dimarts, 11 de febrer de 2014

LA CAPELLA DEL SANT CRIST DE LA TORRE NEGRE. SANT JOAN DESPÍ. EL LLOBREGAT JUSSÀ.

Havia demanat al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) l’advocació de la Capella de la Torre Negre; em contestaven ‘ la Capella es dedicada al Sant Crist, al Carrer Torrent Negre, 1, principal’.

http://www.gaudiallgaudi.com/CA503.htm

Per una millor comprensió fem una visió i/o revisió històrica de la Casa, i àdhuc de Sant Joan Despí que tenia menys de 1500 quan l’any 1915, la família Negre encarregava a Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949) la que havia de ser la més important i significativa transformació de la casa.


La masia que Jujol havia de transformar, i de la que ens deixava un dibuix a ploma, que hauria de permetre la seva identificació al arxiu d’imatges de Sant Joan Despí, era l'habitatge d'una família benestant d'arrels rurals, amb llunyanes relacions amb el seu entorn agrari, però que a nivell conceptual més que físic, pretenia seguir lligada amb els seus orígens. Si bé és cert que els centres bàsics de l'actuació de Jujol foren la façana principal, l'escala interior i la capella, val a dir que la seva intervenció no es reduí tan sols a l'àmbit del mas sinó que també transcendí als jardins que l'envoltaven, per bé que actualment alguns elements ja no existeixen. (la teulada de maons de forma ondulada en la seva coronació, la campana que apareixia al costat oest, etc) i altres han estat absorbits per l'ordenació i transformació posterior del gran jardí en una plaça única que envolta la casa, passant a formar part d'un recinte encerclat de nova creació que l'envolta com ara el banc de trencadís, o bé una glorieta formada per uns arcs reforçats de formes orgàniques que resta integrat en l'àmbit de l'actual plaça de Catalunya.

El contractista que dugué a terme les obres fou Pere Xaus ; agrairem ens feu saber el cognom matern a l’email coneixercatalunya@gmail.com , l’any 1921, ja era ‘normal’ emprar el nom propi i dos cognoms, fins i tot en aquest paradisíac ‘jardí de l’edèn’.

L'execució de l'obra és dilatada en el temps, durant dècades, la qual cosa comportà canvis i correccions, motiu pel qual la temporalitat en l'obra queda patent en la materialitat del procés d'execució. Com tantes altres obres encarregades a Jujol, aquesta no es va poder concloure degut a les dificultats econòmiques dels promotors.
La casa Negre sofrí l'any 1936 els efectes destructius de la guerra, i les imatges de Santa Eugènia i de Sant Pere que presidien la capella del Sant Crist , foren destruïdes juntament amb altres parts de l'edifici. Posteriorment el procés d'abandó actuà de forma inexorable. L'habitatge dels masovers, ubicat al costat oest junt a la riera d'en Negre, va desaparèixer. Els vidres gravats a l'àcid de la tribuna principal i que representava la Mare de Déu del Roser, van seguir la mateixa sort.

Des de l'any 1966 la casa Negre va passar a ser propietat de l'ajuntament de Sant Joan Despí, per cessió dels fills de Pere Negre i Jover, aquesta tutela no va significar però, un canvi immediat en la seva protecció, no és fins a finals dels anys 70 que sorgeix un interès per recuperar la casa Negre, l'any 1979 commemorant el centenari del naixement de Jujol s'assenten les bases per a rehabilitar la masia.

L'any 1982 els arquitectes Gabriel Robert, Antoni Navarro i Xavier Güell redacten un projecte de restauració i es duen a terme les obres de consolidació de l'estructura de l'edifici. L'ampliació de les golfes i l'adequació de la planta baixa per a sala d'exposicions i sala d'actes. Les tres façanes també foren objecte d'una acurada restauració. Durant l'any 91 i 92 l'arquitecte Francesc Xavier Asarta restaura de nou les façanes, les plantes, pis i golfes, incloent-hi totes les pintures de l'escala i la capella, així com d'altres de menys rellevància. Aquesta darrera intervenció inclou un ascensor que uneix les plantes. Tota la casa guarda una perfecta unitat estilística. L'element central que aglutina l'atenció de l'observador és sens dubte la tribuna. Aquesta tribuna que queda a sobre d'una nova porta centrada a l'edifici, tant en la seva forma exterior com en la solució interior, amb dues banquetes a ambdós costats, recorda una carrossa coberta amb una cúpula i rematada per l'escultura d'un ocell alimentant les seves cries que encara romanen al niu. Simètricament col•locades, unes petites tribunes arrodonides donen llum a les habitacions principals i, entre elles, un esgrafiat de senzilles línies i gran vistositat combina els dos únics colors de la façana: un ocre vermellós i el blanc trencat.


A darreries del primer feixisme ( dictadura de Primo de Rivera ), el cens de Sant Joan Despí, topònim en el que quedà palès l’ús de l’article salat en el català anterior al genocidi de 1714 ( De Es Pí , per contracció Despí ) era de 2.023 ànimes ; en el cens de 1981, quan oficialment s’havia acabat el segon feixisme ( Dictadura de Franco ), era de 25.292 veïns , que es convertiran a desembre de 2013 en 32.812 habitants. La ‘Democraciola’ – alguns la qualifiquen de III feixisme- lluny de garantir la defensa del Patrimoni històric i/o Artístic , va permetre que el tsunami del totxo i l’especulació, ens portessin fins aquest present d’absoluta misèria, en que es fa dolorosament viva la imatge de ‘jardí del infern’ , associada a la comarca del Llobregat jussà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada