El Joaquim Masferrer i Cabra, més conegut com a Quim Masferrer, (Sant Feliu
de Buixalleu, 22 de juny de 1971),
trobava amb el programa “ El Foraster “ un filó que sembla ara com ara
inesgotable, la filosofia és senzilla,
identificar les “ ànimes simples” dels
llocs que visita, i fer acudits de “ sal gruixuda “ perquè els “ urbanites “
riguin a cor que vols. Per descomptat,
cap referència al Patrimoni històric i/o artístic, i emfatitzar fins al ridícul
l’entorn “ natural”.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-foraster/t8xc15-valls-daneu/video/6245038/
En el darrer programa xerrava amb
una persona nascuda a Estaron, un poble del terme municipal de la Guingueta
d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, que
pertanyia a l'antic terme d'Escaló.
Estaron és, de fet, fora de la Vall d'Àneu, tot i que per la seva
adscripció municipal, hi pertany.
El poble té l'església parroquial de Sant Sebastià, actualment sense rector
propi, regida des de la parròquia de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu.
Reprodueixo de :
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-sebastia-destaron-la-guingueta-daneu
Església d’una sola nau, amb un
absis decorat per arcuacions i lesenes llombardes, i el campanar d’espadanya
constituït per un mur perpendicular a la nau.
Fotografies. Fortià arquitectes
L’església de Sant Sebastià és a la part alta del poble d’Estaron, i s’hi
arriba per una carretera que surt de la carretera de Llavorsí a Esterri d’Àneu.
La primera menció, i per ara l’única que es coneix de la vila d’Estaron, és
la deixa d’una vinya situada en aquest terme a favor del monestir de Sant Pere
del Burgal, feta pel comte Borrell en el seu testament datat al final del segle
X.
De l’església, dedicada a sant Sebastià màrtir, i integrada al deganat de
Cardós com a sufragània de Santa Maria d’Aidí, no ens han pervingut notícies
anteriors al segle XVI. Pels volts del 1526 era rector de totes dues esglésies
Jaume Felip. Estaron apareix també com a sufragània d’Aidí en el llibre de
visites del 1575 i en el del 1758, dins l’oficialat de Cardós, i així mateix
l’any 1904. Actualment depèn de la parroquial de Llavorsí.
És un edifici d’una sola nau, coberta amb estructura d’embigat de fusta, i
capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un ampli tram
presbiterial, cobert amb volta de canó, que forma a l’exterior un cos
volumètric interposat entre el cos de la nau i el semicilindre absidal.
La porta, resolta en arc de mig punt emfasitzada per una arquivolta, s’obre
en la façana sud, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, oberta en el
tram presbiteral. Al centre de l’absis hi ha una altra finestra, de doble
esqueixada, i una tercera s’obre en el mur de ponent, on conserva restes de
l’arrebossat i presenta una decoració formada per dos caps esculpits
esquemàticament, encastats en el mur per sobre de la finestra.
Les façanes no tenen ornamentació, llevat de la façana absidal, on es desenvolupa
una decoració formada pels clàssics motius llombards de les arcuacions sota el
ràfec, agrupades en sèries de tres entre lesenes.
A l’angle sud-est de l’església hi ha el campanar d’espadanya, format per
un mur perpendicular al mur de la nau, en una disposició molt semblant a la que
retrobem en el porxo de l’església de Sant Feliu de la Força d’Àreu. Com en
aquest edifici, a Estaron, el mur del campanar tanca l’accés a l’àmbit de la
porta de l’església, i en la seva part baixa hi ha un pas, o porta, resolta en
arc de mig punt. A la part alta, el campanar presenta dos ulls, en arc
escanyat, i un tercer arc més petit en el tram de mur col·locat sobre la
testera de l’església.
L’aparell és de carreu de pedra llosenca, allargassada, col·locat en filades
uniformes i horitzontals, amb els elements singulars, especialment les
arcuacions i lesenes, realitzades en pedra tosca. El mur del campanar presenta
una construcció molt semblant a la de l’església, però clarament posterior i
afegit a l’obra d’aquesta; i la capçada superior presenta un perfil graonat
molt característic de la construcció pallaresa.
Les seves característiques arquitectòniques i ornamentals la situen
perfectament entre les obres plenament adscrites a les formes llombardes en la
seva plenitud a partir de la segona meitat del segle XI
Quan al topònim Estaron; l'ètimon evident és el STATIO, -ONEM : ‘parada'.
El mot es prengué també en el sentit de residencia, 'lloc d'estatge'; també s'ha aplicat a les parades dels ramats transhumants. En els nostres
NLL deu tractar-se sobretot d'això últim
https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=17949
En podeu veure més imatges a :
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25517
Jesús perdonava a Sant Pere que el negués fins a tres vegades la nit en que el detenien, tenim entre nosaltres, “ conreadors de l’odi, contra Catalunya i el catalans “, alguns amb vestit talar. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada