Els
escoltava cantar a la Plaça del Mercat Municipal el diumenge 7 d`’abril de 2013
:
Veïns de
Castellar no rigueu massa
Sentint totes
les merdes que arreu hi ha
Que aquí l’Obra
Social és la més grossa,
I l’ Ignasi ja no sap per on tirar.
La tradició començava
cantant els Goigs de la Mare de Déu del Roser, i a dia d’avui no s’acostuma a
emprar cap mot vinculat a la religió,
llevat en algun cas d’allò de ‘treure el sant Cristo gros’ com a darrer
remei per evitar mals majors.
No trobava
per enlloc – això que a internet es troba TOT – cap imatge de la ‘caramella’, que era segons diuen les cròniques, una espècie de flabiol que a Catalunya s'utilitzava
ja en el segle XIII. Sou pregats de fer-nos-les arribar a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El so de la
caramella, en temps antics, acompanyava els cants populars que s'organitzaven
per Pasqua i altres festes religioses fins al punt que el nom del instrument
acabà per designar les cançons que es cantaven i la festa que ens ha arribat
als nostres dies.
Els
caramellaires es vesteixen amb el vestit típic de català o de catalana –faixa i
barretina, ret i mitenes, espardenyes de vetes…– o alguna peça de roba
distintiva…
Acabaven la
seva cançó dient :
Adéu, fins l’any
que vinent, si és que tornem !
Confiem en
tornar-los a veure, sense ells no fora
possible gaudir d’una ‘Festa MILLOR’.
Confiem
també que no calgui ‘treure el sant
Cristo gros’ per acabar amb l’estultícia i la corrupció dels nostres politics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada