant de les robes com del rostre, és més reeixit. Amb tot, les formes han estat solucionades, en general, amb un cert esquematisme. Els volums són poc marcats i simples, arrodonits en els braços i les cames de Maria. Els plecs de les vestidures, gairebé inexistents en el Fill, són en la túnica de la Mare escassos i simètrics, paral·lels fins al sòcol semiesfèric on acaben amb forma de pales a banda i banda de les sabates, punxegudes i sobresortints, que reposen en diagonal damunt del sòcol.
Malgrat tot, compositivament el conjunt resulta ben equilibrat, d’absoluta frontalitat tant per la posició central del Fill com per la simetria, i de marcada verticalitat acusada per l’estretor de la base i l’escàs volum de les columnes del tron, per l’alçària de les corones i l’esveltesa de les figures. Per aquestes característiques encaixa dins la tipologia definida per Noguera i Massa (1977, pàg. 164) com a “estilitzada”, o per N. de Dalmases i José Pitarch (1986, pàg. 259) com a “bizantina”. El prototip, segons Cook i Gudiol (1980, pàg. 294), es pot trobar en la monumental imatge de la Mare de Déu de Sant Martí de Sarroca, avui desapareguda (Cuesta, 1976, pàgs. 198-199). La relació formal i compositiva entre ambdues imatges és molt gran, com ja destacava Montserrat Gustà (vegeu el vol. XXII, pàgs. 103-104, de la present obra). La marededéu del Pla del Penedès és, però, més estilitzada, més simple en les seves formes i d’execució aparentment menys acurada que la de Sant Martí Sarroca, la qual cosa podria indicar que la segona fou veritablement el model.
També trobem similituds relatives a la composició i a certs detalls en altres talles. Un exemple a destacar és la marededéu d’All (MNAC, núm. inv. 15917), tot i que presenta formes més suavitzades, una menor estilització i un més alt grau de decorativisme. Les característiques comunes són el tron columnat, les altes corones flordelisades, el Nen assegut al centre amb el llibre dret i la Mare amb igual posició de les mans: la dreta horitzontal sostenint un atribut i l’esquerra protegint l’espatlla del Fill. També trobem certes similituds en la marededéu de Bastani (Delcor, 1970, pàg. 40) o en la desapareguda de Sant Pere de Cornellà de Terri (vegeu la il·lustració en el vol. V, pàg. 408, de la present obra). Tot això són mostres de l’evolució i dels canvis d’uns mateixos tipus formals, dins els quals s’inscriu la marededéu del Pla del Penedès. Són formulacions que, com assenyalen Cook i Gudiol (1980, pàg. 294), continuen emprant-se al llarg de tot el segle XIII.
La marededéu del Penedès ha estat datada amb relació a la de Sant Martí Sarroca, considerada de la fi del segle XII. Les similituds amb la d’All, datada per M. Delcor (1970, pàg. 48) al principi del XIII, ho reafirmarien, com també el seu semblant arcaic, pel hieratisme, la inexpressivitat, l’antinaturalisme i la simetria en el plegat de les vestidures.
.jpg)
https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-santa-maria-magdala
Tenim vers la Magdalena una particular devoció:
https://www.guimera.info/wordpress/tribuna/maria-de-magdala-la-magdalena/
Val a dir però, que ens semblava més escaient mantenir al culte a la Marededéu, i que la formula del copatronatge existeix en molts llocs.
En la revisió que feia l'estiu de l'any 2023, el món quasi no semblava el mateix, l'escalfament global s'ha acarnissat per arreu.
En treu particularment de polleguera l’actuació clarament negligent de Muḥammad as-Sādis ibn al-Ḥasan) (Rabat, Marroc, 21 d'agost de 1963), sàtrapa del Marroc i resident a Paris, que desprès del terratrèmol que va tenir lloc a l'Atlas, fa bona l’afirmació de l’Ermessenda de Valrà, “ les VI parts mai foren bones “ . El nostre condol als pobles amazics que pateixen un veritable genocidi per la inacció “ deliberada “ del govern marroquí
Que la Marededéu, Santa Maria de Magdala i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saharauis ... , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada