dilluns, 1 d’octubre de 2012

EL CAMÍ DEL DESCOBRIMENT


“El camí del descobriment no consisteix en trobar nous paisatges, sinó en tenir nous ulls”.

Estimada,

Sé que no ets real, ets el súmmum d’un conjunt de dones que han impressionat el meus ulls en la meva solitud, de forma que una nova llum creix dintre meu. Què em va cridar l’atenció? Els teus ulls  meravellosos, o la mirada  mig entremaliada i resplendent que em vas fer. Potser sí i potser no? Potser, va ser el suau moviment del teu cabells al tirar-los enrere. O també podria ser la corba del teu coll al fer el moviment  d’escoltar. No ho sé!
 
Ets el màxim de moltes coses meravelloses, que ha entrat dins el meu cervell, i que fan que el meu cor bategui amb insistència. Estic avergonyit. Jo, el que creia que mai  podria enamorar-se. El que pensava que el mon s’havia acabat i que sempre seria tot igual. I tu amb una sola paraula, has fet que torni a veure una llum. La que il·lumina el teu interior i que em fa veurà nous paisatges!, només perquè m’has dirigit la paraula. Dintre meu creix un nou sentiment, brolla una altra vegada una font de tendresa. Noto les sensacions de joventut, em trobo nou. Vull tornar a descobrir el món, he d’aprofitar aquesta realitat, que ara es presenta davant meu.


En aquesta carta dirigida per un enamorat a la dona que és dintre el seu cor, podríem veure la força que porta llum a un individu perdut amb la materialitat d’aquest moment. Pels humans la raó que impulsa la seva imaginació, és molta vegades la creada per les il·lusions. Molts artistes, sobretot pintors, deuen a les dones que els acompanyen, en cert moment de la seva vida la plasmació de les seves obres. Aquest amor, per a tristor dels homes, el passen moltes vegades les dones als seus fills. Potser són també una part de la seva obra!.

Indubtablement les il·lusions, les emocions i els sentiments ens fan viure. I quan pensem que tot s’ha acabat, a vegades el més ínfim del gests, la més mínima atenció per part d’una altra persona t’obre els ulls i et fa veure nous camins i nous paisatges.

Miquel Pujol Mur                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada