ADÉU-SIAU DES DEL PALLARS JUSSÀ

Avui os dedico l’aventura de una de tantes etapes de la meva vida, a la que també hi he posat punt i a part. Com m’ha succeït fins ara, aficionat a visitar els petits pobles de muntanya, amb les seves romàniques ermites, marededéus i ponts medievals, fa tres setmanes que vaig anar a la recerca d’un abandonat poble del Pallars Jussà: la Bastida de Bellera.

Havia deixat la furgo VW al Càmping de Senterada, on havia instal•lat el camp base. Amb la moto, em vaig desplaçar pel camí de no massa bon passar, però amb precaució, anava apropant-me al poble, a l’ermita i al pont:

Es tracta d’una contrada abandonada de tota població humana i només l’habiten els voltors, que hi niden, essent tractats com animals en extinció i, periòdicament, els agents forestals els hi proporcionen menjar a base d’animals morts...

De retorn de la visita a la Bastida de Bellera i en una corba del camí, plena de grava, rellisco i quedo sota la moto, que si bé no és massa gran i pesada, vaig tenir molta dificultat en sortir-ne. El pitjor del cas va ser que em va caure la moto sobre el genoll dret, operat dues vegades de pròtesi (l’última, em col•locaren una pròtesi total). No podia fer massa força.

Durant les maniobres per desprendre’m de la moto, apareixeran els voltors volant sobre meu estirat a terra i acollonit. Ja us podeu imaginar la poca gràcia que em feia l’espectacle de pel•lícula del Far West, que tantes vegades hem vist, i sense l’esperança de veure algun excursionista o pagès, que despistat, passés en aquells moments per donar-me una mà.

Recuperat, em vaig adonar que no m’havia trencat cap os, ni ferida, que la pròtesis no s’havia sortit de lloc, així com la moto tornava a funcionar correctament. Encara vaig tenir ànims de fer una foto dels voltors que em miraven desil•lusionats... Si no estàs mort, no ataquen (això, diuen).

És clar, després d’aquesta feliç experiència i recordant que ja tinc 86 anys i escreix, decidí abandonar el meu hobby de les ermites romàniques, etc. etc. i només circular en moto per carreteres asfaltades de l’entorn de casa... (No era el primer ensurt que he tingut en llocs on la vida humana ha deixat de ser-hi present).

Com sigui que encara em queden ànims per escriure històries, dibuixar, anar en bicicleta, trobar-me amb els pocs amics que em queden...(molts s’han avançat per fer-me camí) i sortir a passejar amb Teresa, mentre la salut ens acompanya... he pres aquesta decisió.

A més, no em queda lluny, el jardí de la Plaça del poble on s’asseuen el companys de quinta, per explicar les batalletes d’una passada guerra, que mai hagués tingut que succeir i, una mica més enllà, la Mar, des d’on parteixen els somnis, fets núvols engabiats, que s’endinsen fins la ratlla...

Enric Sànchez-Cid