dimecres, 5 de setembre del 2012
LES TREMENTINAIRES IV
ESTADA A MANRESA 2
En arribar a la porta de la sala de cosir de la senyora, el criat truca lleument, cosa estranya en una persona tan seca i estirada, i quan de dins una minyona obre, amb un gest els indica que passin.
A la casa hi ha finestral grans, i tota ella és lluminosa, el sol entra travessant els diferents vitralls, però la claror, la llum de la saleta, és neta i transparent.
Hi ha la senyora mig asseguda, d’una edat semblant a la de la Teresa. Més quina diferència, l’una és una dona de pagès acostumada a fer esforços, a carretejar i a caminar per fer anar endavant la casa i la família. La Desiree, la senyoreta Desiree, com li deien les criades, és com una nina rosada i de faccions suaus. Si alguna vegada el sol de la muntanya ha maculat aquesta pell tan fina ha estat fa molts anys i s’han utilitzat moltes cremes per esborrar-lo.
De seguida saluda la Teresa amablement, es nota que l’aprecia enormement i a més s’interessa per tota la família. En veure la Júlia li fa un petó endolcit i sonor i li diu:
Oi, quina nena més bonica - Mentre amb una mà finíssima li acarona la galta.
Les minyones serveixen te i pastes. Sempre seran presents en el record de la la Júlia el gust d’aquestes pastes, suaus com la senyoreta Desiree, untuoses com els seus petons, però finalment agradables i que es fonen delicadament en el paladar. Altra cosa és la beguda, sosa i sense sabor, perquè li donen el nom de te, això no té ni punt de comparança amb el gust i la força del te de roca, però com que la senyora amb aquella veu tan dolça i ensucrada, diu que és anglès, tothom somriu satisfet.
Al cap d’una estona la senyora fa sortir les minyones, tret de la seva dama de companyia, una cosina conca, i la Teresa aleshores li treu el pegat de tabac negre, li neteja i li frega amb una essència aquella pell esblanqueïda.
Ai, per fi! Mira Teresa, el meu marit amb aquest pegat ni se m’acostava. Ja tenia por que se’n busqués una que no estigués apedaçada. Aquest home de lluny, difícil, i de prop, capritxós. Ai, els homes!
A la fi, seguint el mateix protocol de la minyona i el criat, surten de la mansió, més a la faltriquera de la Teresa sonen les monedes amb què l’ha pagat i a la seva cara un somriure entreobre els llavis, generalment sempre closos.
Fan un volta i passen pel Mercadal, on la Teresa vol muntar l’endemà una paradeta per vendre els remeis i donar-se a conèixer als manresans. Vol provar no haver d’anar pels camins i els pobles de pagès.
Ben d’hora al matí següent la Teresa mou la Júlia que encara està dormida.
Anem-hi noia, que hem d’anar al Mercadal. Ets la darrera a llevar-se, fins i tot, la Paulina t’ha fet una mica d’esmorzar. Diu que estàs massa seca.
En aquests moments se senten uns cops desesperats a la balda de la porta d’entrada i uns crits planyívols.
Paulina, obre! La mare de Déu, com triga! Què faré? Paulina, per favor, corra!
Què et passa, Cinteta? Què són aquests crits?- pregunta la Paulina en obrir la porta.
La mossa, que no sé què li passa, ha fotut un crit, s’ha agafat la panxa, ha fet un mullader i ha caigut a terra. Ai Paulina, aquesta mosses que no saps on van, són l’hòstia. La mare que la va parir!
Calla, que ets tu. Correm a veure què li passa- girant-se cap la Teresa li comenta- Deixa’m la Júlia, després ja la faré arribar a la parada.
La Teresa ho consent i marxa cap al Mercadal, la Paulina i la Júlia corren cap a casa la Cinta.
En entrar a la cuina la Júlia mira badoca la figura caiguda a terra que intenta baldament aixecar-se mentre gemega suament. La Paulina només d’entrar olora fortament i es fixa en l’aigua de terra, s’acota, mulla els dits i se’ls acosta al nas, i sobtadament queda amb la cara blanca com la cera, parlant a la mare.
Cinta, la teva filla ha de parir. Ha trencat aigües i el nen se’ns presenta d’un moment a l’altre. Què tens preparat? I la llevadora?
La Cinta queda com estabornida, amb els ulls oberts com plats i fitant ara la noia ajaçada, ara la Paulina, parla amb un fil de veu trencada, mentre es deixa caure en una cadira:
Embarassada, nen, preparat, llevadora... Però què dius, tu estàs boja. De qui?
No ho sé, ho parleu després. Cinteta, au, maca! Posa roba a bullir i prepara aigua calenta. Teniu alguna llevadora...
Si no en sabia res. Mare de Déu... Senyor... Quina ximpleria. A mi m’ha de passar! Si vaig cada diumenge a missa. Aquesta mala pècora! Qui serà el maleït pare?
Mentre la Cinta entre malediccions i renecs escalfa aigua i posa roba a bullir uns joc de llençols que havia preparat per la dot de la seva filla.
Ara tant si val. A veure si hi ha algú que a més vulgui carregar amb el crio- murmura tristament.
La Paulina amb l’ajuda de la Júlia, ha aixecat a la Quima, que així s’anomena, l’acompanya fins al llit i treu els cobertors i les mantes. Aleshores posa un llençol blanc que hi ha en una cadira i tapa la màrfega. La despullen, deixant-la només amb una camisa, i queden esparverades de les faixes que fortament dissimulaven el seu estat , i a poc a poc, la fan jeure en el llit.
La Júlia coneixia, per haver ajudat a la masia al seu pare, com parien els animals, però aquest cop la cosa era diferent. La Quima es retorça, crida i gemega mentre es clava les ungles en el palmell de les mans. Altres cops es mossega els llavis a mida que els dolors del part es van succeint cada moment més propers. A vegades entre singlots se la sent parlar mig mussitant.
Ai, ai, que em trenco, Ai, quin dolor, m’ho arrenca tot de dintre. Ai...
Mentrestant la Paulina li dona certs massatges fent-li pressió per ajudar el fetus a encaminar-se dins els ossos dels malucs. Han passat diferents fases de dolors, cada cop en menys temps, i la Paulina dóna la criatura com encaixada.
La Cinta mira asseguda en una cadira i les llàgrimes li rodolen dels ulls en veure sofrir la seva filla.
La Júlia ajuda la Paulina en tot, només un murmuri fa que es mogui i atengui tant les seves instruccions con consoli la partera.
La Paulina manà.
Ara, què ve. Agafa-li les mans i no la deixis malgrat et faci mal.
La Quima es posa en tensió, crida i fa un ronc fosc, com un gemec curt, llavors la forma d’un cap sobresurt de cop del baix ventre, la Paulina ràpidament agafa el cap i amb un suau moviment de rotació treu el nadó i la placenta que la nodrit durant nou mesos. Un copet a l’esquena del xic i aquest comença a plorar. La Paulina li entrega a la Cinta dient-li:
El teu nét. Aquest no et donarà sorpreses.
La Quima fa una ullada al seu fill, el toca i queda adormida poc després.
La Paulina ràpidament atén la criatura, la renta i l’embolcalla amb la roba que ha tret l’àvia de l’armari.
Caram de qui és aquest roba.
De quan va néixer la Quima. La guardava per a un nét, no per a una sorpresa.
Va, no et preocupis, potser tot es resoldrà bé.
Déu ho faci, que dels homes que tria la tanoca aquesta me’n refio poc.
Va no siguis així, no és mala noia. Una mica boja i alegre, però bona persona. Cuida-la i parleu-ne.
Es gira cap a la Júlia, que escolta atentament i posant-li la mà a l’espatlla li dóna una dolça empenta i li diu:
Anem, Júlia, avui ens hem guanyat un bon esmorzar.
Paulina, els animalons surten de potes i el nen no ha sortit així, per què?
Mira la pubilla com es fixa en tot! Malament aniria que sortís de peus, ens donaria molta feina i ja veuríem.
Surten tranquil•lament de la casa i cansades marxen a la casa seva.
Miquel Pujol Mur
Berga, 17 abril 2008
Publicat
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada