dissabte, 20 d’octubre de 2012

LA MIRADA AGOSARADA


M’ha ben “fotut” la “paiussa” de la professora. La tarda és gris i freda, però m’ha deixat glaçat quan m’ha fer sortir, davant de tots i m’ha “fotut” l’escàndol. Veurem si  faig els deures ? Què s’ha cregut aquesta foca grassa i calba ? A mi !

No tinc ni gens de gana de jugar a futbol amb els companys del col·legi. Això que el camp d’esports és el nou que ha inaugurat aquest estiu el Conseller d’Esports i Educació de la Generalitat. És preciós i és tot verd, amb l’herba ben tallada, com si fos un estadi de Primera Divisió. S’està fent fosc  i torno a casa amb el cap cot. Ben pensat les meves sabatilles de jugar estan molt gastades, i quan corro i vull driblar al contrari patino contínuament. En demanaré unes de noves al rata del meu pare, vol molt que jugui, però no li agrada gastar-se’n ni cinc. Estic cansat i un munt d’idees volten dins el meu cervell.

Com ho diré als meus pares ? Com s’ho agafarà la meva mare ?

La darrera vegada que li’n vaig trasbalsar d’una manera semblant, encara em recordo com es va posar a plorar i cridar, dient-me que seria un perdut tota la vida, si no posava seny.

L’escala de casa, sempre fosca, no entenc a qui se li va ocorre pintar-la d’aquest color gris, on la llum no es reflecteix el suficient per veure on poses els peus, avui em costa més de pujar. Amb la motxilla plena ensopego contínuament amb la corda de obrir la porta d’entrada i cada graó  és més pesat.
 
Del pis de sota m’arriba la sentor de la col i patata que la Maruja està cuinant per al seu maridet. Amb el geni que té el senyor Mariano, a vegades se li escapa la mà, i aleshores ploren tant la Maruja com els dos nens. Quina llàstima que em fa la xiqueta petita, l’Empar.
 
Estic pujant i a mida que deixo de sentir la pudor de la col i patata del primer, comença a arribar al meu nas l’olor a  les maleïdes sardines a la planxa, que sembla que és el sopar preferit d’en Joan i la Maria, els del segon. Perquè mengen tants cops sardines aquest parell? Els hi deu regalar el peixater de la cara somrient, que pica l’ullet a les clientes eixerides.
 
Bé, no sé si són els llibres o la por a les raons, que em donarà la mare quan vegi el càstig que m’ha posat la senyoreta. Aquesta també podia estar mirant alguna altre cosa, per exemple el paperet que li passava en Narcís a la Iolanda per veure’s  desprès de classe.
 
Obro la porta i sento a la mare feinejar i cantar dins del pis, mentre fa el sopar com sempre sopa de ceba amb un ou remenat i lluç a la romana, perquè diuen que el peix és molt bo pel cap.

¾    Hola mare.
¾    Hola Marc. Caram quina cara més llarga que fas ! Què no et trobes bé?
¾    Veuràs mare, és que la senyoreta Carme m’ha castigat.
¾    I tu, quina n’has fet ? Perquè la senyoreta no t’hauria castigat si haguessis estat un bon minyó, sinó haguessis fet res.
¾    Mira mare, és que avui la Jenny ha vingut amb una brusa, d’aquestes que es veu el braç per dalt. I tenia   l’escot obert, he mirat i he vist les formes rodones que ens mostren a les classes d’anatomia i sexualitat. Com aquestes que s’operen les noies en els anuncis que surten pel televisor. I la senyoreta m’ha enxampat quan ullava.
¾    Renoi, tu també ! Així que et miraves la Jenny la “Barbi”. Clar, de la forma que la vesteix sa mare. Amb nou anys ja comencem ! Ni que fossis el teu pare!
¾    Però, mare. Si en Pep també hi feia una llambregada. I no l’hi ha dit res.
¾    Aquest ja s’ho trobarà a casa. Com és el fill de la professora. I tu Laia, què fas aquí escoltant? I tocant- te! A veurà, si tu també! - Diu ma mare fent-li un esguard d’aquests que es claven al cor.
¾    Mama, tinc pipí.- Respon la Laia, excusant-se, però sense marxar.
¾    Doncs, ves al lavabo. I no t’hi estiguis arrambada escoltant. Que encara ho diràs a les teves amiguetes, el pocasolta que és el teu germà.- Per la veu denota que se està enfadant per moments.
¾    Mama, no sé perquè renyes al Marc.- Digué la meva germana sortint en defensa meva. La Laia malgrat ser més petita que jo, és més espavilada. Només ens portem un any, però a més és una mallerenga. – Si, en aquests programes que fan a la tarda, pel televisor, surten coses més rares. Que l’amic amb l’amiga. Que si el noi amb un altre noi. I les revistes que portes i que després mireu amb el pare?
¾    Nena. Calla i ves a fer pipí. I tu Marc ja saps el que et toca, fer el càstig.- La  mare està nerviosa de debò i vol acabar la discussió.

En aquestes se senten les claus al pany de la porta. S’obre i entra el meu pare, en Jordi, està content, els seus ulls tenen aquella brillantor que tant agrada a la mare, i que fa que al matí següent estigui  tan contenta. Aleshores, el meu pare s’adona que està passant alguna cosa i se li esmorteeix un xic la mirada. La mare tan aviat el veu entrar, alegre d’ulls, se li encenen els seus i li fa una ullada d’aquelles que et travessen i et deixen sense saber que fer ni on fixar la vista.
 
¾    Home, ja era hora que apareguessis per casa ! Des que has plegat, ja m’agradaria saber on eres.- Li escridassa ma mare.- Devies de ser amb els teus amigots al bar. Segurament mirant a les mosses que passaven. I jo aquí aguantant els teus fills.
¾    Laura, princesa meva. Ara mateix acabo de plegar, hi havia molta feina           perquè una comanda de   l’estranger havia de sortir avui mateix.- Contesta      mon pare volent tranquil·litzar l’ambient.- He vingut corrents.
¾    Ja ! L’hi preguntaré a la Maria, la del bar, ja saps que la conec i em dirà la veritat. De tu Jordi, moltes vegades no m’ho crec tot.- Contesta ma mare.- Saps què ! Tinc un mal de cap terrible. Són els nervis que  em feu passar! Em matareu amb un disgust rere l’altre. Només em faltava el teu fill. I no em miris d’aquesta manera. Avui res de res.- La veu li sona histèrica.
¾    Què ha fet el Marc ? –Preguntà el meu pare, mig sorprès i mig empipat.
¾    Què t’ho expliqui ell! Els testos s’assemblen a les olles! Per moments sembla, que el meu cap explotarà. Quin mal de cap, Déu meu! Em prenc una aspirina i me’n vaig al llit. Els dones sopar, fregues els plats i els poses a dormir.- La mare surt, tanca la porta amb un cop sec i se’n va a l’habitació. 

Ara hauré de dir-li el que ha passat al meu pare. Com que li he fet malbé la nit està com una moto. I una altra vegada a començar les explicacions.

Com se li escapi un clatellot. A més de la vergonya a classe, a rebre. I a fer les pàgines de copia de les lliçons. Les mirades segons a on tenen males conseqüències. Però, les sines de la Jenny eren tan boniques i es veien tan tendres ! Hauré de provar, si les puc acariciar, quan sigui!

Hi ha una altra cosa que no comprenc és perquè unes vegades som fills del meu pare i altres de la meva mare, segons el que fem.

Hi eren o no hi eren, tot dos quan ens van crear, o només un?

Miquel Pujol i Mur                                                   
Berga, 17 febrer 2006

       

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada