diumenge, 7 d’octubre del 2012

DES DEL FONS

Bueno“, (bé, doncs,) Quina pensada per escriure el dia de difunts i d’en “Juan Tenorio“. Posar en solfa un enterrament, a més uns enamorats, la mort i flors. No podem dir que sigui molt original, però a més la Dolors s’ha empescat un vot de qualitat, i vol que sigui una història divertida. Veurem que surt de tot això. El que no sé com faré un diàleg perquè precisament això no és un enterrament faraònic on t’acompanya a dins la piràmide tota la família i els criats. Quines discussions! La gent ens sentirien  des de fora del cementiri !

Aquest espai és una mica estret, quasi no sé com girar-me i posar-me bocaterrós. Veuré que fan aquests a fora. També podrien posar una mica de llum, perquè l’obscuritat complerta és dolenta fins per a les idees. Escoltem que està dient el capellanet. Està llegint no sé què del llibre gros que porta, llàstima que no sigui com abans en llatí, així els assistents com que no entenen res no han de fer l’esforç d’escoltar o fer veure que escolten.
 
Home! S’hi tenim el meu estimat germà Gustau, el doctor de la família, l’eminència que em va canviar les pastilletes que em receptava l’ancià doctor Ribes i la va pifiar. A propòsit! El doctor deu estar enterrat pels voltants, miraré de fer un tomb quan disposi d’una mica de temps per saludar-lo, cap el tard que farà més fresca, aquí engabiat fa calor. Seran les portes de l’infern?

Ui! Quina cara d’enamorats que fan, i que ben agafadeta, de les mans que té el meu germà a la meva dona. Aquests segur que a les meves espatlles han tingut alguna aventureta. Ara sense mi, es pensen repartir l’herència. Quin bot que “fotran” quan vegin que no hi ha ni dos rals, que tot són deutes.
 
També hi ha la meva nineta, al llit de la qui vaig mori, l’Esperança. Collons! Si esta agafada al meu fill, aquest sí que és una arna pels negocis, almenys sap on van anar a parar els “calerons”, després de la feina que li vaig donar per justificar on havia mort.

Cal dir, que aquesta nineta està més bé que aquella senyora del vestit llarg i negre amb el bastó. No fotis! Si és la Mort amb la dalla, veritablement està molt prima, clar si és tota ossos: poc tractes tindrem mestressa, si ho puc evitar, m’agraden més rodonetes.

“Vaya, vaya. Si está mi buen amigo el comisario don Francisco García, aquel con el que trapicheabámos los containers del puerto que desaparecían y aparecían, cuando nos convenía y donde nos convenía“. Ostres! podia haver tingut una mica més de gust, m’ha enviat un ram de crisantems quan ja sabia que em donen al·lèrgia i ara em pica tot. “Que ya te lo dijé, Paco que las flores me dan picores“.

L’altre dia em vaig assabentar per les notícies de la televisió que els americans comencen a posar als cementiris uns, dient-ne, gramòfons i quan passes per una tomba, i vols saber a qui pertanyia, hi posés una moneda i t’informa qui era, la família, etc… Almenys tingues a prop la d’en Elvis, i quan posessin la moneda sonés un bon rock; quin? el de la presó o el del rellotge?. O també la d’algun  bon pallasso que tingués rialles de fons. Perquè, a la fi, la vida és per riure. Tan de neguit i unes pastilletes mal receptades.- T’ho deia germà, seran les adequades? Quan creus que ets el rei, et foten del tot.

Bé doncs “ Bueno“ amics meus, ja us ho fareu, que jo m´hi vaig a posar bé, que tinc son i em vull quedar tranquil·let, fins al vespre que sortiré a fer una xerradeta amb el vell doctor,  ja veure quin bon pla em presenta, “que carallo“! que un ha de divertir-se on sigui.

Miquel Pujol i Mur                                                   
Berga, 1 novembre 2005
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada