dimarts, 6 de març de 2012

QUAN SIGUI TARD SEGURAMENT PLORAREM I ENS LAMENTAREM.


En les nostres sortides gaudim admirant les serres i muntanyes del nostre país. Unes vegades a peu, altres en cotxe voltem i coneixem indrets que a nosaltres ens assemblem interessants.

Admirable és contemplar una muntanya, un pla, un riu o l’obra de l’home que ha perdurat durant segles a l’acció del temps i dels humans. Tot té la seva raó d’esser i la seva història que ens parla dels nostres avantpassats i les seves creences i necessitats.

Últimament hi ha una cosa que em neguiteja: EL BOSC.


Actualment se’n parla en tots el mitjans de comunicació de sequera i ens queixem que fa mesos que no plou. Els humans ens queixem per tot: si no plou, perquè plou massa; si neva, si no neva; si fa fred, si no fa fred. I em fa por si un dia ens queixarem i plorarem perquè els nostres boscos han desaparegut i plorarem la manca de previsió per evitar-ho.

No sé les avantatges o desavantatges de posseir un bosc. Tampoc ser a qui pertanyen, ni tan sols si són públics, privats, municipals o de qualsevol ens que mana o governa.

L’altre dia en un marge vaig agafar-me a uns matolls i en la meva mà l’herba van desfer-se com a sorra, pur encenall inflamable a la més petita guspira de foc. Però més enllà, a pocs metres el bosc era ple de matèria densa, bruta i seca que cremaria fàcilment. Llavors el gran desplegament: bombers, avions, camions com un exercit disposat a lluitar contra les flames destructores de l’incendi.

Durant anys hem malfiat diners en pompes i celebracions de tota indole per mostrar la nostra riquesa, atraure el turisme i hem deixat al marge tenir cura dels nostres companys els arbres.

Recordo encara no fa un parell d’anys a una dona que anava pel bosc recollint bolets però a més del cistell portava una bossa per portar-se les brosses que demostraven el pas humà. Una gran tasca que mai estarà reconeguda, no crec que a aquesta persona busqués cap recompensa, només era estimar allò que és de tots.

Sabeu com és de formós un bosc net i endreçat, sense argelagues ni bardisses seques. Un bosc on els arbres grans creixerien i no estarien rodejats d’altres arbres en perpetua lluita de supervivència. Un lloc on el foc, si n’hagués, recorreria el sota bosc, però no arribaria a cremar els arbres.

També sense llaunes o ampolles ni deixalles. Anar a practicar esport o picnic és agradable però deixant les instal·lacions millor que quan vam arribar.

I les administracions, propietaris i demés responsables dels boscos facin alguna cosa per què la massa arbòria no es converteixi amb una bomba i després plorem per les quantioses pèrdues i la destroça feta en la bellesa del nostre estimat país.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text : Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada