divendres, 5 d’octubre de 2012

LA DAMA BLANCA D’AUVINYÀ. ANDORRA


PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Auvinyà és un poble especial que ens va encantar, però cercant dades de la seva construcció i els seus promotors va sortir enredada en les xarxes una llegenda que en va fer somniar (m’enamoren les llegendes) i vull donar-vos-la a conèixer als no andorrans.

La llegenda de la Dama Blanca que diuen que simbolitza la independència i la llibertat de les terres andorranes enfrontades al poder feudal.   

He trobat diferents versions i el que m’ha satisfet és l’escrita per Albert Puigoriol a les pàgines del seu llibre “Andorra, el meu país” i ella es què vull donar a conèixer, també és la més coneguda, transcrivint les seves lletres sense modificar.

La llegenda de la Dama Blanca se situa vora la frontera, a Auvinyà: «En temps molt llunyans, la guarda de la frontera hispano-andorrana estava a cura d'una sola i nombrosa família. Però, de mica en mica, es va anar reduint, fins que finalment sols en quedà una dona. Quan aquesta morí, l'entrada fou confiada a la misteriosa Dama Blanca que diuen que vestia tota d'aquest color.

Precisament, en aquella època, un cap guerrer molt poderós -un general- feia terribles incursions cap a les Valls d'Andorra i deixà el record en una font: la Font del Rei Indi. Fou allí que, una vegada, se li va presentar la Dama Blanca i li ordenà que la seguís.

Quan el ferreny general tornà, estava visiblement preocupat, i va donar ordre als seus soldats de retirar-se riu avall. (...) Passaren els anys, i alguns oficials d'aquell cap guerrer gosaren endinsar-se novament -i ho van fer sense cap entrebanc- en terres andorranes, la qual cosa féu pensar al general que ell també podria tornar a pujar Valira amunt.

Així, una nit s'hi aventurà, i ja ningú no el veié més. Un temps després, es tingué notícia que un llop feia grans malvestats en els ramats. La pobra gent d'Auvinyà estava molt inquieta, i es va organitzar una batuda, dirigida per un dels caps grossos del país. Aquest va reeixir a acorralar i matar el terrible animal (...).

Aquell personatge, dies després, es posà malalt, i a les nits tenia uns deliris espantosos. En un moment de calma, se li presentà la Dama Blanca i li explicà que en el cos d'aquell llop tan ferotge s'amagava l'ànima del famós i cruel guerrer desaparegut».

Cal afegir que, segons la llegenda recollida per Puigoriol, aquell ardit patriota morí, però que, abans, tingué el consol de saber que, amb el seu sacrifici, havia alliberat la seva terra de les maldats que s'hi cometien.

I hi ha una altra versió de la llegenda de la Dama Blanca d'Auvinyà, no tan coneguda (o tant o més coneguda, si cal, però que se sol silenciar perquè afecta un possible copríncep), que substitueix aquell guerrer per un eclesiàstic: «Per aquella època, era l'Església d'Urgell la que s'havia atribuït el control d'Andorra, fent pagar als seus habitants fortíssims impostos (...).


Una nit, s'aparegué a l’eclesiàstic la Dama Blanca, que seduí el prelat, i els dos s'endinsaren en el bosc. Aquest fou l'últim cop que hom veié el bisbe. En aquelles mateixes dates, un gran llop ferotge començà a causar estralls a Sant Julià de Lòria. I els afortunats que aconseguiren escapar-ne amb vida, molt pocs, afirmaren veure en els ulls de la bèstia la mirada desesperada d'una persona, d'un eclesiàstic...».

La Dama Blanca va prometre que, mentre ella existís, Andorra continuaria sent un país independent... i, amb això, encara, de tan en tan, diuen que se la veu caminant pels boscos d’Auvinyà, vetllant que cap malfactor pugui arribar a la vall amb la intenció de fer maldats a la terra andorrana.

Sigui com sigui, la qüestió és que, durant molt de temps, hom considerà que la misteriosa Dama Blanca d'Auvinyà era la protectora de les Valls d'Andorra. De la mateixa manera que ara ho són la Mare de Déu de Canòlic i, sobretot, la Mare de Déu de Meritxell, patrona d'aquest petit i bell país pirinenc.

Gràcies al qual el català gaudeix de reconeixement internacional, atès que el Principat d'Andorra, que el té com a idioma oficial, forma part de l'ONU, des del 1993, en qualitat de membre de ple dret...
 
Podrà ésser d'altra forma que el català sigui reconegut internacionalment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Berga, 01/10/2012.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada