EL ROURE DE LA VALL DE VILARAMÓ

Ens aturàvem per retratar el roure de la Vall de Vilaramó a Gaià en terres del Bages, no el trobava inclòs en el catàleg d’arbres i arbredes, i m’ho explicava – sempre em dono la mateixa explicació – perquè Gaià, com la major part de pobles de la Catalunya interior, son víctimes del desconeixement – quan no de l’oblit deliberat i conscient – de Barcinunya.



El roure des de sempre ha estat relacionat amb la divinitat ; a Grècia, prop de Dòrdona, la capital de l'antic Epir, enmig d'un bosc de roures s’erigia un temple dedicat a Júpiter. El murmuri de les fulles era, segons els arúspices, la veu del pare dels déus.

És un arbre d'aspecte majestuós, tronc robust i dens fullatge verd que cau en arribar l'hivern.

Té les fulles oblongues amb profundes incisions a les vores. Les flors masculines s'uneixen en penjolls que oscil•len amb la força del vent. Les flors femenines apareixen en grups més reduïts i la seva base està envoltada de petites escames que, amb el pas del temps, recuperaran una consistència llenyosa, i al soldar-se les unes a les altres formaran la caputxeta típica de les glans.

La seva fusta és dura, resistent i pesada. El roure viu molts anys, i només quan les seves arrels li resulten insuficients per a alimentar-se o la seva espessa copa no deixa arribar la quantitat de sol necessari a totes les fulles, aleshores envelleix lentament i acaba morint-se.

A l'antiga Grècia, el roure simbolitzava la força. Per als celtes, la “clava”, el bastó toscament forjat d'Hèrcules, era de fusta de roure.

El mot ROURE apareix a darreries del segle XIV, abans se’n deia “robre” , del llatí ROBUR, ROBORIS, que alhora que “roure” , figuradament significa també, “força, robustesa” .’

Fa temps escrivia que els deus ja no viuen a Sant Esteve Sesrovires, m’encanta deixar constància en aquesta ocasió de la seva presència a la Vall de Vilaramó, al terme de Gaià, a la comarca del Bages.

LA VALL DE VILARAMÓ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, visitàvem la casa dita la Vall de Vilaramó ( en algun lloc hem llegit LA VALL DE VILA-RAMÓ ); segons ens expliquen fou construida a instancies d ‘Arnau Sescomes, natural de Puig-reig, on va nàixer a la casa dita Sescomes, [ amb l’article salat, propi de la llengua catalana, amb anterioritat al genocidi borbònic de 1714 ] i que va ser Arquebisbe de Tarragona en el període 1335-1346.

L’arquebisbe va fer construir tres cases, una per cadascuna de les seves germanes.

L’arxiu documental ha permès la reconstrucció de l'arbre familiar des de el segle XVI.

Els primers documents que fan referència a la casa son de l’any 1345; l’edifici de planta rectangular, està orientat a migdia on s'obren les eixides en els dos primers pisos, i la porta principal de mig punt amb grans dovelles.



La casa té un gran pati central a manera de claustre, que va ser cobert a principis del segle XX mitjançant una torre-llanterna, que dona una peculiar fesomia, diríem ‘una certa majestat’ a l’edifici.



L’esmenta’t distribuïdor i/o pati interior presenta en la planta baixa voltes de mig punt i apuntades; les successives ampliacions de la casa al segle XVIII respectaren l'estructura originaria i totes les habitacions es distribuïren segons aquest elegant pati interior.

Escolliem les imatges amb extrema cura , per satisfer alhora el desig de saber, i la necessària ‘intimitat’ d’una casa que és la residència d’una de les ‘famílies grans’ de Catalunya.

No us heu de confondré mai amb el concepte homònim de la heràldica castellana, aquí s’atorga NOMÉS a la bona gent.

SANT BARTOMEU I SANTA TECLA DE SITGES

Retratava aquesta església des de lluny; en aquesta mena d’edificis cal cercar una perspectiva – que val a dir-ho no sempre és fàcil de trobar - .



Sant Bartomeu i Santa Tecla s'aixeca en el mateix indret que ocuparen les esglésies romànica, i gòtica de la vila de Sitges, aquesta darrera consagrada l'any 1317.

El 14 d'abril de 1664 es va acordar la construcció d'una nova església, les obres de la qual s'iniciaren un any després, concretament el 8 d'octubre de 1665. La consagració definitiva es documenta el 19 de juliol de 1672, tot i que l'anomenada Torre del Comunidor no estarà finalitzada fins dos anys més tard, al 1674.

L'any 1868, després d'enderrocar la Torre de les Hores del c/ Major, s'hi van col•locar en aquesta torre les campanes i el rellotge de la vila.

L'edifici de culte va experimentar noves reformes a mitjans del segle XIX. Així, doncs, entre 1854 i 1856 es va portar a terme una ampliació i el bastiment de la capella del Santíssim, en la que hi treballaren la nissaga de mestres d'obres sitgetans de la família Cros. Ja en la segona meitat de la centúria, es va reformar el campanar segons el projecte de Mossèn Clara. El responsable tècnic de l'execució de l'obra fou el mestre Jaume Sunyer, i l'obra es va beneir amb data de 8 de desembre de 1863.

CAPELLA DE SANT SEBASTIÀ DE SITGES.

Retratava de lluny la Capella de Sant Sebastià integrada avui en el conjunt del cementiri de Sitges.



Diuen les cròniques que l’any 680, el papa Agató erigí un altar a la catacumba que du el nom del sant, a Roma, per detenir una terrible epidèmia de pesta. El remei resultà eficaç, i el màrtir fou considerat advocat contra la pesta.

Podem pensar que com en molts altres llocs, s’aixequés en algun moment de la història de Sitges, una Capella votiva a aquest Sant. És un edifici de planta quadrada amb una única nau, creuer i capelles laterals. La composició de la façana destaca per la seva simetria, i en ella es tradueixen els límits de la nau central mitjançant dues bandes verticals que recorren el frontis. Pel que fa a les obertures existents, cal mencionar únicament la porta d'accés, d'arc de mig punt de pedra i una rosassa situada a la part superior del mur. Disposa també d'un sòcol de pedra, i del ràfec de la coberta a doble vessant de teules. En el coronament s'identifica una mena d'espadanya, realitzada en maó massís, coronada per una creu metàl•lica i amb un pom a cada extrem. Aquesta estructura emmarca una fornícula en la que s'identifica un plafó de rajoles policromes en què es representa a sant Sebastià. Pel que fa al campanar, de planta octogonal i realitzat amb maons, disposa d'una coberta piramidal, coberta de rajoles vidrades de color verd, col•locades en forma d'escates de peix.

LA MISTERIOSA PELLOFA DE VALLDEPERES

Recordo la sensació d’extrema solitud en que es troba avui Santa Fe de Valldeperes, adscrita actualment al terme administratiu de Navàs, però sota la dependència de la Casa de Cardona durant molts segles.

Al segle XVII, l’església fou reformada, es sobrealçà la volta i es bastiren dues capelles laterals a manera de creuer per col•locar-hi retaules. També es va remodelar el mur frontal, on s’hi féu un portal modern. Tot això ens fa pensar que en aquelles dates, la contrada vivia un ‘ moment dolç ‘ en termes econòmics, demogràfics,...

La troballa d’una pellofa amb l’escut dels Cardona, i el nom VALLDEPERES, em planteja més d’un dubte :

Que desconeixem de la història d’aquest indret, que feia necessària l’emissió d’ almenys una pellofa pròpia ?.

Perquè s’imprimeix aquí el nom, i no en altres poblacions de major importància ?. Clariana, Riner, ...

Podem suposar-li com àmbit de validesa el territori de la curia de Cardona?.

Cercava informació per explicar de forma senzilla i planera, que era una pellofa i quins usos va tenir fins a la seva desaparició.

A l’entrada número 2. a) del diccionari de l’ Institut d’Estudis Catalans al mot PELLOFA f. , llegim : ant. Peça de llautó, a manera de moneda, marcada amb alguna imatge o altre senyal, que servia en les catedrals per a pagar als canonges les hores de cor; cast. pallofa.

A http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/viewFile/53702/64136 trobareu un extens i document treball de JAIME MARQUÉS CASANOVAS, relatiu a la COLECCION DE "PALLOFES" DE LA CATEDRAL DE GERONA.

L’ús de les pellofes es generalitzarà durant els segles XVI i XVII per totes les parròquies, arxiprestats, col•legiates, basíliques, catedrals,.... i sortirà de l’àmbit estrictament eclesiàstic per retribuir també funcions i/o serveis que els laics duen a terme.

Hom pensa que sorgiren al caliu alhora d’un canvi de model econòmic – s’acabava l’edat mitjana i començava l’edat moderna -, i com efecte del Concili de Trento, que fitxava deures ‘nous’ als estaments eclesiàstics, que es veurien ‘compensats’ mitjançant aquestes peces de llautó, coure o ferro.

A l’enciclopèdia catalana en trobem molta informació :

Pellofa : [numis] Moneda local del final del segle XV, per autorització reial i amb intenció de suplir la manca de numerari menut, i amb una circulació molt limitada al municipi emissor i la seva contrada.

Per la seva fabricació, molt similar a la de la pellofa eclesiàstica (i de la qual és difícil a vegades de distingir), era coneguda amb el mateix nom i també amb el de senyal, per tal com duien freqüentment l'escut o senyal del lloc d'emissió. La seva elaboració, tan simple, en facilitava la falsificació, fet que a la llarga determinà que aquestes monedes locals acabessin desapareixent.

Bracteada : [numis] Moneda batuda damunt d'un full metàl•lic molt prim amb un únic encuny que bat, per tant, una sola cara, on el dibuix apareix en relleu; a la cara contrària hom hi observa el mateix dibuix, però amb relleus inversos.

Tècnica molt emprada a l'Alemanya medieval, a Catalunya fou emprada en algunes emissions locals a partir del segle XIV i en les monedes eclesiàstiques o pellofes ( pellofa).

Getó : [econ] Objecte monetiforme amb valor monetari o sense que té un àmbit de circulació limitat i privat.
Sol ésser de llautó, plom, etc i molt rarament d'or o argent. L'àmbit d'ús dels getons és molt ampli: fitxes de joc, per a utilitzar telèfons o altres aparells, unitats per a facilitar la comptabilitat, monedes de caràcter privat (eclesiàstic, de cooperatives, etc). Hom en coneix des de l'època romana, i el seu ús s'estengué a camps molt diversos en els temps medievals i moderns, sobretot a França. A la corona catalanoaragonesa hom pot assenyalar les pellofes i els ploms eclesiàstics (segles XV-XIX), els ploms de veremes que permetien el control de la producció entrada a la ciutat (Tàrrega sege XV), les fitxes de cooperatives destinades a avaluar les compres dels socis amb vista al repartiment dels beneficis (segles XIX-XX) i altres tipus aïllats com els de l'Hospital Desvilar (segle XV), els dels mercaders catalans de Messina (segle XV) i diferents peces de plom, algunes imitant tipus monetaris, d'aplicació poc coneguda (senyal). També són getons les fitxes emprades per bars i altres establiments en temps de penúria de moneda menuda.

Incús : [numis] Dit d'una moneda o medalla encunyada solament per una cara, de manera que l'anvers presenta la figura desitjada en relleu i, el revers, aquesta mateixa en negatiu.

Hom també les anomena bracteades. Són batudes damunt de planxes de metall de poc gruix. Aquesta tècnica fou freqüent en la fabricació de monedes medievals alemanyes. A Catalunya foren batudes la major part de monedes eclesiàstiques (pellofes) i algunes sèries de moneda local.

Plom : [numis] Dit de les pellofes que inicialment eren d'aquest metall, fins i tot quan ja eren incuses de llautó o de llauna.

Desconeixem el valor de canvi de les pellofes en relació a la moneda real de l’època; podem afirmar però sense por d’equivocar-nos, que ningú que avui en conserva una, us la bescanviaria per un euro.

TORRE ROMÀNICA DE CA N’ALTIMIRA DE BARBERÀ DEL VALLÈS.

M’arribava fins al Cementiri nou de Barberà del Vallès, que curiosament comparteix espai amb la dita torre de Ca d’Altimira, homònima de la torre campanar de Santa Maria de Barberà, amb qui devia compartir la tasca de guàrdia i bada.



Posteriorment la de Santa Maria esdevindrà campanar, i la dita de Ca n’Altimira s’integrarà dins d’un edifici agrícola.



L’anomena’t ‘desenvolupament’ farà necessari un nou fossar, i la masia de Ca n'Altimira s’enderrocarà – en nom del progrés - a principis dels anys setanta.

L’antiga torre de defensa , bastida els segles XI-XII, va quedar al descobert, i tot i malmesa es va decidir conservar-la.

Avui podeu veure dins d’una tanca de filferro , les restes de la torre i possiblement de les dependencies de l’antic mas.

És un edifici quadrangular, de dues plantes, a la planta superior hi ha tres obertures,a la planta inferior veiem una porta d'ingrés amb forma d'arc de mig punt d'estructura molt primitiva.

El topònim Altimira – que descriu perfectament la funció del lloc – donarà lloc a una nissaga.

LA BALMA DE LES ESPLUGUES A GAIÀ.

L’etimologia – que en aquest cas fa referència curiosament a un mas – es clara i coneguda : del llatí vulgar spelūca, variant de spelunca, ‘cova’ .

Ens arribàvem fins a la casa de la Vall de Vilaramó, ja que la balma o bauma, està dins dels seus terrenys; ens esperava la Montserrat, que s’havia posat calçat per a caminar, i que ens faria de sherpa.

A la pàgina de l’Ajuntament s’explica :

És una grandiosa balma de 300 metres quadrats , d'on brolla una aigua molt fresca. Recordeu que per obtenir metres quadrats s’han de multiplicar la llargada per l’amplada; més enllà de l’entusiasme municipal és una cavitat força modesta, i en la que ens costa d’imaginar, que en algun moment fos refugi de bandolers i captaires que passaven per la zona.




De les bondats de l’aigua en donaven fe els gossos de Vilaramó.

Aprofitàvem per recollir imatges del magnífic roure que s’hauria d’incloure en el catàleg d’arbres monumentals de
Catalunya.



Ens consta, i la pagina de l’Ajuntament se’n fa ressò que al terme de Gaià, n’hi ha alguns més d’arbres monumentals.