dijous, 18 d’abril de 2013

VIVER. AVUI AL `’FORAT NEGRE’. EL BERGUEDÀ


El topònim ( descriptiu, com és costum ) no fa avui justícia a l‘extens, i dessolat, però no erm territori , que va pertànyer al castell d’aquest nom,  i que municipi independent fins a mitjan segle XIX, en què es fusionà amb Serrateix.

Terreny disposat per a criar-hi en bones condicions determinats arbres o plantes.

Lloc abrigat on es fa planter d'algun arbre o hortalissa.

Lloc disposat per a tenir-hi i criar-hi animals, sobretot peixos, crustacis o mol·luscs.

Al segle XII ja hi ha documentades unes quinze masies, una bona part de les quals encara subsisteixen.
No trobava resposta al diccionari d’antònims;  trobava però,  sense buscar-la una imatge que sembla contestar-me.



En venien a la memòria les estrofes del ‘ Cant Espiritual’ que podreu escoltar en aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-ED_THCAP9M


CANT ESPIRITUAL

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà  veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què acluca’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!



Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 – 20 de desembre de 1911)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada