LA CAPELLA DEL SANT CRIST DE CEMENTIRI DE VILADRAU. MONTSENY JUSSÀ. OSONA. GIRONA. CATALUNYA

La Neus Mir retratava la Capella del Cementiri de Viladrau, que s’aixecava a darreries del segle XIX, ja que fins l’any 1899 estava adossat a la Capella de la Pietat, avui quasi al centre de la població.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), confirmació de l’advocació d’aquesta Capella, i àdhuc – si en tenen – fotografies del seu interior.

La profunda descreença que generava la signatura de la Carta Col•lectiva de la Jerarquia Catòlica – amb l’excepció només de l’arquebisbe de Tarragona, que moriria a l’exili - ; l’església española no ha fet – encara – cap acte de penediment aquella acció d’extrema vilesa qualificable com un apostasia , que lesionava de forma irreparable la unitat de l'Església Catòlica Apostòlica d’obediència Romana, ha comportat que la major part d’aquestes capelles tinguin avui ‘funcions paganes’, com magatzem de mals endreços per exemple.

Rebia unes imatges datades el 1-XI-1981 des de l’arxiu Gavin, que alhora que em confirmen l’advocació, evidencien ja el caràcter ‘subsidiari’ d’aquesta Capelles de Cementiri.

ANTIST. LA TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

La Gemma Capdevila Ribes‎ retratava Antist , avui al terme de La Torre de Cabdella, a la comarca del Pallars jussà, a la provincia de Lleida, en aquesta colònia del REINO DE ESPAÑA, que els nadius i/o aborígens anomenem – encara – Catalunya.

Pascual Madoz Ibañez (Pamplona-Iruñea 1806 - Gènova 1870) inclou Antist en el seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar (Madrid, 1845-50) , diu que està situat al cim d'un turó envoltat per tres altres turons més alts, combatut principalment pels vents del nord i de l'oest, el clima és fred, però sa, sense més malalties que algunes afeccions bilioses i pulmonars. En aquells anys Antist tenia 8 cases que formaven un carrer costerut, a més de l'església parroquial advocada a Sant Esteve.

Quan al topònim, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 — Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997)el més gran filòleg que han vist els segles, es decantava primerament per una hipòtesi preromana, per tal d'explicar el topònim Antist, basant-se en la similitud del sufix -ist amb altres topònims pirinencs com ara Bastanist.

La troballa de documents amb el nom propi romà Antistius, del llati antistes (capitost), el feia decantar finalment per la procedència del topònim Antist d'un villa Antisti, producte de la colonització romana. Ni cal dir-ho, recull ambdós tesis, i recalca – com feia sempre – que aquesta era la seva opinió.

SANT JAUME DE MEREA. GAVET DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Josep Leco retrata l’església d'una sola nau, amb tribuna als peus i escala d'obra per accedir-hi, a l'esquerra, advocada a Sant Jaume, del poble de Merea, agregat avui al terme municipal de Gavet de la Conca.

Els propietaris de la casa Comiols tenien el privilegi de ser enterratS al terra de l'interior de l'església, hom recorda que hi havia la llosa de la seva tomba, en restaurar el terra però , es taparen les lloses amb ciment.
Edifici està datat a la dovella de la porta: IHS ANI 1636

La descripció tècnica ens explica, que la coberta és de volta de canó i la teulada és de doble vessant, de teules, té un campanar, d'espadanya amb un sol ull i cobert a doble vessant, coronat per una creu de ferro.

A la façana hi ha la porta principal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres quadrades, una d'elles sobre la porta.

A la dreta hi ha una font encastada al mur.

El Josep treballa per aturar l’oblit de ‘la petita història’ d’aquest indrets, i esperem que ens permeti afegir-nos des de la distància a la seva tasca.

ESGLÉSIA DE SANT PERE. EL TARTER. CANILLO. ANDORRA

L’Angelina Llop retratava aquesta església situada en una petita esplanada en el nucli del Tarter prop de les cases de cal Motxo i cal Casaler; a l’espai que antigament era conegut amb el nom de Prada Redó, i arran del camí ral que anava de Canillo a Soldeu.

La descripció ens diu que és una església de planta rectangular, amb absis quadrangular en planta i amb volta de canó, no marcat en alçada a l’exterior, construïda adaptant-se al desnivell del terreny.

La façana principal està orientada al nord-oest, és perpendicular al carener i s’hi obre una porta que dóna als peus de la nau. Al costat de la porta trobem dues finestres d’arc rebaixat i a la part superior de la façana, sobre la porta, hi ha una finestra quadrada amb llinda de fusta. La coberta és a dues aigües amb encavallades de fusta i coberta amb petites lloses de pissarra. Els murs han estat construïts amb pedra, disposada en filades irregulars, a excepció dels angles. Presenta pedra tosca a les obertures, les finestres i la porta. A la façana principal encara s’hi conserva el morter de fang relligat amb morter de calç i ciment. El campanar és d’espadanya senzilla amb arc de mig punt. A l’interior el soler és de fusta.

Va ser aixecada al segle XVI, més concretament el 1527. Se sap la data perquè hi ha un document que ho confirma: el permís d’edificació atorgat per Joan d'Espés ( 1515 - 1530), bisbe d’Urgell, el 22 de març de 1527, on deixa clar que es tracta d’un edifici de nova planta. Se suposa que l’obra va ser acabada abans de 1545, ja que porta gravada aquesta data.

L’església va experimentar una restauració integral l’any 1966.

Em pregunto com és possible això en un país petit – inviable econòmicament segons les tesis del PP – mentre un dia si, i l’altre també, veiem com ens cau el Patrimoni Històric de Catalunya ?.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA. MANLLEU. OSONA. CATALUNYA

Josep Maria Pericas i Morros (Vic, Província de Barcelona, 27 d'agost de 1881 - Barcelona, 1 d'abril de 1966), serà l’encarregat de reconstruir l’església parroquial advocada a Santa Maria de la Vila de Manlleu.

Joan Perelló i Pou (Santa Maria del Camí, Mallorca, 30 d'abril de 1870 - Vic, Osona, 27 de juliol de 1955), bisbe de Vic, va ser un dels signants de la Carta Col•lectiva de la Jerarquia Catòlica a favor del feixisme, a la que s’oposava fermament l’Arquebisbe de Tarragona i Cardenal de l’església catòlica romana, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d’octubre de 1868 – Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943), que preveia ja aquest present de descreença i allunyament.

En acabar la confrontació armada – que com volien els Bisbes feixistes, portarà molts màrtirs a l’església i molt dolor a les famílies de casa nostra - de Santa Maria en restaven tan sols la façana i el campanar.

La façana que veiem avui segueix la tipologia de les façanes d'època barroca, que transformà la majoria d'esglésies parroquials de la comarca, consta d'una gran portalada emmarcada per dues columnes de fust llis i capitells de fulles d'acant, amb una porta de testera recta i un frontó circular amb un conjunt escultòric al timpà (amb la representació de la Verge); hi ha un rosetó a la part central emmarcat per dues columnes, iguals a les anteriors, i culmina en un frontó entretallat, com els que perfilen la majoria de façanes barroques.

El campanar que retratava la Pilar Juanix, té cinc cossos separats per motllures semicirculars llises, a manera de franges horitzontals. La base és de planta quadrada, però a partir del segon nivell és de planta poligonal. Està coronat per una estructura molt treballada de ferro forjat que protegeix una campana, afegida al segle XIX. Les finestres són de mig punt.

L’any 1916, aliè possiblement al genocidi que esclataria vint anys més tard, la retratava de lluny el Josep Salvany Blanch

LES ESTELES FUNERÀRIES DE L’ESGLÉSIA DE SANT JOAN D'ISIL O DE GIL. PALLARS SOBIRÀ. LLEIDA. CATALUNYA

Rafael Francisco retratava l'església de Sant Joan de Gil o d’Isil que fou edificada al segle XI al mateix lloc on hi havia un antic monestir, probablement benedictí, està documentada des de l'any 1095 sota la dependència de Santa Maria d'Àneu.

Al segle X depenia de Sant Pere del Burgal.

Les esteles com la seva parella i les dues similars de la pròxima església de Sant Lliser d'Alòs d'Isil, possiblement formarien part de sepulcres i posteriorment, en el moment de la construcció de les esglésies romàniques foren reaprofitades per a decorar les façanes, com és freqüent en esglésies de la veïna Vall d'Aran.

La Roser Riubrugent publicava una fotografia dels absis d’aquesta església.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA VELLA DE SANT MARTÍ DE GINESTAR, MAGATZEM DE CA PEPE. GINESTAR, RIBERA D’EBRE. TARRAGONA. CATALUNYA

El Joan Serra Saún em feia arribar unes fotografies del runam esfereïdor de l’església ‘vella’ de Sant Martí de Ginestar; en aquest cas, ens podem estalviar la retòrica de la sedició feixista contra la II República, perquè s’abandonava a darreries del segle XVIII, i té una relació evident amb els ‘ diners d’Amèrica’ , que guanyats de forma fàcil – les colònies eren un mercat captiu – servirien per aixecar des de cases pairals, fins esglésies parroquials, santuaris, ermites, capelles i oratoris, pensant potser que d’aquesta forma s’apaivagaria la justa colera de Déu.

Us deixo un enllaç al treball excel•lent de la Yolanda Gil Saura ;
http://www.academia.edu/3631410/Lesglesia_parroquial_de_Sant_Marti_de_Ginestar

La descripció tècnica ens explica que està situada a l'extrem més nord del nucli urbà de la població de Ginestar, al carrer de Carme Vidal ,integrada dins d'un edifici destinat fins dates recents en magatzem, conegut com ca Pepe; , l’ajuntament va adquirir el temple l’any 2008.

Es tracta de les restes conservades de l'antiga església de Sant Martí, formades per un tram de volta de canó apuntada bastida en pedra, que originàriament cobria tota la nau i actualment només es detecta a l'entrada al magatzem.

Localitzada a la banda de migdia de l'edifici es conserva una capella lateral coberta per una volta apuntada de creueria, amb la clau gravada amb les inicials "IHS". L'espai està il•luminat mitjançant una finestra d'arc apuntat. La capella conserva l'arc amb el que s'obria a la nau, el qual és apuntat i està adovellat i decorat amb motllures decoratives. A la banda de tramuntana es conserven dos pilars arrenglerats de secció quadrada, bastits en carreus de pedra ben desbastats, que podrien correspondre a l'ampliació dels segles XIV-XV. Un d'ells conserva també l'arrencament d'un arc que s'obria a la nau central. Al costat del pilar situat al fons de l'edifici, encastat a la paret, hi ha un plafó rectangular de pedra amb l'emmarcament motllurat, que presenta una inscripció de difícil lectura amb una creu de Malta al mig, i de la que s'intueix l'any "163?". De l'exterior de l'edifici destaca el mur de migdia, que integra diversos contraforts de reforç originaris del temple. Aquest mur, tot i les refeccions posteriors, està bastit en pedra desbastada i sense treballar, lligada amb morter.

Llegia que ‘es pretén rehabilitar aquest edifici ‘; i pensava que ultra la ruïna a que ens conduïa l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del Reino de España, com diem a Catalunya – encara – el infern està empedrat de bones intencions’