TORRE D’ESCALÓ. GUINGUETA D’ANEU. PALLARS SOBIRÀ

Durant la sortida d’Amics del Romànic del Berguedà al Pallars vam visitar el poble d’Escaló. En aquesta crònica de la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur volem escriure unes paraules sobre la torre que es divisa clarament des de la plaça on hi ha l’aparcament de la vila closa d’Escaló.

Es tracta d’una torre de guaita, que es manté encara molt sencera. Situada sobre un turonet damunt de la població domina la vila d’Escaló i l'entrada de la vall d'Escart.

La seva construcció és de planta circular i els murs s'endinsen a la part alta, construïda amb un aparell granític i pissarrós sense desbastar. Les seves parets tenen un gruix de més d’un metre i una alçada de 14 m. coronada amb merlets. Va ser edificada en el s. XI–XII, tot i que refeta al s. XVI.

A mitja alçada s’obre una petita porta d'arc de mig punt. Actualment truncada. El motiu de la porta a mitja alçada forma part del sistema defensiu de l’esmentada construcció. En cas d’atac es retirava l’escala de fusta i els assaltants no podien accedir fàcilment dins l’edifici. Normalment aquestes torres de guaita no havien gaire guarnició a no ser que formessin part d’un castell.

A l’època medieval formava part del sistema defensiu de la Vall d'Aneu, comunicant-se directament amb la torre defensiva de la Torrassa, el Castellot d'Estaís i els castells d'Escart, Llort, Berrós i Llavorre.

És considerada com part dels Béns d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia Rosa Planell Grau.
Berga, 4 juliol 2012.

SANT CLIMENÇ DE PINELL DEL SOLSONES. LA VILA CLOSA

Ens arribàvem La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés fins a Sant Climenç; hi ha en aquest indret molt a ‘viure’, des de l’església que llueix a la façana els atributs del Sant, fins a la casa forta, coneguda com el Castell i/o el carrer dedicat a Mossèn Jaume Caelles - no s’expliquen enlloc els seus indubtables mèrits – que conforma l’anomenada vila closa, del llatí clausa, ‘tancada’. Segons Balari.

Entravem a l'antic nucli de Sant Climenç per l’innominat Portal d'entrada suportat per uns contraforts de pedra i al que s'accedeix per mitjà d'una rampa; aquesta és l'única entrada al carrer, formant les pròpies edificacions de cara a l'exterior un front de fortificació que és el primitiu nucli urbà de Sant Climenç.

La llargada aproximada del carrer és d'uns vint-i-cinc metres i la seva amplada de tres metres.

Les façanes dels edificis són de pedra en tota la seva alçada, planta baixa i primer pis. El carrer és empedrat i presenta un magnífic estat de conservació.

A Sant Climent, a Pinell, i en general arreu pel Solsonès, el que més trobem a faltar és la presència humana; amb una superfície de 1001,21 km², té una població lleugerament superior a les 13.000 persones, de les que aproximadament 9.000 viuen a la Capital Solsona.

Pinell del Solsonès amb un terme de 92 km², té una població de dret de 214 habitants. Si feu la mitjana se us ompliran els ulls de llàgrimes.

Solsona està sens dubte prop de Déu, però, certament molt allunyada de Barcelona, i esdevé invisible des de la Capital del Regne d’Espanya.

SANT SEBASTIÀ DE VENTOLÀ A LA PARRÒQUIA DE CLARÀ AL TERME DE CASTELLAR DE LA RIBERA

Llegíem en el trencall de la carretera ; Ventoldra, Babià i capella de Sant Sebastià, del topònim – que consta també com Ventolra - el fa derivar Coromines de l’adjectiu ‘ventolà’ , elevat, llevat enlaire, i afirma la inexistència expressament tant de Ventolra, com de Ventoldra – amb i sense accents – que atribueix a deformacions fonètiques provocades – de vegades de manera conscient – pels funcionaris no catalans que s’ocupaven dels cadastres, i que tenien, tenen i tindran sempre, una clara animadversió vers Catalunya i els catalans.

No trobem gaire informació d’aquesta Capella del segle XVIII – si hem de creure la data de la llinda - propietat del Bisbat de Solsona, de planta rectangular, amb sostre interior de volta de canó, i amb un campanar d’espadanya .

Aconseguia una imatge de l’interior amb la OLIMPUS FE-100 que dissortadament està en fase terminal lliurant el seu ‘sensor’ i/o ànima al Senyor.

Trobava també un exemplar dels Goigs al Sant.

Consta un cert domini sobre el Castell de Besora, al llarg del segle XVI, d’una família cognominada Ventoldrà.

La coneguda com Casanova de Ventolra o Ventoldra s’aixecava també al segle XVIII. Actualment la casa és un establiment de turisme rural.

Ventolra o Ventoldra Vell, que es troba just a l’esquerra de Sant Sebastià dalt d’una petita codina, i podem datar-la entre el segles XI i XII, amb l’afegitó d’un cobert a l’any 1864, està actualment en estat de ruïna.

LA CASANOVA DE CLARÀ AL SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, anàvem pel terme de Castellar de la Ribera que té una extensió de 60 quilometres quadrats i una població de dret de 170 persones.

Ens sorprenia la dita Casanova de Clarà, de planta quadrada amb contraforts a les parets sud i oest.



En la recerca de dades trobàvem que fou construïda per encàrrec dels priors de la confraria dels Colls de Sant Llorenç de Morunys, beneficiaria de les rendes de Clarà, com recull el Dr. Riu en el llibre “L’Altar dels Colls”. Al segle XIV, el 1343, es constituí la Confraria de la Mare de Déu dels Colls, de caràcter laic, amb la finalitat d'ajudar les famílies en els moments difícils (malalties, casaments, defuncions, sufragis), de la qual eren confrares tots els habitants de Sant Llorenç i els pobles veïns, regida per quatre priors o administradors que es renovaven cada dos anys per meitats. Els Cardona li donaren una gran protecció, mostra de l’ interès que tenien pel creixement i l'enfortiment de la vila, i la dotaren amb les rendes de Clarà, Peracamps i els Torrents.

Aquesta confraria construí diverses cases dins dels seus dominis - aquesta es començà a construir el 1558 - i totes elles segueixen la mateixa estructura arquitectònica caracteritzada per la planta quadrada, la teulada a quatre vessants i diferents elements de defensa que la converteixen en una casa militarment forta. La reiteració pel que fa a tipologia dels edificis, s’explica com a conseqüència del fenomen del bandolerisme molt estès a tot Catalunya a finals del segle XVI.

Toponímicament el nom es deu a que quan es construí devia ser la més nova de totes les de l’entorn (és posterior a Pinyana, el Pla i Sant Andreu de Clarà).

Fou el centre de la Batllia, i exercí com a presó del Castell de Clarà - que estava ja en procés de ruïna - , i quines pedres foren aprofitades per aixecar aquest edifici.

De la descripció tècnica llegíem :





- Consta de planta baixa més dues plantes superiors i una habitació inferior que havia estat l’antiga presó.

- Exteriorment no s’observen fases de construcció, exceptuant algunes finestres reformades, i les úniques variacions que ha sofert aquesta masia des de la seva construcció són a l’interior.

- Materials de construcció: pedra, tàpia, totxo vell, calç i ciment.

- L’entrada principal és a la façana est i es tracta d’una porta amb arc de mig punt emmarcat per grans dovelles.

Passada aquesta porta s’observa una estança amb el sostre fet amb volta i una gran escala de pedra que dóna accés al primer pis.

- Les finestres són totes rectangulars i la majoria tenen motllures . Destaca la filera de petites finestres que hi ha just a sota la teulada i que segueix tot el perímetre de la casa.

- La teulada és a quatre vessants i coberta amb teula àrab. Als extrems que s’assenten sobre les parets hi ha quatre fileres una al damunt de l’altre combinant teula i totxo vell.

- Aquesta masia destaca per una sèrie d’elements arquitectònics: 1 fornícula just a sobre la porta d’entrada, una gran finestra sobre la fornícula amb grans motllures d’estil renaixentista, 2 escupidors de pedra, 1 pou adossat a la paret nord, 1 merlet a la façana principal , 1 forn de pa a dins la casa.

Ens explicaven que s’havien practicat en aquest edifici ‘ els mals usos’ associats al model feudal; tant per la naturalesa dels qui exercien el domini ‘la Confraria de la Mare de Déu dels Colls’, com per l’època; s’iniciava l’edat Moderna, pensem que l’explicació no té solidesa.

L’OBLIDAT MODERNISME DEL VALLÈS SOBIRÀ

Retratava des del darrera la dita Casa Esteve, del nucli de les Arenes que s’aixecava en les primeres dècades del segle XX.



És un edifici de dues plantes i golfes des de l’accés, i una planta més sota rasant per salvar el desnivell del terreny, amb coberta a dues vessants paral•leles a les façanes principals, que presenten els capcers esglaonats amb formes arrodonides als cantons, destaca l'òcul central (inscrit en un rombe i decorat amb elements vegetals), que correspon a la zona de les golfes, i el conjunt de set finestrals amb arc d’ogiva de la planta primera, tota l’ornamentació és d’estil modernista amb elements eclèctics.

No tenim – dissortadament - tants atractius com per permetre’ns ‘oblidar-ne’ alguns per la raó que sigui.

SANT TIRS EN TERME DE PINELL DE SOLSONÈS.

Ens aturàvem per retratar l’esglesiola de Sant Tirs, coneguda també erròniament amb la denominació de Capella de Sant Sentís, advocació aquesta segona que no trobàvem en el Santoral català, on hi ha fins a quatre advocacions de Sant titular :

Tirs,confessor 24 gener.

Tirs, màrtir 28 gener.

Tirs, màrtir 31 gener.

Tirs, diaca i màrtir 24 setembre.

Mossèn Antoni Bach i Riu , recull que l’església apareix documentada des de l'any 1096.



Al portal trobem la data de 1787.

El mas – malgrat la inexistència de llindes datades – cal situar-lo al segle XV.

De la descripció tècnica llegíem : de Església de planta rectangular, edificada a sobre d'una antiga església de la qual s'aprecia una part en el frontal. A l' interior, hi ha una volta de guix amb llunetes i dos arcosolis al costat de l'absis, que és pla. A sobre de l'entrada hi ha el cor suportat per una volta. A la façana principal s'obre la posta d'arc escarser adovellat, per sobre una petita finestra circular i, rematant la façana, un petit campanar d'espadanya d'un ull.

Enlloc trobava – com en el cas de l’església dels apòstols – cap dada i/o informació que ens permeti suposar-hi actualment, cap celebració i/o culte religiós en cap moment de l’any.

El fet que no surti esmentada - malgrat trobar-se al costat de la carretera – en les rutes proposades pel Consell Comarcal del Solsonès, vindria a confirmar la nostra hipòtesis.

SANT MAMET D’ANES O SANTUARI DE LA VERGE D’ANES. BELLVER DE CERDANYA.

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur s’arribaven en aquesta ocasió fins les terres de la Cerdanya jussana, dita també en algun moment ‘ la Petita Cerdanya’ per visitar l’ermita de Sant Mamet d’Anes.

Aquesta església, esdevinguda ermita, es situada al costat de la casa o mas d’Anes. Es troba al peus del serrat de Sobiró, enmig del torrents de Prat de Codina i Faló.

Aquesta església fou seu parroquial del poble d'Anes, citat en l'ACCU document pretesament redactat l’any 839, però en realitat escrit cap el final del segle X. La primera referència escrita és de l’any 949 en la deixa d’un alou al comtat de Cerdanya, al pagus de Talló, a la vil•la d’Anes, a Santa Maria d’Urgell i a les esglésies allí construïdes. L’any 1170, Sicards llegà a Sant Mamet cinc sous.

La parròquia d’Anes fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Lillet. El paborde de Lillet tenia la col•lació del capellà d’Anes. Això es comprova l’any 1261 en què Pere de Morer, paborde de Santa Maria de Lillet, concedí a R. De Nèfol, capellà d’Anes, durant la seva vida, les honors , les possessions, les terres i les closes a canvi de ser fidel i de servir allà on fos requerit.

Fou visitada l’any 1312-14 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Se li calcula una renda anual de 18 lliures, una de les més naixes dels voltants. Amb el despoblament del lloc, l’antiga parròquia passa a ser capellà. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar.

En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet.




Església d'una sola nau i planta trapezoïdal capçada per un absis semicircular. A l'absis hi ha tres finestres de doble esqueixada.



Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya amb dos ulls, al fer-se la reconstrucció segurament és va minorar de alçada.

L’edifici és alt i llis sense cap motiu ornamental ni cornisa, només la pedra vermellosa de la porta contrasta amb el font grisós de la paret. A migdia hi ha el portal d'arc de mig punt adovellat i dues finestres per donar llum a la nau.

Sant Mamet de Cesarea de Capadòcia actualment Turquia ( any 259- 275). És un personatge semi llegendari, màrtir del segle III. Venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Els seus pares van ser empresonats i executats per ésser cristians. En presó va néixer el nen, Mamet, que en quedar orfe va ser criat per una vídua rica que va morir quan el nen tenia 15 anys. Detingut com a cristià va ser torturat pel governador de Cesarea que l’envià a l’emperador Aurelià que novament el martiritza. Va ser llançat als lleons però les besties no el van atacar: Mamet predicar al lleons i un va quedar-se amb ell com a company.

Li van travessat la panxa amb un trident; ferit es va enterrar en un sot proper. On morir.

A Xipre hi ha una llegenda diferent del sant i màrtir, i del lleó.

El culte es difongué a la Península Ibèrica des de França, sobretot arran de les peregrinacions del Camí de Sant Jaume (diversos pobles de la província de Burgos el tenen com a patró). A Bilbao hi havia un convent de San Mamés, a la capella del qual hi ha encara una relíquia atribuïda al sant, un os del crani. Als terrenys del convent s'aixeca l'estadi del club de futbol Athletic Club de Bilbao, anomenat Estadi de San Mamés; els jugadors del club són popularment anomenats lleons. A l'església de Santa María Magdalena en Saragossa es deia que hi havia el crani del sant.

La semblança del seu nom amb el verb mamar va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d’adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l’havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "Sant Mamet, feu-me tenir força llet".

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/10/sant-mamet-i-santa-maria-de-campany.html
http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/05/sant-mamet-de-corro-damunt-terme-de-les.html

I per finalitzar una dita catalana: Per sant Pancraç i sant Mamet s'acaba el fred.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.