dimarts, 9 d’octubre de 2012

SANT MARTÍ DE LES CANALS DE CATLLARÍ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ SOBIRÀ.


CONTRADES EN SILENCI

Des del pont de Llinars d’Aiguadora vam seguir el camí del poble i càmping i en arribar a la bifurcació de Santa Maria de la Mata vam agafar  la pista de terra  que porta fins el cadenat. Nosaltres amb el nostre tarannà de caminar vam deixar el cotxe abans i vam emprendre el camí a peu costa amunt fins la cadena. Aleshores vam continuar per la pista planera aproximadament una mitja hora fins a la enrunada església.
El paratge és feréstec, abrupte i tancat de muntanyes. Fa anys que el silenci, entenen per silenci la manca de la veu humana, tret de petits lapsus de temps, impera en les Canals de Catllarí. Durant l’estona de la nostre visita només una esquella perduda en la muntanya amb el seu dring anunciava que havia una senyal del treball humà. Les restes de la Casa Gran i de la casa de l’Església romanien oblidades.

El lloc és situat en un enclavament dels vessants occidentals dels rasos de Peguera limitant amb els municipis berguedans de Fígols, Castellar del Riu i el de Guixers que pertany al Solsonès. Estranyat que sigui del municipi de Montmajor quan la seva demarcació resta més avall vaig trobar l’explicació després de consultar diferents dades. L’enclavament d’una superfície de 5,45 m2 va ser comprat per un ric comerciant de Montmajor al s. XIV. La història em crida l’atenció així com la vista de la Casa Gran i les seves arcades i hem decidim tornar una altra dia per fotografiar-la més detingudament i escriure sobre ella i el seu enrunament.
L’església de Sant Martí de les Canals de Catllarí o del Catllarí es troba situada en la Vall del Lord pertanyent al comtat d’Urgell. Depenia del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i segurament mai no fou església parroquial.  

Sant Martí és esmentat en l’acta de consagració de l’església monacal del monestir de Tavèrnoles, consagrada l’a. 1040 pel bisbe Eribau d’Urgell. Entre les moltes possessions del monestir hi que remarcar les esglésies de Santa Coloma de Llinars i Sant Martí de Catllarí. Apareixen esmentades com (Sancte Columbe de Linars et Santi Martini de Caslarill cum decimis et oblationibus et omni iuri spirituali)

El lloc és documentat des de 1170 fins al s. XIV. El topònim sofreix diferents variants, al 1269 Castaerill, al 1307 Castlarye, al 1705 apareix ja com Catllarí, sense oblidar que al s. XII s’anomena Caslarill.

Al s. XIV era sotmesa a l’església de Castellar del Riu. Després depèn de Sant Iscle de Llinars d’Aiguadora. L’a. 1374 fou reformada, i consagrada novament pel bisbe Joan, titular osonenc i vicari de l’abat de Santa Maria de Gerri de la Sal. Al s. XVII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars.

L’a. 1847 fou decorada al gust de l’època i l’a. 1855 fou col·locat un retaule pintat per Pujol de Morunys (Folgueroles 1734-Sant Llorenç de Morunys 1809). Josep Pujol i Juhí va ser l’últim escultor del barroc català. Pintor, tallista i escultor amb molts treball realitzats en terres osonenques, berguedanes i pitees (Sant Llorenç de Morunys). Les seves columnes eren conegudes pels estudiosos com columnes Pujol. El seu avi i el seu pare treballaven també en la construcció de retaules i va ser continuador de la seva tasca formant escola més tard amb els seus fills.

L’edifici és d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. La volta de la nau és esfondrada. L’absis és aixoplugat amb una volta de quart d’esfera i és lleugerament apuntat.
La porta d’accés tal com ens ensenya una marcada obertura era al mur de migjorn. Al mur de ponent s’alça un esvelt i massís campanar d’espadanya de dos obertures acabades en arcs de mig punt adovellats.

Hi ha moltes suposicions sobre la seva datació. Ës parla d’un possible temple pre-romànic del s. X modificat i reconstruït en època romànica potser al s. XI.

L’edifici de lluny se’ns presenta formós però a l’aproximar-nos veiem que és rodejat i ple interiorment d’esbarzers i altres arbustos punxeguts. Que hi ha un mur que ens impedeix fotografiar exteriorment l’absis i que a més també l’espai és ple d’esbarzers. Poca capa podia compartir Sant Martí en aquesta situació.

Un record per uns murs que en el seu moment van tenir vida, van ser aixopluc de la fe i de l’existència dels seus feligresos,i ara decauen inexorablement.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada