dimecres, 25 de febrer de 2015

ORATORI DE SANT FELIP NERI. BARCELONA.

El Camil Roig Pardos, publica una fotografia de la façana de l’Oratori de Sant Felip Neri, al carrer Sol, 2 ( Gràcia ). Barcelona.


Llegia que el Josep Artigas i Ramoneda (1839-. 1912 ) va ser l’autor d’aquest edifici d’estil neobarroc dels anys 1891-94, ampliat deu anys després pel mateix arquitecte.

Inspirada en l'església barroca de Sant Felip Neri, situada al xamfrà de la Plaça de Sant Felip Neri amb el Carrer de la Palla, de Barcelona.

Retratava també la placa que explica que Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - 20 de desembre de 1911), s’inspirava en aquest edifici cremat a durant la setmana tràgica de l’any 1909, en la seva obra;


L’església cremada


Jo mai havia oït una Missa com aquella. La volta de la iglésia esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, absents, sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l'altar major, la solera invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt i un torrent de sol entrant per l'esgalabrat de la volta amb una munió de mosques dansant en la llum crua que aclaria tota l’església i feia semblar que oíem la Missa al mig del carrer. El sol queia de ple en la mesa de fusta on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava; mentres en el cor, sense barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant...

Jo mai havia oït una missa com aquella. El Sacrifici era allí present, viu i sagnant, com si el Crist tornés a morir pels homes, i altra vegada en el Cenacle hagués deixat el seu Cos i la seva Sang en el Pa i en el Vi. El Pa i el Vi semblaven fets de fresc: l'Hòstia semblava palpitar, i el vi, a l'ésser abocat al calze a la llum del sol, semblava sang que rajava... Jo mai havia oït una Missa com aquella.

I estic ben cert que tots érem allí, davant del Sacrifici celebrat en la pobra mesa de fusta blanca, davant del Crist maltractat, que era tot son ornament entre la pols i la runa i el vent i el sol que entraven, i sentint encara entorn nostre el rastre de destrucció i blasfèmia que tan de poc havien passat per aquell mateix aire, on ara tornava a fer-se present el Sacrifici, el sentíem com mai l'haguéssim sentit i ens penetrava amb una virtut nova i actual, com sols poguessin haver-la experimentada els primers cristians perseguits i amagats en un recó de les catacumbes, delitant-se majorment entre el perill i la negació, en la iniciació del Misteri redemptor...

I llavors m'assaltà el pensament, el sentiment, de que la Missa sempre hauria d'oferir-se aixís, tremolant, i me semblà que després d'oferir el Sacrifici, el capellà se girava de cara a la gent que anaven entrant encara pel portal sense porta, la gent del carrer, corpresos al passar de veure al descobert la celebració del Sant Misteri i aturant-s'hi encantats; que el capellà ─dic─ se girava i deia, cridant, a la gentada:

«Entreu, entreu, la porta és ben oberta; vosaltres mateixos us l'heu oberta amb el foc i el ferro de l'odi: i ara heus aquí que trobeu a dintre el Misteri més gran de l'Amor rediviu. Destruint l’església heu restaurat la l’església, la que es fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la vèieu tancada, enriquida per dintre, emparada pels qui hi venien a dormir el seu cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa i la vostra rebel•lió i la vostra desesperació, n'heu envestit la porta, i en els murs tan ferms heu obert la bretxa, i us l'heu reconquistada. I a nosaltres, els seus ministres, heu tornat, amb la persecució, l'antiga dignitat, i a la nostra paraula l'eficàcia amb la vostra blasfèmia, i al Misteri de la Sang una virtut ja quasi desconeguda, amb la sang nova que s'ha vessat en la lluita. Que és estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l'odi al Crist ha reinstaurat al Crist en sa casa... Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant; aquí el trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en vida i veritat, com Ell vol ésser conegut pertot, i sobretot, per vosaltres...»

Quan astorada, eh?, s'hauria quedat la gent, quant muda i bocabadada, si el capellà s'hagués girat sobtadament dient-los aquestes o semblants paraules! I jo estic en que les digué, o que tals paraules estaven en els aires d'aquella iglésia cremada; perquè jo les vaig sentir, no sé com, però sí sé que em retrunyien per dintre, que m'eixordaven. Aixís, quan el moment august, el sacerdot alçà davant la gent l'Hòstia i el calze, el Crist se'm féu tan present, tan viu en el meu cor, que no puc dir-ho... Jo mai havia oït una Missa com aquella; i, en comparació, puc dir que mai havia oït Missa. [...]


Joan Maragall i Gorina

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada