divendres, 9 de març de 2012

MARE DE DÉU DE LA ROCA D'ESCART. ESCALÒ. EL PALLARS SOBIRÀ.

Rebia una crònica amb unes belles imatges; l’Enric Sànchez-Cid ens explica la seva visita a l’ermita de la Roca d’Escart , i alhora de forma amena i rigorosa algunes dades de la història d’aquest indret.


A 9 km. de Llavorsí, en direcció a Vielha, s’arriba a Escaló. Un ampli aparcament queda junt a la carretera i al peu de la seva església parroquial, del segle XVIII. És tracta d’un poble, com molts altres del Pallars, on s’aprecia la típica estructura medieval (restes de la muralla, cases adossades a la mateixa i el carrer major central) amb cinc portals i la torre El Castell, que dóna pas al carrer Major.

La seva situació estratègica en aquesta Vall, fa entendre el per què va ser un punt de gran importància del comtat del Pallars en el segle XIII, com també en temps dels Cardona, que el reberen en jurisdicció d’en Ferran II, fins que en el segle XVII passà als ducs de Medinaceli.

A la banda de Vielha, poc després de la darrera casa d’Escaló i a mà esquerra, surt la carretera a Escart a 3 km. (ben indicada), asfaltada, però estreta (atenció!), que voreja el riu. La vall del riu Escart és d’origen glacial i es troba encaixada. A poc d’iniciar la pujada i dominant la Vall i la població d’Escaló s’aixeca, a migjorn, una torre del segle XI de planta circular, d’una 7 metres de diàmetre i uns 15 m. d’alçada. Sembla que estava coronada per merlets. La portada, elevada de la seva base i avui tapiada, és d’arc de mig punt, amb dovelles de llicorella. S’hi aprecien dues espitlleres, una finestra i varis forats per encaixar-hi bigues.

Seguint carretera amunt i a 1 km. abans d’arribar al poble d’Escart hi ha un aparcament on cal deixar el cotxe. Queda immediatament a sota de l’ermita de la Roca d’Escart, on es venerava una imatge de la Mare de Déu. Tot seguint a peu per la carretera i a uns cinc-cents metres més enllà, surt de mà dreta el corriol, que pujant i vorejant el single, que cau en plomada, mena a l’ermita.


Com sigui que el passar pel camí pot provocar vertigen... si es mira avall, és de recomanar fixar-se on es va posant un peu i l’altre i, a la vegada, contar el passos: en vaig contar 1041... una manera com una altra per distreure’s (fins a cert punt!) i no valorar el precipici... Quan s’acaba el sender apareix una escala de pedra amb 45 esglaons fins a la portada, situada a ponent de l’ermita, d’arc de mig punt, adovellada i amb la recent inscripció any 2002 en que va ser restaurada: encara hi resten en l’aparcament on he deixat el cotxe part de la maquinària que utilitzaren per pujar-hi el material de construcció i que també hi va col•laborar-hi un helicòpter.


D’aquesta construcció no hi ha massa documentació escrita. Maria Lluïsa Cases i Loscos en fa referència quan diu que Sant Martí d’Escart i Santa Maria d’Escart es citen en un document del 1082. Josep Mª Gavín es refereix a la capella com una construcció romànica. En canvi, en una pàg. de la web podem llegir: ... és una capella de reduïdes dimensions, els orígens de la qual es troben a principis del segle XVIII.


El que avui (agost 2004) es pot trobar és una ermita d’estil romànic, construïda en l’època barroca sobre una base, probablement, romànica. Queda adossada a la roca per la banda de tramuntana i part de la teulada, capçada per un absis pla, sense diferenciar. En el frontis, a ponent, s’obre una espitllera i s’aixeca el campanar d’espadanya d’un sol ull a prop de la façana de migjorn, situada a la vora del penya-segat i d’un replà, delimitat per un mur sense comunicació.

L’interior és irregular per la prominència que fa la roca dins la nau. No s’hi troba cap imatge i com sigui que en el poble d’Escart tampoc es va deixar veure cap habitant, no vaig pas esbrinar què s’ha n’havia fet de la primitiva imatge de la Mare de Déu i l’Infant que, per referències, tinc entès que hi havia, doncs la llegenda conte la tan escoltada versió de la trobada per un toro que s’agenolla i no hi ha manera de fer-lo marxar del lloc: quan un es troba allà dalt, arrapat a la pendent de la muntanya, es pregunta com el toro s’hi podia mantenir...

Ara bé, un cop més el toro ha fet acte de presència en aquest esdeveniment, llegenda o història modificada. Sempre hi ha la presencia d'un toro amb les llegendes de les trobades. El toro ve a ser l'instrument providencial que posa al descobert la imatge de la Mare de Déu i, junt amb la font, és el principi del ressorgiment d'un Santuari.

Des de l'època dels faraons d'Egipte en el toro s'encarnava el poder creador del rei i en aquella cultura trobem que el sol pren la forma d'un toro d'on neix la naturalesa sencera i aquest mateix sentit, que el toro és indissociable de la creació del rei, es troba en la major part de les civilitzacions i, concretament, en els celtes, en que el sacerdot menja carn de toro abans de dormir-se i al despertar elegeix d'entre els escollits al sobirà que se li ha aparegut en el somni .

El cap dels seguidors de Mitra , culte que va competir amb el cristianisme en el seus principis, donava mort al toro perquè reneixes la vida i al mateix temps que un raig de sol queia sobre ell, el fidel o l'iniciat rebia la sang de la bèstia immolada.

Fent un salt més endavant, es té referència que en casi totes les catedrals hi havia esculpit un laberint (que sempre ha anat lligat al minotaure, el toro-home que Minos va tancar-lo horroritzat de veure aquell monstre) i que foren destruïts, voluntàriament, en èpoques següents: per paganisme.

Les llegendes dels nostres sants li han dedicat un ampli espai al toro. A Tolosa de Llenguadoc, l'església de Sant Sadurní (Saint Sernin) es va edificar en el lloc on fou sacrificat aquest sant lligat a un toro salvatge i en un baix relleu de la portalada de ponent es representa al màrtir dempeus acompanyat de l'animal. També en la llegenda de la fundació de l'abadia de Saint Michel hi ha un toro, quan l'arcàngel li diu al bisbe que edifiqui el temple en el lloc on trobarà un toro que uns lladregots havien amagat.

Amb tot això veiem que en el món cristià el toro és l'intermediari del qual Déu es serveix per a introduir el culte a la Mare de Déu en aquell putxet o vall.

1 Catalunya Romànica vol. XV, .pàg. 64.
2 Gavín i Barceló, J. M.: Inventari d’Esglésies. Vol. 9, pàg. 49, foto 74.
3 Jacq, Christian: "El Iniciado" Ed. Mnez. Roca, 1998.
4 Mitra: divinitat irànica que apareix en un text del segle XIV aC. i en la religió de Zaratustra deixa d'ésser una divinitat. Posteriorment el seu culte es difongué per Occident i es representava en el moment de matar el toro còsmic, que morint dóna origen a la vida. Era una religió reservada al homes i a partir del segle I dC. comença la seva gran difusió, arribant a ser la religió oficial de l'Imperi romà fins al segle V en que es fa present la seva decadència oficial.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada