La Torre Nova disposava de jardí privat, on destaquen encara les dues glorietes inaugurades l'any 1900 des de les quals es veu el Llobregat i el conjunt de la colònia. Les glorietes són de maó i fusta i estan construïdes damunt d'un penyal sobre l'aiguabarreig del Llobregat amb la riera de la Sala, un dels punts mes alts de tot el conjunt.
Com un fet normal a l’època, el conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes.
Els porters i el "sereno" vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Exercien també funcions de custodis de la ‘moral cristiana’.
La muralla fou enderrocada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , i malgrat la victòria del nacionalcatolicisme, ja no es reconstruí; les esfereïdores imatges dels camps de concentració, espanyols i alemanys eren massa recents. I per res del món el feixisme volia fer ‘ enfadar’ als veïns ‘demòcrates’.
En les últimes dècades del segle XIX, la majoria de les persones que arribaven a les colònies del Llobregat, provenien del camp fugint de la ruïna que va representar la fil•loxera ; gent de pagès que deixaven el món rural per anar a treballar dotze hores cada dia i sis dies a la setmana a la fàbrica, aleshores les colònies oferien coses que el camp no podi donar: feina estable, menjar cada dia, lloc on viure, escola pels nens, botigues i, fins i tot, espais d'oci com el cafè o el teatre.
els amos van trobar amb el paternalisme una nova fórmula de control dels obrers, i de justificació i fins de legitimació d’un determinat ordre social dins les colònies. Per mantenir el control sobre els obrers, els propietaris dotaren les colònies d'un conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors, que els amos utilitzaven a la vegada, per oferir un discurs ‘social’ difós a través de l'Església, en el que la figura del capellà de la colònia tenia un paper fonamental, postulant i defensant una imatge de l'amo protector que garantia una vida estable: feina, pis, el plat a taula i fins i tot, espais d'oci als seus treballadors a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a comportar-se.
Les conseqüències anímiques d’aquesta experiència sobre els treballadors i les seves famílies, comencen tot just a fer-se públiques, en obres com : Olor de Colònia , de Sílvia Alcàntara i Ribolleda, nascuda a Puig-reig (El Berguedà) el 1944.
L’autora evoca la vida d'una colònia tèxtil i les enverinades relacions socials, la combinació de despotisme i condescendència que, cap als anys 50, regeix la seva vida. Néixer, viure, reproduir-se i morir entre les parets d'una fàbrica. Una gran fàbrica que va més enllà dels llocs de treball, que és també l'escola per als fills, l'església, les botigues i les cases per viure-hi.
L’afluència massiva de treballadors d’altres llocs d’Espanya, que el feixisme enviava amb la convicció que aconseguiria diluir entre un mar de castellanoparlants, la llengua i la cultura catalana, a punt va estar d’aconseguir l’èxit. Sortosament com la muralla física que va ser enderrocada en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco conrra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República , la muralla ‘ cultural’ no va reeixir – i esperem que tampoc ho faci ara - davant la decidida voluntat dels catalans.
Puig-reig, el Berguedà, i Catalunya, té encara malgrat les desamortitzacions, i la incúria que han patit, un patrimoni cultural que pot ser un actiu bàsic per sortir de la crisis econòmica.
De Barcelona, de Madrid i fins de tot de Brussel•les, no cal esperar res – almenys de bo -, des d’ara, i sense mandra, tots junts podem aconseguir-ho.
La Covid.19, i la pèssima gestió que des del primer dia està fent el GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA, son noticia constant a tots els mitjans informatius.
El dia 26.04.2020 , es permetia que la quitxalla surtis al carrer durant una hora, es passava doncs de l’arrest domiciliari , al regim “ general de presons” que permet estirar les cames al patí.
Algú presumeix de que això és possible perquè S’HAN FET BÉ LES COSES; els números ‘oficials’ però , confirmen que un dia mes el REINO DE ESPAÑA, manté el campionat d’Europa en quan a nombre de víctimes per milió d’habitants de la Covid.19, i el del món.
https://elpais.com/sociedad/2020/04/09/actualidad/1586437657_937910.html
Malgrat aquest èxit de la centralització política i administrativa, no ens sembla adequat recolzar la iniciativa del Miquel Iceta i Llorens (Barcelona, 17 d’agost de 1960)
https://www.elconfidencialdigital.com/articulo/politica/pincha-campana-pretendia-recoger-75-mil-firmas-apoyo-gobierno/20200408173051142556.html
La xifra ‘oficial’ de 23.521 morts, més enllà dels esperits mesells, provoca poques adhesions a les accions dutes a termes pel GOBIERNO DEL REINO DE ESPAÑA:
https://www.elmundo.es/ciencia-y-salud/salud/2020/04/27/5ea6846efdddff115b8b460b.html
La manca de resposta a les necessitats de bona part de la població, fa témer un esclat social de greus conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada