dimarts, 11 de setembre de 2012

LES TREMENTINAIRES VII


LA GRAN CAPITAL
La Teresa i la Júlia ja han arribat a Barcelona. Tal com havien quedat amb la Carme, els ha recollit a l’estació amb els mocadors de farcell i la maleta, més els altres estris propis del seu treball. Com que sabia que venien carregades la previsora Carme ha demanat un carretó a un veí per poder traslladar tots els impediments.

Han travessat la capital pels diferents carrers i tant la Teresa com la Júlia miren bocabadades el moviment de la gent i els aparadors de les botigues on es veu tots tipus de roba, calçats i aliments desconeguts per a elles.

Per fi arriben a casa la Carme. Situada molt a prop del Born, entre els carrerons que des de la via Laietana arriben aquest mercat, on és nodreix la majoria de botigues i establiments d’alimentació i hostatgeria. El lloc agrada molt a la Teresa, perquè s’adona que hi ha un gran moviment i això als seus ulls pot reportar-li clients i diners.

La cosina que treballa de cuinera en una casa propera les convida a provar nous tipus de menjar, diferent al què habitualment mengen, tant al mas com a Manresa.

La Carme els comenta de la casa on treballa que són molt rics perquè tenen gran quantitat de cases i locals, i es dediquen a llogar-los. Els parla de l’amo, el Sr. Salvador, una persona sense cor ni pietat, només amant dels diners. Té el despatx a l’entresòl de la mateixa finca on viu amb la família.

Hi treballa la recepcionista, la Noèlia, una noia molt moderna, segons explica la Carme, sembla més aviat una p... per la seva forma de vestir.

L’Olga, una jove que encara estudia i que acut per practicar comptabilitat. I, per últim, el Joan, que és qui ensenya els pisos als futurs llogaters.

 Un bufat, sempre amb el puro i amb una cara de murri, però no se’n pot fiar una, sempre està a l’aguait. Ei! Aquí res de tractes de paraula, aquí tot per escrit, que si no després hi ha cada esgarip, que déu n’hi do!

Aquestes noves sobre el viure a la capital les esparvera en principi, malgrat porten temps vivint a Manresa. Segurament les dimensions inesperades de tot aquest món les ha acovardit i sembla com si un xàfec immens els caigués damunt. Tanta gent, tants carrers, tantes coses per veure. Que diferent de Manresa i a mil anys lluny de Tuixent. Segurament si haguessin baixat directament a Barcelona el seu món s’hagués ensorrat de cop. L’estada a la capital del Bages, durant aquells anys, ha apaigavat la sobtada impressió.

L’emprenedora Teresa aviat comença a fer les gestions per llogar un petit local a prop del punt comercial que és el Born. La Carme l’ha ajudat i li ha presentat el Sr. Salvador; un garrepa és la primera impressió que ha produït en la Teresa, i compta també amb una carta de recomanació de la senyora Desiree, signada pel seu marit, el general de brigada.

Té un petit local aparaulat amb dues habitacions, una cuina i una petita eixida amb la comuna. També una habitació gran on pensa situar el menjador i amb unes lleixes fer uns prestatges on emmagatzemar les seves herbes i remeis.

Però un matí, quan anava tota atrafegada buscant un fuster, es troba en la botiguera del poble, de Tuixent, que havia baixat a fer uns encàrrecs, i li transmet una carta del capellà. A més li fa tota una sèrie de comentaris sobre el Vicens.

La Teresa corre a trobar la Júlia perquè llegeixi la carta, però abans li fa jurar que el que digui la carta no ho pot comentar mai a ningú.

 M’ho jures – exigeix la Teresa, més que demanar-ho.
 Ai, mare, en tot cas al pare, sí. No, mare?
 Al teu pare menys que a ningú. No sé si faig bé de donar-te-la a llegir aquesta carta.
 Caram, mare. Ni que no fos de la família.
 Per això precisament, per això.
 Mare, m’espanteu. Hi ha algú malalt.
 De malalties per guarir amb herbes i remeis, no. Ni amb metges. Són més greus.

La Júlia comença a llegir la carta del mossèn, malgrat comença amb veu alta, a poc a poc, l’abaixa com avergonyint-se del que llegeix. La Teresa s’encongeix, es caragola en si mateixa, mentre unes grosses llàgrimes li cauen del ulls a mida que avança la lectura de la carta.

Pel que escriu el religiós, el Vicens fa temps que ha caigut amb una gran melangia. Quan baixava a Manresa ho amagava amb l’alegria de veure-les. Però sol, al poble, troba a mancar la seva dona, la Teresa, i ha començat a no assistir a missa, a perdre el temps i l’ànima al bar. Lloc de perdició, segons el clergue. A més a més, hi ha la Maria, la del molí de farina del riu, que li fa moltes moixigangues, volta pel seu costat i li riu les gràcies. Clar com el seu marit, el Blai està tan ocupat amb el molí, a més aquesta mala dona no va a l’església, mala pècora. Qui sap on era quan va venir per casar-se amb el moliner. Aquesta gent de fóra de la vall, que ningú sap qui és, dóna cada dia un malson i unes ensenyances dolentes als fidels. Com sempre canten com mallerengues el pobres camperols solitaris s’enlluernen i cauen com babaus.

A la Teresa se l’ha posat la cara tota blanca, només se li destaquen les llàgrimes que rodolen per la pell del rostre. Té els llavis caiguts amb un frunziment estrany, amb aquella dona tan eixerida i disposada a lluitar. Sembla com si de cop un gambuix li hagués caigut front avall i davant de la seva mirada se li presentessin, com en un teatre escenes i escenes de la seva vida comú amb el Vicens.
La cara de la Teresa s’asserena, treu el mocador de la butxaca i s’eixuga les llàgrimes del ulls i dels voltants de la cara. El rictus dels seus llavis s’esbandeix i la seva barbeta s’aferma, així com la seva boca, demostrant la seva força interior i el propòsit de no deixar-se arravatar el que considera seu.

Aleshores amb una veu baixa, suau com si no sortís de cap gola humana però clara i amb determinació diu a la Júlia:

 Filla, em sap molt greu, jo volia acompanyar-te més temps! Potser m’he deixat portar per la golosia dels diners i per això tan fàcilment enganyós el poder, el manar. Però sense donar-me compte m’he oblidat del company, li he fet mal i m’he fet mal a mi mateixa. Com que sé que m’estima el recuperaré i tornarem a ser un. Del capellà me’n fio poc, només sap, com tots ells, veure pecats a tot arreu i li manca la caritat del perdó, si és necessari. Filla parlaré amb la Carme i viuràs amb ella. Sé que ets forta i aniràs endavant. Et costarà però podràs, a més tens una educació que no ha après ningú a la teva família. Treballaràs i faràs camí.

En acabar aquestes paraules es fa endavant i agafant la seva filla l’estreny amb força en el seu pit, mentre totes dues ploren però aquesta vegada amb llàgrimes dolces.

La Júlia pensa: L’escriure és comunicació entre persones, és un llegat a deixar als nostres descendents, pot ser una diversió però és trist quan transmet males notícies. Té l’avantatge de poder pensar el que vols dir, però li falta la inflexió de la paraula, el to de la veu i la franquesa de la mirada.

Miquel Pujol Mur
Berga, 5 maig 2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada