LA MODEL

 

Dues dones joves pugen al tren, els trets del seu rostre són semblants, hom pot reconèixer pels trets del rostre són germanes. Les dues vesteixen vestits senzills però ben cosits i ben tallats de color negre. Les dues es veu van mudades amb el vestit més bo que tenen. La més gran és més alta i rossa i té els ulls de color blau, la més petita de color castany clar..Són dones de poble no senyores de Barcelona. Porten paquets a les mans i bosses de mà. El seu aire és trist, com si els passes una desgràcia molt grossa i els corseques l´anima.

A Barcelona agafen un tramvia fins prop del carrer Entença, han demanat al conductor la parada que tenen de baixar, és a dir el lloc més proper a la presó Model.

Un cop a la porta els guardians no les deixen pas passar. La germana gran educadament demana vol parlar amb el responsable de la presó, doncs  tenen un tema urgent per tractar. Devien veure la resolució en els ulls blaus de la dona perquè un d'ells els diu. Esperin aquí vaig a avisar el meu cap. La dona d´ulls de cel agafa per l'espatlla la germana petita que plora i l'abraça fortament.

Surt un home de mitjana edat i després d'escoltar les explicacions de les dones, fa que no amb el cap, que no les pot atendre ni ajudar. La germana gran diu:

Miri senyor, he acompanyat la meva germana petita fins aquí, perquè fins fa poc el seu marit el teníeu de presoner, hi també fa poc hem rebut una carta que l'heu executat al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera. Ell era un home innocent. Tinc una neboda petita que ha quedat sense pare i la nostra família encara ens heu posat una multa esgarrifosa per "Rojo i Separatista". Nosaltres no marxarem pas d'aquí fins que ens expliqueu perquè l'heu afusellat, si no havia fet res. Volem saber qui ens vol tant de mal?

El funcionari devia veure determinació als rostres de les dues dones, perquè digué. Bé passin, si us plau. Els acompanya a un despatx on les deixa seure darrere una taula de fusta.

Miri senyora diu dirigint-se a la germana petita el seu marit ja ha redimit la seva pena, com vostè diu ja ha rebut la carta no?

Si diu la rossa amb els ulls plens de llàgrimes, sabem que el cunyat és mort, volem saber si va tenir judici?

Malauradament no diu l'home, però han signat testimonis, quatre en concret dels seu poble , que van testimoniar dels seus actes.

Vull veure la signatura, crida la dona, vull veure qui son aquets covards.

Senyores no els puc ensenyar res com comprendran.

Amb els ulls traient espurnes la germana gran diu, ja que així no marxem, volem veure la signatura, no marxarem pas. Veu inclús portem menjar i agua diu ensenyant-li el paquet, si fos culpable no vindríem pas aquí. Sabem que el nostre familiar però,  l'única culpa que se li podia imputar  va ser alcalde i tenir idees republicanes, cap crim ha comes.

El funcionari en veure l'actitud, diu esperin a veure què puc fer.

Al cap de molta estona torna, porta una llibreta a les mans. Miri diu, aquí està tot, els hi deixo llegir i veure, perquè crec com vostès que era innocent i jo també tinc fills. Juri'm que no diran mai res a ningú, m'hi jugo el lloc de treball i potser alguna cosa mes. Si diuen ho han vist serà la seva paraula contra la meva, ho entenen oi??.

Si diuen les dues, gràcies i tremoloses llegeixen el procés les signatures de quatre persones molt conegudes del seu poble, algunes antics amics de l'ajusticiat.

Esglaiades s abracen i ploren desconsolades , el funcionari també té els ulls humits. Ara marxin els diu i recordin el pactat.

Les dues s'aixequen , li donen les gràcies i amb el cap cot surten de la Model, agafant-se del braç i aguantant-se l´una amb l´altre. Ploren ara ja tenen el que volien . Sols els queda un lloc per anar. El Fossar de la Pedrera, al paquet també hi porten unes flors collides del seu hort, embolicades amb paper de diari moll perquè no es marceixin. Volen veure el lloc de l'enterrament. Tenen determinació a la mirada, juntament amb ràbia molta ràbia, envers qui els ha fet tant de mal a la seva família.

Sembla no es poden acabar de creure tanta maldat.

 

Montserrat Vilaró Berenguer