QUÈ ÉS NADAL?

La Núria, una nena de quatre o cinc anys, en sortir de classe a la tarda, és recollida per la seva mare a la porta de col·legi per dur-la a casa de l’àvia que li farà de mainadera. Després al vespre el Joaquim, el seu pare, l’anirà a buscar novament i la portarà a casa per anar a dormir.

La Núria mentre espera la seva mare està intranquil·la, arrufa les celles i mou els peuets en aquella dansa nerviosa que no se sap ben bé si es a causa d’una necessitat física o espiritual. 

Només quan és asseguda al seient de darrera; aposentada en l’obligatòria cadireta i lligada en el cinturó de seguretat, amb això la seva mare és molt estricta en el compliment de les lleis; la nena deixa explícita la seva inquietud i pregunta:

¾     Mare, què és el Nadal? Ho he d’explicar a classe.

¾     El Nadal? Amb aquestes ximpleries ompliu les hores de classe. Això ha passat a la història! A mi que m’expliqués, un rotllo de quan era una criatura tonta.

¾     Però, mare, he de dir com celebrem el Nadal. Li pregunto al pare?

¾     Al pare, dius! Amb l’estressat que ve de la feina. No sé si podrà parlar-te de gaire més coses que del sopar d’empresa i l’opípar dinar dels dies de Nadal i Sant Esteve a la casa d’un o altre parent. Saps que Núria, pregunta-ho a l’àvia! Ella, potser si que es recorda de totes aquestes falòrnies dels capellans.

¾     Bueno, ho preguntaré a la iaia, però com és tan velleta segurament no se’n recordarà.

¾     No et passis, pitufeta, que la meva mare encara té molta corda. La veiessis ballar al Casino.

¾     Mare, si sempre està queixant-se dels genolls i darrerament és com una paparra, només parla dels seus dolorits malucs.

¾     Ja la fotran! Quan sona la música tant li fa ballar un foxtrot com un rock. Fes-li posar el tocadiscs i veuràs com dels malucs i dels ossos se’n oblida.

Arribades al portal de la casa materna la mare deté el cotxe i l’àvia que ja sap com funciona tot això del trànsit, abans que sonin les botzines dels cotxes, baixa a la mosseta i tanca la porta. Al moment, la mare com una esperitada arrenca i desapareix per la propera cantonada. Va a trobar-se amb les amigues per veure una exposició d’un artista de la nouvelle vague.

Iaia i néta pugen al pis, la dona posa el berenar a la nena mentre escolta el reguitzell de preguntes que li fa.

Una vegada acabat el berenar la Núria no pot aguantar-se més, malgrat que pensà que l’àvia és massa vella, quasi antediluviana, per saber res del Nadal. Com és tan vella i despistada, això que, fins i tot devia viure en aquell temps, però, com no era al lloc adequat, no va adonar-se’n de res.

¾     Àvia, què és el Nadal? Haig de parlar-ne demà a col·legi.

¾     Veuràs és una festa que celebrem els cristians per la vinguda de Déu, en la figura del nen Jesús, per redimir-nos: Ejem! Vull dir perdonar-nos, la resta ja tu ensenyaran a col·legi, petita. Saps que, pugem a les golfes i crec que encara trobarem les figuretes de quan fèiem el pessebre.

¾     Pessebre! Iaia, que és això?

¾     No ho saps, clar, com ha casa teva sempre aneu tan delerats i no teniu temps per res. Ai, Senyor! Quins temps em toca viure! Si el teu avi visques! Reina, ell feia les coses d’una l’altra forma. Amb calma, tranquil·lament, fent-ho tot a consciència, en el lloc i el moment adequat. Veus llavors, pobre home, no ho vaig valorar prou. Jo sempre em queixava, i li deia que no tenia sang de tan pacífic, complidor i bona persona que era. Ai! Déu meu! Quan el trobo a faltar! Quantes vegades em penedeixo de no haver gaudit més de la seva presència. Tant si val, temps passats, són temps passats, i no tornaran mai.

Ambdues pugen a les golfes i troben, després de remenar unes quantes caixes, les figures del pessebre. Les baixen al pis i en un racó del menjador damunt d’una taula, poc a poc, munten el pessebre. Mentre posen cada figura en el seu lloc l’àvia pacientment explica a la néta la importància i el que representa cadascuna.

¾     Veus nena, la Verge i el nen que són...

¾     Sant Josep, mira quina barba té...

¾     El bou i la mula que amb el seu alè donen escalfor al nen...

¾     Els pastors en les fogueres, guarden el ramat. Veus, mengen i beuen  fins que l’àngel els avisa del fet extraordinari.

¾     Mira, petita, les ovelles, el traginer, les vaques i l’aviram. Caram! Què ben protegit i guardat tenia l’avi el molí.

¾     Mira Núria, quina sorpresa! Encara està sencer el caganer. El vam comprar fa molts anys a la fira de Santa Llúcia davant de la Catedral. Jo li deia al teu avi, al cel sia, que no m’agradava la figura d’un home cagant.

Quantes paraules esmerça l’àvia per explicar el significat de les diferents posicions dels reis, dels pastors i dels pagesos durant el dies de Nadal.

...................

La Núria, al col·legi, rep les notes i se les guarda per ensenyar-les a l’àvia la Nit de Nadal que aniran a sopar a casa seva. La mare i el pare en entrar al menjador queden sorpresos al veure, en un costat, el petit i senzill pessebre que han construït la dona gran i la xica.

¾     Mira, iaia, les notes. Són bones gràcies a les teves explicacions del naixement.

¾     A veure, nina meva.- diu afectuosament l’àvia que fa una ullada a la llibreta i després la passa a la filla i el gendre.

Ambdós queden meravellats de les observacions de la professora. I és que amb paciència i donant els consegüents detalls és la forma de transmetre els fets gravats a la memòria de la vida durant els molts segles de l’existència humana i que és al mateix temps el patrimoni transferible dels humans, el boca a boca, que passa de generació rere generació.

La Núria tibant-li la màniga de la brusa proposa:

¾     Cantem àvia aquella cançoneta que em vas ensenyar. Nadales em vas dir, oi?

Poc després l’emoció omple la sala. Comencen cantant les dues dones més allunyades d’edat i a continuació s’afegeixen, a les seves veus, les dels pares, primer tremoloses i finalment amb força. Es fonen joioses totes juntes en l’autèntic esperit nadalenc.

Aleshores, unes llàgrimes brollen i rodolen per les galtes de la mare en recordar moment feliços de quan tot el cercle familiar: pare, mare, germans, etc., és reunien per cantar i celebrar el Nadal.

Per finalitzar vull afegir unes paraules copiades de la solapa de la contraportada del llibre “Aquell instant de felicitat” de Federico Moccia que diuen així:

“Aquell instant de felicitat són uns focs artificials que t’il·luminen i et recorden que el que tens és important, l’instant és allà, només l’has d’aprofitar”.

Miquel Pujol Mur.