En la consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll dóna aquesta definició ; derivat de gavarra, consultada per ampliar la informació l'Enciclopèdia Catalana ens diu; d'origen preromà iberoaquitanobasc, comú amb el gascó gabarre, aragonès gabarrera, basc gaparra] i com última resposta: gavarrera, botànica, nom aplicat a diverses espècies de rosers, especialment al roser caní (Rosa canina). Catalunya Romànica en la seva descripció del lloc ens situa en una contrada inicialment plena de rosers silvestres.
Als peus del coll de Pal i del Puigllançada, (a 1362 m. alt.) s’alça el conjunt de Gavarrós, que fins al començament del segle XX formà un municipi amb Gréixer i Brocà. Tot el conjunt està situat a la capçalera del torrent de Gavarrós, en uns replans un xic enlairats, entre antics camps de conreu.
Actualment està deshabitat, tret de les estades a la casa de turisme rural de la Rectoria. A destacar l’antiga masia que domina una gran extensió de terreny i la seva font.
Segons Catalunya Romànica Sant Genís de Gavarrós és una església situada a la històrica vall de Brocà, al comtat de Cerdanya. La primera menció del lloc és del segle X, concretament l’any 947, quan Centoll i la seva muller van vendre unes terres que tenien per aprisió a la vil·la de Gavarreto.
Segons es desprèn de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en aquesta època, ja hi havia una església que depenia de la parroquial de Brocà (Brocano cum Gavarreto).
En diversos documents del segle X, relacionats amb el monestir de sant Llorenç prop Bagà, s’esmenten donacions de terres situades a la vil·la de Gavarrós. Al segle XI, l’any 1062 Pere Bonfill i els seus familiars donaven al monestir de Sant Llorenç prop Bagà una peça de terra (in parròquia de Gavarred in villa Pardinella)
A la baixa edat mitjana el poble de Gavarrós caigué dins la zona d’influència dels Pinós i cal lligar-lo a la història del seu castell i, per tant, a la baronia de Pinós i Mataplana, senyors del lloc. El castell el trobem esmentat ja al segle XIII (1277) i els barons de Pinós el donaren a diversos senyors, sempre amb l'obligació de fortificar-lo i fer-hi guaites (Rocham fortitudinem Roche de Gavarret).
Una notícia documental ens parla de l’any 1295, quan R. de Vallespir, procurador general de les terres de Galceran de Pinós rebé per penyora de deutes durant cinc anys Gavarrós i la parròquia de Sant Genís.
En la visita al deganat de Berga de l’any 1312 quedà confirmat el caràcter parroquial de l’església.
L’any 1371 pagava la quantitat de vint sous com a delme a Santa Maria de la Seu.
Al segle XVIII mantenia el seu caràcter parroquial; fou en aquesta època quan l’edifici romànic va ser modificat. L’any 1765 s’obrí una porta d’entrada nova al mur de ponent , es construí una capella i una sagristia, i fou totalment enguixat l’interior de l’edifici.
L’església és una construcció d’unes mides considerable, d’una sola nau rectangular i coronada a llevant per un absis semicircular. La part romànica més ben conservada és precisament l’absis, el qual mostra una finestra central d’una sola esqueixada, rematada per un arc de mig punt i en degradació. Damunt, sota teulada, hi ha un fris de dents de serra que coronava tot l’absis. Actualment manca una part, segurament a causa del seu mal estat de conservació.
La porta d’entrada, segurament era a migdia, ara és a ponent, a la porta està gravada la data de 1765, al damunt fou obert un ull de bou.
Al costat de migjorn s’aixeca un campanar de torre que encara que mostri unes finestres romàniques, és de construcció posterior. També a banda i banda dels murs laterals foren construïdes una capella al costat de tramuntana i la sagristia al de migjorn.
Procedeix d’aquesta església una pila baptismal, molt rudimentària, que fou traslladada a l’església de Sant Andreu de Sagàs.
Malgrat que aquest any l’exuberància de les plantes no ens va permetre fotografiar millor l’església, ens serveix per deixar palès que és un lloc de pau, i té amb una panoràmica meravellosa de la vall del torrent.
La crònica es podia fer gràcies a CM62 Informàtica de Castellar del Vallès, que em deixava un ordinador de 'cortesia' , quan el meu queia en acte de servei després d'una aferrissada resistència als hackers anticatalans i antidemocràtics que l'atacaven des de l'inici quasi del procés sobiranista, entenc que bàsicament pel fet d'escriure en català i de Catalunya.
Fotografia: Maria Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada