ERMITA DE LA MAREDEDÉU DE MONTSERRAT. CASTELLDANS. LES GARRIGUES

 

Havien fet una breu aturada a Castelldans  - en la documentació antiga Castro Assinos (Segle  XI), contracció de castell d’àsens ‘castell d’ases’, potser al·ludint a la producció d’aquests animals domèstics- el Josep Olivé Escarré (  Sant Llorenç Savall, 2 de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de mig de 2019) i l’Antonio Mora Vergés, en la que retratàvem l’església parroquial, advocada a Santa Maria, i l’edifici de les escoles de quina autoria desesperava ja de rebrent noticies :

https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2016/05/esglesia-de-santa-maria-castelldans-les.html

El 9-07-2021 patia una caiguda al carrer d’Irlanda de Castellar del Vallès, amb el resultat del trencament de  l’húmer , el dit petit de la mà dreta i alguna costella, i prèvia intervenció de la Policia Local, em traslladaven a l’ Hospital Taulí de Sabadell, on un cop fetes les radiografies, practicades les cures mínimes, i enguixat el braç fins al colze, em posaven un cabestrell, i m’enviaven a casa.

El Valentí Pons Toujouse, autor del blog MODERNISME m’enviava una fotografia de l’ermita de la Marededéu de  Montserrat, l’edifici s’aixecava “ a jova” pels veïns, segons el projecte del fuster Francesc Triquell “ el ganxo”, i la direcció del paleta Josep Corretjé ( d’ambdós artesans ens agradarà tenir noticia  a l’email castellardiari@gmail.com  del cognom matern, i del lloc i data de naixement i traspàs )

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhLINY9NEcZs0UamiNtjaYWZFiwREkHRGQ3txyxaF8iYjvIb_Pi5JqtHF3XVFLIZHlVBWEmDw7RL6w_lOIb3L1vaax5uQKuATv_EwZ1re9tEBnMKxFtG7rRz92SukdjBxxmrsz1Q2aFk6FN/s1600/montserrat+castelldans+6.jpg

 

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/05/goigs-la-mare-de-deu-de-montserrat.html

Patrimoni Gencat diu de l’ermita, edifici d'una sola nau rectangular coberta a dues aigües. Exteriorment en destaquen els grans contraforts a les partes laterals. La pedra s'ha deixat vista i són grans pedres irregulars sense escairar a excepció dels llocs destacats (muntants, angles...). Les parets laterals, fetes de pedra més tosca, estan arrebossades parcialment.

 

La façana als peus de l'església, acabada en punxa, està rematada per un senzill i petit campanar flanquejat per dues punxes als angles. Destaquen els tres arcs de l'entrada; el central, més ample, s'hi especifica la data de la construcció, i damunt seu hi ha una petita rosassa.

 

L'interior està cobert amb coberta volta de canó. Tot ell està enguixat i pintat, mostrant una pavimentació de mosaic. Al fons de la nau hi ha un petit altar dedicat a la Verge de Montserrat, i a la part esquera, una petita sagristia el volum de la qual és visible des de l'exterior.

La campana està feta amb monedes de la II   república – únic miratge de llibertat que s’ha viscut en aquesta terra -  i morters de coure, donacions dels habitants del poble.

Tenim, quan superem les conseqüències de la caiguda, molta feina a fer, des de agrair-ho a la Marededéu de l’Ajuda de Balenyà – com era bon costum del Josep Olivé Escarré – fins a repetir la nostra visita a les Garrigues.

Com bé diu el Virolai, Catalunya és el nostre Paradís, oi?

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE VILANOVA DE L’AGUDA, ADVOCADA A SANTA MARIA . LA NOGUERA

  Retratàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés,  la façana de l’Església parroquial de Vilanova de l’Aguda, advocada a Santa Maria.

Patrimoni Genat ens diu que és un edifici d'una nau, amb volta de mig canó i quatre capelles laterals.

El Jordi Contijoch Boada, en retratava el interior l’any 2009, d’aleshores ençà, Vilanova de l’Aguda a perdut 35 veïns, un 14,89%

 La façana, a l'est, és l'únic element visible a l'exterior; consta d'una porta adintellada amb l'anagrama de Maria i damunt d'ell un escut heràldic amb una inscripció il·legible i data de 1679.

Sobre l'escut hi ha una fornícula buida, i al damunt, un òcul circular. El campanar és d'espadanya amb dos arcs.

Atès que per aquelles dates Josep de Ponts i Guimerà (1625 - 1690), baró de Montclar, que tenia poders concedits pel seu germà Pere, vengué la baronia a Josep de Montserrat i Vives,  primer marquès de Tamarit, farem seguir la fotografia al  Pere Francesc Puigderrajols Jarque, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, per aclarir quines armes llueixen apart de les dels Ribelles.

Benvolgut Antonio,

 

      En aquest escut que hi ha a la façana de Santa Maria de Vilanova de l’Aguda hi veig els següents quatre llinatges. Amb alguna reserva, atès que seria molt interessant poder llegir la inscripció que hi ha al voltant, raó per la qual seria molt important poder aconseguir una imatge en què es veiés a la perfecció. Jo no puc llegir què hi diu.

 

És un escut quadrilong amb punta d’arc conopial. Quarterat: 1r armes dels Rocabertí; 2n les dels Sarriera; 3r llinatge Pau, però amb el paó contornat, contrari a la seva posició; 4t serien les armes dels Cabrera, però hi manca la bordura de peces. Timbrat amb un coronell o corona oberta.

 

     Pel que respecte a les armes dels Ribelles, certament a la fotografia que m’envia, hi ha un escut amb un lleó, que concordaria amb el que adjunta de la pàgina Armoria. De tota manera, ja veu que els Ribelles o altres branques dels Ribelles, usaren altres armes. Li envio la referència d'un article que vaig trobar a Internet:  El castell de Ribelles, una ruïna monumental, XAVIER SANTESMASSES.

 

Segur que coneix l’article. Crec que si fos possible accedir al panteó (ja veig que el castell està en fase de ruïna insalvable) segur que hi deu haver làpides sepulcrals. Sortiríem de tot dubte.

 

Una atenta i cordial salutació,

Pere F. Puigderrajols i Jarque

Santa Maria es troba fora del nucli de població primitiu; substitueix a l'antiga Església de Sant Andreu, dita també del Roser, de la qual només resta l'alt campanar quadrat.

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2021/07/in-memoriam-de-lesglesia-parroquial-de.html

Ens quedava pendent força feina, localitzar l’edifici que aixoplugava l’escola,  retratar les capelles d’algunes masies, .....

Esperem a l’email castellardiari@gmail.com , malgrat la minsa població de Vilanova de l’Aguda, trobar col·laboració, i per descomptat agrairíem infinitament la tramesa d’un plànol o mapa

CAPELLA DE LA MAREDEDÉU DE LES NEUS. LLUMENERES. PARRÒQUIA DE SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

 

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  que exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades,  i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió m’enviava fotografies de la capella advocada a la Marededéu de les Neus, del poble de Llumeneres, a la parròquia de Sant Julia de Lòria, al Principat d’Andorra.

Llumeneres  s’esmenta ja a principis del segle XI,  en ocasió de l’estada del bisbe Sant Ermengol d'Urgell (Aiguatèbia, segona meitat del segle x - El Pont de Bar Vell, 1035) , qui va anar-hi per a descansar

Llegia que està construïda a la manera tradicional del país, amb parets de pedra lligades amb fang i revocades de morter de calç, i un teulat de llosa i fusta a dues vessants. Al seu interior es pot observar una sèrie de quadres que emmarquen textos litúrgics llatins tallats en fusta, mostres de la decoració de les caixes de núvia de l'època i una pala amb goigs enclotats (gravats en talla dolça, extraordinaris) de la Mare de Déu de les Neus i de San. Pere, un conjunt de remarcable valor dins el gènere i per la seva raresa en l'actual mancança d'aquest patrimoni cultural. També cal destacar l'original confessionari que consisteix en una arca de fusta (altra vegada la construcció setcentista popular) amb una gelosia en fusta adossada en un costat.

 

La família propietària de la capella conserva la documentació original amb el segell en sec del bisbe Francisco Fernàndez de Xàtiva i Contreras (Casas-Ibáñez, Castella-la Manxa, 1704 — (probable) la Seu d'Urgell, 1771) segons el qual es concedeix la llicència l'any 1769.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS. L’ANOIA SOBIRANA

Ens aturàvem el Pere Albert Carreño, i l’Antonio Mora Vergés a la dreta de carretera,  a l’aparcament del Cementiri Municipal de Castellfollit de Riubregós,  que comparteix espai amb l’antic Priorat de Santa Maria i  granja del Monestir de  Montserrat,  a la comarca de de l’Anoia sobirana.

Retratàvem des de l’exterior l'església de Santa Maria, que  es troba a la vall del riu Bregós, prop del poble de Castellfollit, vora la carretera de Ponts i al costat del cementiri municipal.

És una construcció del final del segle XI que, malgrat les modificacions posteriors, sobretot d’època gòtica, ha conservat la seva estructura. Consta de planta de creu llatina, formada per l’encreuament de la nau principal amb un transsepte, i un absis quadrangular a l’est. Al mur nord de la nau principal es van obrir dues capelles gòtiques emmarcades amb arcs apuntats, i al mur sud, una capella abarrocada. Els dos braços del transsepte havien estat capçats per dos absis semicirculars que van ser substituïts posteriorment per dos edificis quadrangulars (una capella gòtica al braç nord i una sagristia al sud). Un cop enderrocada la sagristia, es va reconstruir del tot l’absis lateral sud, i en part el del nord, adossat a la capella. Al punt d’intersecció de la nau amb el transsepte s’aixeca una cúpula, sobre trompes als angles, que a l’exterior pren la forma d’un cimbori circular coronat per un segon cos quadrat, poc sortint. A l’oest sobresurt també un singular campanar d’espadanya amb tres obertures.

 

El conjunt de cobertes és format per una volta apuntada, lleugerament sobrealçada, en la nau principal, i una volta de mig punt a l’absis central i als dos braços del transsepte. Les zones corresponents al punt d’arrancada de la volta de mig punt s’han fet amb carreus ben carejats i polits, mentre que el seu tancament l’han obrat amb blocs sense treballar i col·locats a plec de llibre. La volta del braç sud és reforçada amb un arc toral, recolzat sobre dues carasses a manera de mènsules, que dóna pas a una altra capella gòtica situada al fons d’aquest braç.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada . Vista interior lateral del presbiteri de l’església.

El temple és il·luminat per finestres de diverses característiques. Al centre de l’absis principal hi ha una finestra de doble esqueixada, coronada amb un arc de mig punt i una arquivolta a l’exterior. Al lateral del braç sud del creuer trobem tres ulls de bou, mentre que al del braç nord s’obre una finestra coronella modificada, formada per tres arquets que reposen, en els punts intermedis, sobre dos mainells amb capitells mensuliformes. Al mur oest dels dos braços hi ha també una finestra de doble esqueixada acabada en un arc de mig punt, i a cada lateral de la nau principal n’hi ha dues de semblants. A la façana oest trobem un ull de bou.

 

L’edifici té tres portes: una d’oberta al sud, romànica i de composició senzilla, coronada amb un arc de mig punt motllurat que envolta un timpà llis refet, i que es va protegir més tard amb un atri cobert amb volta apuntada, amb osseres als laterals; una altra al frontal del braç nord del transsepte, amb un arc de mig punt fet amb grans dovelles i coronat per una arquivolta que sobresurt de la paret, solcada per un filet central; i, finalment, la porta oberta a l’oest, que ha estat reconvertida en finestral modernament.

 

L’aparell de l’obra romànica és fet amb carreus ben treballats, disposats en filades horitzontals. A l’absis central, sota un fris en dents de serra, hi ha tres sèries d’arcuacions cegues, sostingudes per mènsules, entre lesenes.

Al llarg del temps, els habitants de Castellfollit, que ja des del segle XVII assistien a la nova església edificada dins el poble, van deixar d’acudir de manera regular a Santa Maria.

Després d’un període d’abandó, gràcies a la intervenció de l’arquitecte Jeroni Martorell Terrats (Barcelona, 1876 - 1951), el 1935 es va catalogar el priorat com a monument,  fou però descatalogat en el període  1936-39, i fins l’any 1981 no va ser declarat monument historicoartístic d’interès provincial.

 A partir d’aquest any la Diputació de Barcelona i la Generalitat van col·laborar en la seva restauració.

Advertíem senyals evidents si més no d’intents d’accedir al edificis del Priorat.

Els lladres del camí ral, constitueixen un greu perill tant per al Patrimoni històric i cultural, com per les vides i hisendes dels que romanen encara en aquestes terres.

SANTA MARIA DE SENAN. LA CONCA DE BARBERÀ

 

El Joan Pons Camprubí, publica fotografies de l’Església parroquial deSenan, a la comarca de la Conca de Barberà, advocada a Santa Maria, de la que la Francesca Español i Bertran (Vilallonga del Camp, 1956) ,  el Carles Puigferrat i Oliva , el Francesc-Josep de Rueda i Roigé , i el  Joan-Josep Menchón i Bes, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-2154601.xml

La primera referència d’aquesta església és de l’any 1170, en què Guerau de Granyera, senyor del castell de Senan, i el seu germà Bernat concediren i confirmaren al monestir de Santa Maria de Montserrat l’església de Santa Maria del castell de Senan, que s’havia de bastir, amb les primícies i oblacions i altres drets d’aquesta església. Segons aquest document l’església de Senan esdevindria de patronat del monestir de Montserrat. Hom desconeix en quin moment exacte es construí, tal vegada no fou fins al segle XIII, segons es desprèn de l’actual edifici, que acusa característiques pròpies d’aquesta centúria. De fet, no es comprova que l’església era erigida fins els anys 1279-80, en què apareix en les llistes de parròquies de l’arquebisbat de Tarragona que van satisfer la dècima papal. L’església de Senan consta que hi contribuí amb 30 sous de moneda de Barcelona.

 

En comprar el monestir de Poblet el castell de Senan a Ripoll l’any 1264, els drets de patronatge de la parròquia de Senan passaren al monestir cistercenc. Això fou motiu de certes diferències entre l’abat de Poblet i l’arquebisbe de Tarragona. El plet que s’inicià durant l’abadiat de Guillem Estanyol, l’any 1264, no es va resoldre fins el 21 de juliol de l’any 1296, amb la signatura per ambdues parts d’una concòrdia per la qual s’establí que l’abat de Poblet podria retenir el dret de patronatge sobre l’església de Senan, reservant-se per a l’arquebisbe tarragoní la jurisdicció espiritual i el dret que damunt d’ella, com una església més dins la diòcesi, li pertocava. En aquest plet van intervenir conciliadorament l’ardiaca tarragoní Gaufred de Cruïlles i l’obrer de la catedral, Ponç de Guàrdia.

 

L’església de Senan contribuí novament al pagament de la dècima de l’arquebisbat de Tarragona a Roma els anys 1354-55; cada any li pertocà la quantitat de 17 sous i 6 diners.

 

L’edifici de Santa Maria de Senan fou objecte, entre el 1978 i el 1984, de diverses obres de reforma i restauració, realitzades amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona, que han deixat a la vista l’estructura romànica que havia quedat amagada a l’interior sota una considerable capa de guix.

En el seu origen, al segle XIII, es tractava d’una església d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. La capçalera original fou enderrocada i en el seu lloc es bastí l’actual, carrada. Els vestigis dels fonaments de l’absis primitiu van ser descoberts l’any 1984 arran de les obres de restauració.

