SANTUARI DEL TALLAT. CATALUNYA

Veníem de Rocallaura l’Encarna, el Lluis i l’Antonio, havíem tingut una xerrada molt cordial amb el Joan al carrer del dipòsit de l’aigua, però el nostre desig de retratar la imatge de Nostra Senyora del Tallat, es veia frustrat una vegada més; superàvem la ventada, i remuntàvem els camps plens de verdor per arribar-nos fins al mirador del Tallat, a 787 metres d’altitud, on s’aixequen les restes del santuari d’estil gòtic que data de segle XIII.

D’aquest recinte rectangular, tancat amb una porta d’accés de mig punt adovellat, trobem la següent informació :

Des del 1081 hi ha documentat un petit castell, o millor una torre de defensa, del Tallat, i poc després el lloc és esmentat com un eremitori.

L'any 1354 hi fou fundada l'església amb el nom de Santa Maria del Puig del Tallat.

El 1372 encara es parla d'una capella eremitana i l'any 1475 se situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu vora la font de la Mare de Déu, situada prop del santuari i coberta amb una volta de mig punt. Fou en temps del rei Joan II, que faculta el sagristà del Tallat “per a poder postular, per tots els seus regnes”, a l'objecte de reedificar un magnífic edifici, inaugurat després pels Reis Catòlics.

Fou el mateix Ferran el Catòlic, des de Valladolid, qui va disposar, el 1509, que es fessin càrrec del santuari del Tallat els monjos del monestir de Poblet, amb el títol de priorat. Aquesta dependència del Tallat va durar fins al 1822, quan, a causa de la inseguretat dels temps, els monjos de Poblet acorden abandonar el Tallat i el dia 8 de març del mateix any la imatge de la Mare de Déu , - que segons la tradició - havia estat portada a Solivella per evitar-ne la seva profanació i/o el seu robatori, va retornar miraculosament al seu Santuari del Tallat; aleshores va ser traslladada fins l’església parroquial de Sant Llorenç de Rocallaura, on sembla trobar-se a casa, i on és venerada actualment. No He pogut – fins al moment- aconseguir una imatge de la Mare de Déu del Tallat, i una noticia de premsa em feia entendre els recels de les Germanes de l’associació Família Llum i Vida de Rocallaura.

L'any 1835 i següents foren subhastats tant els terrenys com el mateix santuari, començant així la destrucció i el desmembrament.

Les restes conservades i la documentació disponible permeten reconstruir a grans trets la seva fesomia. L'edifici, que ja era pràcticament acabat el 1509, formava un conjunt compacte, tancat, de planta rectangular. Les dependències s'organitzaven a partir d'un pati, que tenia una galeria porticada al costat N, i al qual s'obria l'església, reedificada en 1804-05. Així el Tallat presenta en la seva concepció un nou plantejament arquitectònic, més pròxim al renaixement, tot i que la seva ornamentació escultòrica i elements com el porxo de la galeria són encara magnífics exponents del darrer gòtic. Aquests elements ornamentals, testimoni de la passada sumptuositat, foren arrencats i posats a la venda al principi del segle XX. El santuari fou un grandiós edifici gòtic florit, com encara avui ho indiquen les seves importants ruïnes i les restes de portes, finestres, la galeria gòtica que ara es troben al castell de Santa Florentina de Canet de Mar, al Museu del Cau Ferrat de Sitges i a altres llocs (la creu del Miracle, bell exemplar gòtic que féu alçar com a ex-vot el capità Miró de Granyanella, és al Mas de Misericòrdia de Reus.

El 1954 la imatge fou coronada canònicament per un breu de Pius XII.

El 1970 es constitueix l’associació d’Amics del Tallat, que han recuperat la propietat del santuari, obert nous accessos i rehabilitat l'antiga cisterna i dependències.

El 1975 se celebrà el primer aplec del Tallat (el penúltim diumenge d'agost) després de 150 anys d'abandonament, una imatge de la Mare de Déu, fou alçada novament al mateix lloc.

Un gran nombre de pobles i viles de les rodalies ¡, i les comarques veïnes, la Conca de Barberà, la Segarra, i àdhuc de les Garrigues hi realitzen anualment processons i romeries.

De Le Rosey (Marhles), a la vall del Loira, a França, a Llinars del Vallès Oriental.

De la vida de Marcel•lí Josep Benet Champagnat Chirat, en trobareu força dades en aquest enllaç que us deixo :

http://www.maristes.cat/bonav/3-Pastoral/Maristes.htm

Del Seminari de Llinars, que exerceix avui com a casa de Colònies, en sabem poca cosa :

El recordat - sobretot a la ciutat de Sabadell - Felip Gallifa Maqueda, que va nèixer a Barcelona l’any 1950, on serà alumne dels Maristes La Immaculada de Barcelona, ingressava al Seminari Marista de Llinars del Vallès a l’edat de 12 anys, i emetia els vots religiosos l’any 1968.

El germà Emili Turú Rofes, actual Superior General del Maristes - va néixer el 24 de gener de 1955 a Barcelona (Catalunya, Espanya). Va viure tota la seva infància a Marçà, Tarragona. Va iniciar la seva vida marista a Llinars del Vallès el 1968.

En voldríem saber més coses :

Quan i sota la direcció tècnica de quin arquitecte es va aixecar l’edifici ?.

Fins quina any exerceix la seva funció de Seminari ?.

No podíem obtenir aquestes dades del Mapa de Patrimoni de Llinars del Vallès, perquè fins al moment de redactar aquest breu no tenim constància de la seva existència; no podíem accedir on line al POUM, que donades les dimensions de Llinars suposem que existeix.

Els Germans Maristes, i altres ordres religioses, masculines i femenines, han tingut per Catalunya una importància cabdal; pensem que tota la seva història ha estat recollida curosament, però ens sobta l’absència d’informació en els mitjans digital.

En la mesura de les nostres possibilitats, i l’ajuda de les diferents Congregacions, intentarem fer-vos conèixer aquest boci fonamental de la nostra història.

BALNEARI DE ROCALLAURA. EL SOMNI DE RAMON TARRUELL LLOBET.

M’aturava per retratar el ‘nou balneari de Rocallaura’ ;

l’havia vist en un estat molt degradat en alguna de les meves visites per aquestes terres al límit de la comarca de l’ Urgell.

L’aixecava – parcialment - Francesc de Paula Nebot i Torrens [ Barcelona, 1883 — Barcelona, 1965 ]. Noucentista [*] estricte, alguns dels seus treballa foren :

El cinema Coliseum (1922-23) —la seva obra més representativa—, la façana de la Companyia Telefònica (1927) i un gran nombre d'edificis d'habitatges de l'eixample barceloní: Muntaner 393 (1917), rambla de Catalunya 50 (1920), passeig de Gràcia 77 (1923), Balmes 360-366 (1934-36) i Balmes 368 (1947), entre altres, que mostren el seu bon ofici i la seva versatilitat, segons el moment polític i cultural.

Fou catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1912), vocal tècnic del Consell d'Investigacions Pedagògiques de la diputació provincial (1913), director de l'Escola d'Arquitectura barcelonina (1923-36 i 1940-53), tinent d'alcalde d'obres públiques de l'ajuntament de Barcelona —projecte de la plaça de Catalunya (1924-26)— i president del Gabinet Tècnic de la Junta d'Obres de la Universitat (1952).

[*] El Noucentisme va ser una reacció contra els ideals que havia promogut el modernisme, el moviment artístic que havia predominat a final del segle XIX i que preconitzava el principi de ‘l’art per l’art’. Els noucentistes defensaven un tipus d’arquitectura que no fos tan sols estètica, sinó que també tingués una funció social.

D’aquell projecte de construcció d'un hotel balneari de gran categoria que es va veure truncat a l'inici de les obres; avui s’ha reconstruït un cos d’aquell projecte , que incloïa un hotel de 5 cossos amb composició simètrica a base de 3 torres amb coberta inclinada a 4 aigües de ceràmica vidriada.

El somni que començava l’any 1909, quan l'Aigua de Rocallaura va ser declarada d'utilitat pública; avui ofereix un total de 82 habitacions, incloent 9 suites júnior i 6 suites.
Us en recomano la visita, i en deixo l’enllaç : http://www.balnearioderocallaura.com/es/balneario.html

Quan al topònim recollia dues versions que s’expliquen per la contrada :

L’església dedicada a Sant Llorenç [Laurentis ] està aixecada en un pla rocós, al capdamunt de la riera del Maldanell; la capçalera comença just al trencall del Santuari del Tallat. Fora més una sinopsis , que una versió abreujada, ROCADESANTLLORENC

S’explica que un pagès estava llaurant els petits plans pedregosos al començament de la riera de Maldanell ; tot d’una es va desprendre una gran roca i va caure damunt dels bous matant-los a l’acte. El pagès amb els palmells oberts al cel, va exclamar : Senyor, jo sempre he fet allò que calia, he intentat donar compliment a tots els teus manaments; que faré ara si m’he quedat sense els bous que m’ajudaven ?.

Es fama que Déu li va contestar : digues-li a la roca que llauri.

Així ho va fer, i ple de convicció va cridar : ROCA LLAURA ! ; des d’aleshores i fins el darrers dels seus dies, va comptar amb l’ajuda de la roca.

Com sempre agrairé les vostres aportacions al coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA DE VALLFERMOSA. EL PENEDÈS SOBIRÀ

S’explica en clau de llunyania dels llocs més poblats, el trasllat de la parròquia de Vilobí del Penedès, des del seu original enclavament, on està situat avui el fossar del Municipi. Això ha suposat en la pràctica que la dita ‘Capella del Cementiri’, sigui un temple de dimensions colossals, molt interessant en termes arquitectònics, malgrat les successives ampliacions i reformes.

Vallformosa (Sancte Marie de Valle fermosa) fou des del segle X una quadra del terme de Sant Martí Sarroca ; a finals del segle XII trobem esmentat Vilobí a la documentació. Des del segle XIIè Vilobí, Vallformosa, Sant Martí Sarroca,.. passen a dependre de la Pia Almoina de Barcelona; els canonges de la catedral de Barcelona seran els senyors d’aquestes terres fins a la desaparició del feudalisme al segle XIX.

Sens dubte en origen l'església de Vallformosa fou d'estil romànic, i es degué enderrocar al segle XVI, que és quan es comença a construir l'actual, enllestida al segle XVII. És molt possible que la decoració d'estucs interior sigui també del segle XVII. La finestra esbiaixada de l'absis du la data del 1652 que es pot considerar com a bona. Amb tota seguretat, al segle XVIII s'optà per dotar l'església amb un porta de més gran categoria, iniciant la construcció del frontó que emmarca la porta de la façana principal, i que du la data del 1778.

L’any 1842 el territori de Vallformosa fou agregat a Vilobí i des de 1846 Vilobí inicià el seu camí com a municipi independent, si bé la parròquia es seguí anomenant Santa Maria de Vallformosa , ara de Vilobí.

Al segle XIX es feren algunes reformes interiors, per exemple la d'adequació d'una de les capelles laterals al culte de la Puríssima Concepció, cosa que va fer que es cobrís de forma plana, i es pintés i decorés amb tons pastels.

L’any 1888 està documentada una ampliació i remodelació del cementiri.

Durant el segle XX també s'han efectuat algunes transformacions, però en aquest cas exteriors, així en una fotografia conservada de l'església a principis del segle XX, s'observa que el cementiri no ocupa l'espai actual, sinó que es limita a ser un afegit al cantó de migdia de l'església, quedant de lliure accés la façana i la porta principal. La porta d'accés al cementiri és la mateixa que l'actual d'entrada al recinte. Cal pensar que en un moment posterior es produí una modernització i ampliació del cementiri que s’estengué cap a la zona de la façana principal, i al tancar-se englobà tota l'església.

L’ església va ser la parroquial del terme de Vilobí fins el 1933.

D’UN TEMPS, D’UN PAIS

L’Enric Sànchez-Cid ens fa en aquesta ocasió una crònica costumista de les terres de l’Urgell sobirà, que li explicava un bon amic – metge també – que havia exercit al poble d’Argolell, i a qui cal agrair els contactes que van fer possible la localització de la imatge de la Mare de Déu Reliquiari de l’ermita del Feners.

