Aquest llarguíssim període de “ presó municipal/local RENOVABLE “ està trasbalsant a moltíssimes persones, als que pateixen malalties mentals de forma especialment greu.
Als que gaudíem visitant Catalunya ens fa moltíssim la punyeta, i llevat de l’existència dels arxius fotogràfics, no sabríem que fer.
De Cal Anyús llegia a :
http://vallsaguilar.ddl.net/fotos/vallsaguilar/poum/cataleg%20Masies%20%20pagina%20de%20la%2026%20_%2079.pdf
Conjunt de quatre cossos d’edificació.
El cos A és el format per un paller amb era i un magatzem de PB i PB+PSC.
El cos B és el format per una capella restaurada amb l’advocació de Sant Lluc
Evangelista de PB amb un petit
cementiri.
El cos C és el format per un habitatge de PB+PSC i el cos D està adossat a
l’habitatge i té l’ús de magatzem i paller amb era, de PB+PSC.
Les cobertes són a una o dues aigües de teula ceràmica, peces de pissarra o
llosa de pedra. Murs exteriors de pedra rejuntada i obertures de fusta. El
conjunt té una sèrie de cossos més, al voltant del conjunt, actualment en ruïna
A l’accés de la masia es troba un magnífic prat.
Com la major part de les cases de la vall, la casa s’obre a la solana,
recollint al màxim el sòl i les bones vistes, i protegint-se del nord.
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=15803
De la capella de Sant Lluc d'Anyus,
Patrimoni Gencat ens diu que és un
edifici d'una sola nau rectangular, coberta amb una estructura d'embigat de
fusta que sosté un llosat a doble vessant, que actualment es troba parcialment
enfonsat. L'església és capçada a llevatnt per un tram trapezoïdal que és
cobert amb volta de canó, més estret que la resta de la nau, però sense
diferenciació exterior, de manera que el volum de l'edifici és definit per un
prisma sense elements diferenciats.
Fotografies. A.Moras.
1983. Necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs - si s’escau
– d’aquest fotògraf a l’email coneixercatalunya@gmail.com
, castellardiari@gmail.com
La Rosa M. Cruellas i Serra, de l’Àrea d’informació i qualitat de l’Arxiu Nacional de Catalunya, m’enviava un
email, en el que em deia ;
Benvolgut senyor,
En relació a la vostra sol·licitud us informem que la Cap de l’Àrea dels
fons d’Imatges no ha localitzat cap referència sobre aquest fotògraf al nostre
centre. Tanmateix ella mateixa ha derivat la consulta al Departament de Cultura
(Patrimoni Cultural) i la seva resposta és la següent:
Fetes les consultes a Patrimoni del Departament de Cultura em confirma que
es tracta del senyor Antonio Moras Navarro.
No seria un fotògraf sinó el tècnic encarregat de fer les fitxes de
patrimoni d’una comarca determinada i alhora feia també la fotografia de
l’edifici o element patrimonial que visitava.
No tenen més notícies d’ell i el personal actual no el va conèixer, però em
diuen que ara tindria 69-70 anys.
Sentim no poder oferir-vos més informació al respecte de la vostra recerca.
Atentament.
La porta actual, que correspon possiblement a una reforma, s'obre a la
façana meridional, prop de l'angle sudoest, però la porta original, actualment
paredada, és situada a la façana de ponent. La porta actual és un arc rebaixat
i té tot el marc arrebossat. L'edifici només presenta una finestra, situada a
la façana meridional prop de l'espai absidial, espitllerada i d'una sola
esqueixada.
L'interior és totalment encalcinat, i el parament exterior és format per un
aparell de reble de peces molt grans, especialment als angles, molt irregular,
lligat amb fang i molt poc morter de calç.
El Jordi Gumí i Cardona (Barcelona, 28 d'abril de 1931 - 18 de setembre de
2013) publicava una fotografia “ església
no identificada” , de data indeterminada
que situa al Municipi de Taús a la comarca de l’Urgell sobirà.
El Josep Sansalvador Castellet la identificava amb l'església de Sant Lluc de l'agregat d'Anyús,
municipi de Les Valls d'Aguilar, que ell
retratava als anys 90 del segle XX ,
ja sense sostre i abandonada.
En aquella època vivia al nucli d'Anyús únicament una persona que rebia
a qui arribava al poble amb una escopeta a la mà.
Patrimoni Gencat
hauria de repetir les visites als elements patrimonials, i/o demanar imatges als
que ho han fet, això alhora que permetria comprovar l’estat del Patrimoni
històric arreu de Catalunya, facilitaria depurar errors com aquests.
L'element més característic que identifica l'església és un potent campanar
d'espanya, d'un sol ull, amb arc de repeu, situat sobre la façana de ponent, i
que presenta els vessants de la coberta graonats.
La tipologia d'aquest edifici s'avé amb altres construccions del seu entorn
immediat, com la propera ermita de Sant Quiri, que presenten el cos de l'absis
només diferenciat interiorment, seguint una formulació molt arcaica i simple
que també es troba en altres esglésies d'aquesta àrea, com ara Sant Martí de
Biscarbó. És difícil de datar, precisament per la seva extrema simplicitat i la
manca de relació amb les formes més esteses de l'arquitectura catalana anterior
al segle XI, en què l'absis es diferencia volumètricament del cos de la nau.
D'altra banda, segons l'arquitecte Joan-Albert Adell Gisbert (Barcelona,
1955); (Catalunya Romànica, VI p.
256-257), les formes constructives de Sant Lluc d'Anyús no permeten, tampoc,
establir conclusions cronològiques, ja que no hi ha cap element que permeti
afirmar inequívocament el caràcter alt-medieval de l'edifici, tot i que
semblaria raonable, a tall d'hipòtesi i amb totes les reserves, acceptar
aquesta filiació atenent el seu context geogràfic i arquitectònic.
Insistim en que la denominació “capella” habitualment s’utilitza per designar una part d’una església, o un edifici religiós, situat dins del nucli urbà, o formant part d’una edificació , i en diem “ermita” a l’edifici religiós situat FORA DEL NUCLI URBÀ, i que no forma part de can conjunts d’edificis. El bandejament de la religió de la vida social, no hauria d’haver comportat l’altíssim nivell d’estultícia del que fins presumeixen algunes persones que es qualifiquen d’intel·lectuals.
Que Sant Lluc Evangelista, intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi
aquesta sindèmia , que s’acarnissa ambles persones grans, els malalts crònics, i els que pateixen estretorseconòmiques.