La nau és coberta per una volta de canó seguit que mostra un lleuger apuntament i arrenca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau. En la construcció de la volta s’emprà un material similar al que apareix en la totalitat de l’edifici. La col·locació dels carreus evidentment és més acurada.

 

El portal d’accés a l’església s’obre en el mur de ponent. El capi-alçat que mostra s’estructura mitjançant dos arcs en gradació, dels quals el més interior arrenca directament d’una imposta que se situa per sobre d’una columna amb capitell. Una motllura a la manera de guardapols recorre aquest arc externament. Al portal apareixen, doncs, dues columnes amb els seus respectius capitells. Hem d’assenyalar que aquestes peces es van col·locar modernament i fins el 1984 foren de ciment. Ara són de pedra. És poc probable que s’adeqüin a la forma primitiva.

 

Hi ha dues finestres obertes al mur sud. Són d’arc de mig punt i mostren una doble esqueixada. L’arrodoniment de l’arc de les finestres el configura una llinda rebaixada; els muntants són adovellats.

 

Els murs originaris s’han conservat en tot el llarg del perímetre de l’estructura, excepte, és clar, a la capçalera. L’aparell és regular i tallat amb escoda. La forma de col·locació és a la manera isòdoma

EL CEMENTIRI MUNICIPAL D’OLIOLA, INSPIRAT EN L’OBRA DE DANTE ALIGHIERI. LA NOGUERA

 Dante Alighieri, batejat Durante di Alighiero degli Alighieri i conegut tradicionalment en català com el Dant (Florència, República de Florència, maig/juny del 1265 - Ravenna, Estats Pontificis, 14 de setembre de 1321), fou poeta italià, un dels autors més reconeguts de la literatura universal, conegut per haver escrit La Divina Comèdia, una de les obres fonamentals de la transició del pensament medieval al renaixentista i obra cabdal de la literatura universal

El cementiri municipal d’Oliola té un entorn difícil de qualificar, sorprenent però, és el mínim que en podem dir.

Està situat en un terreny amb forta pendent, i té l’entrada per la part superior, i els darrers nínxols, estan a la part més baixa. La demografia 55 ànimes  al nucli d’Oliola, en el darrer cens, fan difícil imaginar que caldran noves construccions.  Altres nuclis com Coscó, o el Gos, tenen també els seus fossars.

Substitueix el fossar parroquial situat al costat de l’església de SantTirs.

No forma part – encara – del migrat patrimoni històric i/o artístic, que la Generalitat publica per aquest municipi, que no disposa d’un Catàleg de Patrimoni

IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ANDREU AL NUCLI DE VILANOVA DE L’AGUDA. LA NOGUERA.

 

Sobta trobar-se un campanar orfe,  de planta quadrada, embegut en part per les estructures dels habitatges actuals al carrer Major de Vilanova de l’Aguda, m’explicaven que formava part de l’església parroquial del poble de Vilanova de l’Aguda,  advocada a l’apòstol sant Andreu, coneguda també amb el nom de l’església del Roser.

Em deia, des del balcó de casa, una veïna  que encara es duen a terme algunes cerimònies religioses en la commemoració del patró, i en algunes dates concretes.

No es tenen notícies històriques sobre aquesta església anteriors al 1300.

Tanmateix, no es pot descartar que tingui el seu origen als segles XII o XIII, quan sorgí la vila nova de l’Aguda.

Carles Puigferrat i Oliva( Tona,  Osona, 1968 )

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-1705601a89.xml

No em sobtava però, que la placa commemorativa  situada al costat de la font estes de cap per avall, si per arreu es posa al rei en aquesta posició, sembla del tot Logic fer el mateix  amb allò que fa referència al  Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny de 1930), oi?.

Ens quedava pendent força feina, localitzar l’edifici que aixoplugava l’escola,  retratar les capelles d’algunes masies, .....

Esperem a l’email castellardiari@gmail.com , malgrat la minsa població de Vilanova de l’Aguda, trobar col·laboració, i per descomptat agrairíem infinitament la tramesa d’un plànol o mapa.