PATUM...!

PATUM... PATUM... PATUM... PATUM...

Proclama el Tabal fent vibrar els seu so; removent els cors  i els sentiments de molts patumaires, berguedans i forans que, com cada any, l’esperen amb delit. Cada retruc que dóna el tabaler  és com un anunci que porta una infinitat de missatges: S’han acabat la serietat i els protocols! És hora de desinhibir-se, és hora  d’estar alegres! Ara comença la disbauxa, deixem les nostres preocupacions, desconnectem i gaudim de l’esclat dels coets, escoltem  la  música alegre i encomanadissa mentre ballem, sense prejudicis, seguint el seu ritme, suau o frenètic, que cada comparsa ens fa percebre!

Si fem una ullada per la història, molts anys enrere, les comparses ballaven, cerimoniosament, dins de l’església. Més tard la processó s’expandia pels carrers de la ciutat i les comparses també seguien el seu ritme dansant sobre la Plaça Cremada.

Cada comparsa té la seva simbologia:  Els Turcs i Cavallets  ens reporten a les guerres de temps enllà i les Maces rememoren la lluita entre el bé i el mal: àngels i dimonis. Les Guites, embogides, envolten la plaça traient foc pels queixals, fent córrer a petits i  grans, mentre els coets peten a tort i a dret!

Els nans i els gegants animen la festa. La música  dels seus balls engresca la plaça sencera, atapeïda, gairebé entatxonada de gent, que van guarnits amb barrets i mocadors multicolors; respirant olors de suor, de fum, de barreja i de... bogeria. Tot plegat, un conjunt de tonades  i matisos fantàstics!

La música ha evolucionat molt els darrers anys, però al bagul dels nostres records encara hi tenim presents les cançonetes que cantàvem quan érem menuts:

A la roca el sol hi toca a la roca el sol hi neix, més m’estimo la Pepeta que una bossa de diners. A l’estiu i a l’hivern els dimonis a l’infern; a l ’hivern i a l’estiu els dimonis al caliu. Ai, Peret, si en balles l'Àliga al davant de l’hospital, fes tres passos endarrere fes-ne tres més endavant...

La majestuositat de l’Àliga no la supera cap altra comparsa. No és estrany que al poeta berguedà, Pere Tuyet i Casafont, li sorgissin, de la seva ploma, aquestes rimes tan boniques:

Oh mestressa reial                        de repúbliques blaves:  el somriure malalt  de les joies esclaves  no t’irisa el vernís;  però tant se te’n dóna,  tu ets per viure feliç  amb espais de corona.

Els Plens: l’apoteosi final. El foc, enmig de la foscor, reflecteix el batec dels cors dels berguedans, mentre van giravoltant per la plaça, i els Tiravols conviden a ballar, fins i tot als més ensopits!

Finalment s’acomplí el somni més desitjat. La Patum fou declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO; honor reconegut a nivell mundial. Així també els grups cantaires entonàrem l’”Himne als administradors” l’any 2006, fent repicar les nostres veus amb joia i armonia...

PATUM I BERGA AL MÓN,

BERGA I PATUM: A FORA EL FUM!

TOT SIGUI PAU I LLUM!

Berga, 2 de juny de 2012

MOLT BONA PATUM A TOTHOM!

SANT SIMPLICI. TERME DE SANTA EULÀLÌA DE RONÇANA

Històricament els representants de la baronia de Montbui , es van trobar sempre a Santa Eulàlia, coneguda avui com ‘ de Ronçana’ - probablement del llatí Aurentiāna, derivat del nom personal Aurentius. En un document de l'any 1060 apareix anomenada la «parochie sancte eulalie de oroncana», es defensa també la possible presència en les aigües de riu Tenes de llavors d’or, vindria per tant d’aureus-a les trobades es feien primer sota les alzines de can Burguès, i des del segle XVIII en una casa del comú, que hom situa al costat de la capella de Sant Simplici , que tenim documentada des del segle XIII

M’arribava fins el petit parc – rebentat ara com quasi tot el Vallès per la ferida mortal d’una conducció de gas que no vol ningú - ; la tipologia de Sant Simplici respon al esquema d’una edificació romànica, no en tenim però , cap dada documental anterior al segle XVI, en què apareix a les visites pastorals. Hom pensa que en aquest segle deuria haver estat reedificada com ens ho indica la data del 1568 de la portada, conservant la seva estructura romànica. És possible que part de la decoració interior, que quasi no es conserva, sigui del segle XVIII, com ho indica la data del presbiteri de l'any 1727.

La façana té un campanar d'espadanya d'un sol arc, un petit ull de bou, i la porta quadrada amb bossellets i permòdols a l'arquitrau. Al damunt té una petxina de baix relleu com a frontó i la inscripció de 1568. La capella disposa d’un sostre propi i separat del de l’edifici annex, com es fa visible des de la distància.

La que fou ‘casa del comú’, serà posteriorment una masia on vivia l'ermità, i encara servirà d'escola fins que el creixement urbà de Santa Eulàlia demandi més i millors instal•lacions.

Llegim respecte de l’absis semicircular : cobert amb volta de mitja taronja amb dos trams: un de volta rebaixada i un altre d'enteixinat senzill a doble vessant, que es troba actualment en estat ruïnós. A la banda esquerra de la capçalera hi ha un nínxol amb decoracions florals i la data de 1730, probablement dedicat a Sant Jaume apòstol.

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2009/03/sant-simplici-lloc-de-trobada-de-la.html

Santa Eulàlia de Ronçana i els seus encontorns conserven encara molts testimonis històrics del passat. Dissortadament però, des del mitjans de comunicació, i des de les instàncies politiques , no s’hi ha donat fins al dia d’avui el ressò mediàtic que caldria.

BULLIDOR DE LA LLET. BERGUEDA SOBIRÀ.

Aquest cop sí.

Havíem pujat en altres ocasions i ens havia fallat però aquest cop després de les pluges caigudes darrerament si que brollava esplendorós el Bullidor de la Llet.

La nostra petita colla formada per l’Àngels, la Rosa i el Miquel vam pujar en cotxe fins l’aparcament de la casa de Colònies de cal Cerdanyola al veïnat de l’Hostalet. Després de prendre el nostre estris habituals vam començar el camí que porta de Bagà al Refugi de Sant Jordi.

El camí és ampla i agradable, molt apropiat per l’època primaveral i estiuenca perquè els arbres protegeixen del sol. El nostre camí segueix el Torrent del Forat que amb el seu cabdal no desmentia les nostre benaurades suposicions.

Poc després de creuar el pont trobem el rètol que ens indica Bullidor de la Llet i Els Empedrats. Seguim la nostra ruta marxem per viarany de l’esquerra. Passem per una palanca de fusta bastant recent ja què anteriorment s’havia de passar fent equilibris damunt de les pedres, sort que no és gaire ampla ni profunda la llera del rierol.

La canal que baixa valenta i ràpida ens confirma que finalment tindrem una bona visió del Bullidor. La rampa es empinada i bastant costeruda però en pocs minuts ens porta davant del brollador.

El Bullidor de la llet és una surgència natural que quan ha plogut força per les contrades properes brolla majestuosa i amb tanta força que l’aigua surt blanca com si fos llet. Només quan l’aigua baixa abundosa es produeix aquest fenomen.

Seguidament retornar al nostre punt de continuació de ruta.


Fotografia: Rosa Planell Grau

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ

Em feia mal el cor quan veia l’eixam de fils que – deliberadament – enlletgeixen la façana neoromànica d’aquesta església que començava a aixecar-se l’any 1879 en terrenys encara del terme de Sant Pere de Terrassa, que desapareix l'1 de juliol de 1904 – a Catalunya aquest mes d’estiu, almenys en qüestions politiques, no acostuma a portar res de bo - per decret reial.

El cost fou de139.569 pessetes [838,83 € ] , i l’Ajuntament de l’època – catòlic, apostòlic i romà – va fer una aportació de 75.000 pessetes [ 450,76 € ].

Fou beneïda el 31 de juliol de 1885. En el campanar, erigit el 1868, s'hi col•locaren les campanes de Sant Pau de Riusec. Van col•laborar en les tasques d’embelliment i ornat, Camil Fàbregas i Dalmau (escultor) i Antoni Vila i Arrufat (pintor).

L’edifici resultant és una esplèndida nau de 270 metres quadrats, amb una alçada de 16'70 metres a la que donen deu capelles. L'arc del presbiteri és de 15 metres. Hi ha vuit arcs torals, sis dels quals formen la volta de canó de l'església i dos al presbiteri.

El campanar, de planta quadrada, és de senzilla factura neoclàssica, amb cúpula vuitavada de ceràmica.

A Sabadell li escauen les paraules del Poema de Mío Cid :

"¡Qué buen vasallo sería si tuviese buen señor!"

LA DOU DEL BASTARENY I EL SALT DE MURCAROLS. GISCLARENY. BERGUEDÀ SOBIRÀ.

La nostra petita colla ; l’Àngels, la Rosa i el Miquel, tornàvem a la Dou o l’Adou del Bastareny, un indret que ens agrada moltíssim.

Faig aquesta anotació per que he vist escrit els dos noms i finalment he buscat en el diccionari Alcover Moll, lloc de consulta obligada, quan et trobés paraules que no recullen els diccionaris més moderns, i em dóna aquestes dues entrades :

Dou: Del llatí dŭce en el sentit de ‘font’. La forma dou s'ha conservat com a toponímic i cognom; com a nom comú ha evolucionat convertint-se en deu
Adou: Font cabalosa.

Seguint per la mateixa pista dels Empedrats i el Bullidor de la Llet arriben a una planada al costat del Bastareny on hi ha senyalitzat el camí per arribar-hi.

Ens sorprèn gratament escoltar el soroll de l’aigua tant quan vaja per la llera com quan salta impetuosa la resclosa propera. Avui salta tumultuosa i brava i en fort bategar damunt les pedres. L’escuma blanca fa joc en l’aigua també blanca en la seva lluita per obrir-se camí riu avall.

Prop de la resclosa hi ha una caseta on havia un generador d’electricitat per la pròxima casa de Monnell. Després d’extasiar-nos en la visió de la resclosa seguim el camí que en porta fins a la Dou pròpiament dita.

L’aigua brolla majestuosa i en força del terra d’una concavitat en un indret envoltat d’arbres i boixos. La seu veu al néixer ja és forta, com avisant-nos que pot ser perillós entrar en les seves aigües per apropar-nos a fotografiar-la. El paratge és ombrós només els raigs de sol il•luminen la part alta dels arbres. Les pedres de la llera són negres però en el lloc mena la tranquil•litat només trancada pel brogit propi d’aquest fenomen de la naturalesa.

I per acabar la nostra sortida que més adient que apropar-nos al salt de Murcarols. Passem el pontet i la tanca que priva l’entrada als vehicles i pugem la pista que porta a la bifurcació a l’esquerra senyalitzada que en fa baixar a la riera per pujar després per un camí i torna a baixar fins a ser davant del circ natural on cau des d’una bona alçada l’aigua del rec de Murcarols.

Un matí ben aprofitat per retrobar aquests llocs que ens omplen de satisfacció per la seva bellesa. I només falta acabar aquest escrit amb unes paraules que surten del cor: Senyor que bonica és la terra que ens veu donar i com la maltractem i ens maltractem a nosaltres mateixos.

Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

LA PAU DEL CEMENTIRIS. MOIA

Dits també necròpolis, fossar, o camposanto en llengua castellana, aquests indrets s’associen a la pau, el repòs, el descans etern,... i en molts , no és infreqüent trobar-hi veritables obres d’ art.

A http://imatgesdesilenci.blogspot.com.es/ n’ hi trobareu algunes mostres.

Des de la distància, situat prop de la casa dita el Saiol Comtal , amb l’única pretensió de recollir la perfecta integració amb el paisatge, retratava el cementiri de Moià.

Aquest cementiri es fa servir des de finals del segle XIX, fins aleshores el cementiri havia estat a la zona de l'actual hospital; el primer fossar conegut però , és el que estava situat a la plaça major del poble al costat de Santa Maria; encara hi ha restes in situ, en ambdós ubicacions ; Plaça Major i l'hospital, com s’ha constatat en fer treballs en el subsòl.

El cementiri està format per nínxols en paret, tot i que hi ha algun panteó però tots estan distribuïts entorn a les parets del recinte. Hi ha alguna fila de nínxols que divideix el terreny del cementiri estant perpendiculars als murs nord i sud.

Cal destacar el nínxol de la família del tenor Viñas, tot i que ell no reposa a Moià.

L'accés al cementiri es fa per la banda est i per una porta de ferro forjat en la que es pot llegir la data 1874.

El mur est confronta amb el mur oest de l'ermita del Remei, que queda fora del cementiri, i amb la base de la creu del Remei. Construïda a l'any 1578 a càrrec de la família Saiol , dins els termes de la propietat del Saiol Comtal, al peu del camí públic. Les despeses de l'obra van anar a càrrec del prevere Serpà Saiol. Estigué dedicada a la Mare de déu del Roser fins que es construí la capella del Roser a l'església Parroquial.

LA TORRE DEL RELLOTGE DE LA VENDERIA A SANT FELIU DE CODINES

Tornava a Sant Feliu de Codines per retratar una torre campanar de ‘caire civil’; això és molt infrequent per arreu, i s’explica en aquesta població per l’oposició entre els veins del barri de la Sagrera – al costat de l’esglesia- situat a un costat del torrent del Tura, i el barri dit de la Venderia, situat al costat oposat ; el topònim fa referència – aleshores i ara – a ser aquest un lloc de molt de pas, on hi ha tota mena d’ofertes comercials.

Durant segles, el contacte entre aquests dos barris és féu a través d'un pont ubicat prop de la font del follet.

La rivalitat entre els dos barris, va comportar la construcció d’un segon campanar a la Venderia, perquè els seus veïns – no tenint-se per pitjors que els de la Sagrera - volien tenir "rellotge de quarts y hores... amb sas campanas".

La torre entre mitgeres fou erigida l’any 1796. Té planta baixa i dues plantes. A la façana hi ha una fornícula dedicada a Sant Antoni de Pàdua, i a l’altre costat del carrer, una a Sant Antoni Abad, just damunt de la pastisseria d’aquest nom. Curiosament però, el carrer s’anomena Tomàs Borrell.

La torre, situada entre els dos cossos principals de la casa, forma part del conjunt arquitectònic de Can Batllori.

Ah!, me’n oblidava l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines es postula amb força a la menció ‘ destralers de Catalunya’