Li explicava el vell company que anys enrere, molts dels pagesos d’aquells indrets no havien tingut pas ocasió d’aprendre el castellà, l’idioma dels invasors d’Amèrica. Això no incloïa pas que quan els franquistes es varen fer forts a Catalunya, després de la desfeta del 1939, tant els intel•lectuals com els pegesos teníem que expressar-nos en castellà, en sabéssim o no, i a més ho imposaven els botiflers: hable en cristiano!..., quan per distracció ens dirigíem en català a la finestreta d’alguna entitat oficial (abastos, hisenda, policia, universitat...).

Però per més obligats que varen ser els pagesos de la contrada, mai entraren en aprendre a parlar en castellà. No per tossuts, sinó senzillament, perquè això dels idiomes no se’ls hi donava... i seguien amb el seu català, més heretat dels seus pares i vilatans, que aprés a l’escola, on hi havien assistit fins l’edat d’incorporar-se al treball familiar del camp o de la modesta indústria.

Era aquell temps que el metge de poble, fàcilment, es transformava en un amic confidencial de la família i, a la recíproca, tenia molt bons amics entre els seus pacients. Al trobar-se a prop del malalt quan més el necessitava, creava un llaç de convivència i de confiança, que tant ajudava a millorar la salut del pacient, com de ser el confident de molts dels problemes, que en totes les cases es fan presents un dia o altre.

Ara són els fills d’aquells que no parlaven castellà, que havent pujat uns quants esgraons més de la cultura i el benestar, tenen cura de la hisenda familiar i de la salut dels seus pares, que han entrat en una vellesa irreversible. Alhora, de ser uns bons fills, no tant sols parlen català, la llengua de Catalunya i de la família, sinó que també dominen el castellà, l’anglès... i qui sap quantes més!, han mantingut amb el vell metge, aquell grau d’amistat que va néixer a la capçalera del llit, quan el xarampió o la tos ferina preocupava als grans de la casa.

Al matí d’un dia de tardor, asseguts al jardí, li explicava – confidencialment – una anècdota que li succeí anys enrere, quan va rebre la visita de l’hereu d’una important casa d’Argolell, on havia exercit durant uns anys; s’ha arribava fins a casa seva, per comentar-li l’estat de salut del seu pare, ingressat a l’Hospital de la Seu d’Urgell per una malaltia, quina evolució li feia pensar que no se’n sortiria.

Sia per l’estimació que tenia per aquella família, sia pel seu habitual optimisme davant de les patologies, procurava dissimular els símptomes, cada cop més greus, que l’hi anava relatant l’hereu. L’endemà va passar per l’Hospital a visitar-lo i quan es dirigia a la cambra del vell amic, es troba al fill que en surt, i li diu:

- Doctor, no hi ha res a fer! Fixi’s si déu estar malament, que fins hi tot parla en castellà!!...


L’endemà, l’enterraven.

EDIFICIS D'ENTITATS FINANÇERES DE SABADELL. CARA I CREU

BANC DE SABADELL. LA CARA

Edifici del Banc de Sabadell, aixecat l’any 1951, cantoner amb façana a la Plaça Sant roc,  composat de soterrani, planta baixa i quatre plantes o pisos. Té dos accessos independents un a cada façana, que corresponen al Banc i als habitatges. La façana és d'estil neoclàssic, té un bon nivell d'acabats, és feta amb pedra i obra vista. Les obertures de la primera planta estan coronades per frontons i flanquejades per pilastres embegudes que tenen una alçada de dos pisos. L'interior del Banc presenta un acurat tractament dels materials (paviments, revestiments, etc.), mobles (bancs de marbre, guixetes, etc.) i de la il·luminació.

BBVA & UNNIM.  LA CREU

Edifici neogòtic, conegut en algun moment com ‘el Palau de l’Estalvi’  amb interior modernista format per planta/semisoterrani, planta baixa amb un ampli vestíbul porticat, que en el seu inici allotjava la biblioteca, i planta pis. A l'interior, al vestíbul, a l'escala i als salons hi ha pedra obrada amb motius medievalistes i conjunts botànics. Cal destacar un monument dedicat al fundador Pere Turull.

Al saló principal hi ha diverses vidrieres policromades amb representacions al·lusives a la Indústria, l'Agricultura, el Comerç, l'Estat i el Clericat. La claraboia del pati es també de vitralls exornats. La façana és de pedra, amb dues escultures que representen la Virtut i el Treball.

QUE VOLEN AQUESTA GENT ..... ?

 Amb el inici de la lletra de la cançó “Que volen aquesta gent, que truquen de matinada” cantada per Maria del Mar Bonet, vull  denunciar que ens estem acostant a un tipus de repressió, censura, supèrbia i despotisme que no havíem sofert amb la mateixa mesura, des del inici de la democràcia.

No em referiré als  temps foscos  i dictatorials del Franquisme, ja que teòricament, no  hauria d’esser comparable, una dictadura amb una democràcia; ans bé, quan un partit que ha aconseguit una majoria absoluta ( fais una exhaustiva anàlisi de la Llei d’Hond)  i es basa en ella, suposant que li dóna la legitimitat per no comptar amb cap altra formació política que ha estat igualment votada i té la legitimitat també de molts vots de ciutadans i ciutadanes, per aplicar el dret de cuixa i imposar els seus criteris de governació – agradin o no agradin a la majoria dels ciutadans, ja que ni els sona allò de governar pel bé comú i interès general- inclusiu passant-se per l’entrefolre els procediments legals ( tal com denuncia Catalina Esteva ( PxS) en la manera d’actuar el Consistori de Sóller, que no li ha quedat més remei que posar un recurs en contra  de lo acordat en un plenari dels darrers); ens trobam amb una espècie de dictadura encoberta dins d’un estat de dret.

Per a mi, aquesta realitat que descric és absurda i contradictòria, ja que vindria a esser i en pràctica ho és: “ el govern del poble, però sense el poble”

Que es legisla per afavorir els seus, mantenir les cotes de poder, desfer tot el treball que feren altres partits quan governaren, amb el suport de més vots que ells, i agranar cap a què els acòlits del partit detectin els càrrecs necessaris, per si de cas en alguna altra vegada perdessin les eleccions i així, seguint al peu de la lletra les normes del generalíssim dels exercits, deixar-ho “atado  y bien atado”

A dir que ambdós partits majoritaris han actuat de manera semblant, col·locant als seus, amb la diferència  que la dreta més pura, quan detecta el poder de la majoria absoluta, el primer que fa és esbucar les consecucions socials de la classe treballadora ( contemplau la reforma laboral, on tan sols hi queda afegir l’acomiadament lliure)  i  ara de la mitjana, en ares d’una crisi, ja vaig dir que inventada i construïda- que han creat els mateixos que mouen els fils econòmics ( tots els que es troben darrera del sistema financer i crearen la bombolla immobiliària pels seus interessos, i que ara patim tots) que habitualment no és que tan sols els votin, si no que els situen  en el poder com a braços executors, quan els convé.

“Que volen aquesta gent...? idò  el ministre de l’Interior del Govern Espanyol Jorge Fernández Díaz,  ha anunciat que començarà una espècie de caça i captura dels capdavanters i organitzadors del 15 M bis que convoquin les concentracions i manifestacions a través d’Internet per a tenir-los ben controlats.

No sé  si  aquestes mesures no es passen pels dallonses la Constitució, que quan els convé ells la tenen tan a mà i com per llavors, amb un canvi de terci, facin un procés d’oblit sistemàtic i intencionat.

Per les nostres contrades,  l’autentica burrada i salvatjada de la permissivitat per a construir un macrohotel a Sa Ràpita amb el vist i plau de  Josemon Bauzá; Consell Insular i Ajuntament de Campos ambdós PP i que han fet per  “arte de birlibirloque” que una modificació en la capacitat de construcció de la sona, i “alla donde decia 2 hectàrees, ahora digo que 21” i amb aquesta mesura, pegar una punyalada a un lloc idíl·lic de Mallorca. Qui  els votaren i també  estimen Mallorca, veuran com una part emblemàtica del nostre territori, entra dins la “Balearització, ja que a més de l’hotel i el camp de golf, no oblidem les infraestructures que es crearan.

Si els hagués de definir, als nostres trists governants, ho faria com els Reis Mides, però en lloc de convertir en or, tot el que toquen, ho converteixen en merda.

Estem arribant a un tipus de feudalisme simiocràtic, on els que surten elegits a les urnes, són perillosos per la salut i la llibertat. Petits dictadors encoberts de llana democràtica.

Hi ha massa fills hipòcrites de la  gran Messal·lina.

Ja he quedat a ple!.

Josep Bonnín