dimecres, 14 de març de 2012

EL LLORER DE JACINT VERDAGUER I SANTALÓ.

M’aturava davant l’esglesia de Sant Esteve de Vinyoles, dita anteriorment Vinyoles d'Orís; quan al topònim, el sufix diminutiu plural les, és possiblement l’única memòria d’un conreu gens viable en aquestes terres de la Comarca d’Osona ; la vinya.

El lloc pertany avui al Municipi de les Masies de Voltregà

Retratava el llorer ufanós darrera del bust del nostre ‘poeta nacional’ Jacint Verdaguer i Santaló.


L’arbre, com la major part del que té relació amb la vida i l’obra de Verdaguer, ha estat objecte d’explicacions clarament contradictòries, així trobem :

Just al darrere del que era la rectoria on Verdaguer anà a fer de vicari entre 1871 i 1873, hi ha el Llorer de mossèn Cinto fruit d'un rebrot que va ser plantat per Jaume Collell de les branques del premi que el poeta guanyà en els Jocs Florals de 1873, precisament amb el poema de marcat to místic que transcrivim.

Durant la seva estada a Sant Esteve de Vinyoles entre els anys 1871-1873, Mossèn Cinto va plantar a l'hort de la rectoria un llorer que encara viu i que s'ha convertit en tot un símbol, ja que amb les seves branques va ser coronat com a mestre de les Lletres Catalanes, i del qual se n'ha plantat esqueixos en els llocs més significatius de la seva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada