En les muntanyes per damunt dels cingles tenebrosos regnaven en la foscor de la nit i del cel una caterva de bruixes, bruixots i mals esperits, tots ells servidors de Lucífer, senyor de l’infern i les tenebres.
Els pastors són asseguts davant de la foguera dalt dels cingles de Palomera. Recollir tot el ramat sota la protecció de la roca ha estat un treball molt dur, més a la fi, ho han aconseguit i ara les ovelles dormen al redós de la muntanya.
En les cabanes alliten les dones i la quitxalla, mig amuntegats els uns i els altres per donar-se calor, malgrat siguin coberts de pells d’animals, per així protegir-se del fred hivernal. Els homes, una vegada la darrera dona s’ha marxat a dormir munten guàrdia observant, amb por, el cim de la propera muntanya del Pedraforca.
Nit del 24 de desembre, solstici d’hivern, i una mala recordança del succeït el 24 de juny, durant la del solstici d’estiu. Sis mesos, són passats, però tothom recorda amb temor el desastre que va esdevenir. Aquella funesta nit els humans van perdre; a mans del senyor de les tenebres, encarnat amb el bruixot del lloc de Saldes, un dels més importants habitants de l’Avern; una munió considerable d’ovelles. Unes van ser robades per menjar-se-les les mateixes bruixes i els seus acompanyants, les altres despenyades timbes avall.
A més, al Perot, el vell majoral, que defensava el ramat amb el gaiato alçat, les meretrius de l’infern fotent-se dels seus crits i les seves imprecacions per apartar-les, van ferir-lo en una cama i ara roman postrat en una màrfega pudenta amb els ulls esbatanats per l’espant i l’esquena guerxa. Fa pocs dies una fetillera va passar pel poblat i els hi va dir que no podia fer res per guarir-lo. Va dir simplement: No hi ha possibilitat de curar-lo amb cap pegat, ni cap conjur, ni tampoc hi ha cap herba remeiera capaç de sanar les seves ferides físiques ni les del seu esperit. És un cas perdut i més valia implorar als deus i confiar que ells en el seu gran poder el curessin o acabessin per sempre amb el seu dolor. Més ells, els pastors de Palomera que van ésser pujats des d’infants sota les seves ordres i la seva protecció no poden decidir-se a fer una cosa ni l’altra.
El Perot, era l’home savi, aquell que quan eren uns simples bordegassos els ensenyà a manar els ramats i els hi va mostrar les pastures més adients en cada estació de l’any: unes, dalt les serra d’Ensija; altres, rere el Portet; i més llunyanes encara, les de les canals de Catllarí, sota mateix dels rasos de Peguera. No poden abandonar-lo a la seva sort i malgrat la seva inutilitat, tots pensen que és un cas de consciència mantenir-lo amb ells.
Embolcallats amb pells i mantenint el foc ben alt, han preparat els seus bordons i les seves fones i tenen forces pedres a mà en previsió de l’atac de les harpies, sicàries de l’home de cor negre, el representant del mal. Són acovardits, quan parlen les seves veus se’ls escanyen en la gola. Veuen neguitosos com els focs van successivament encenent-se a múltiples punts de l’enforcadura. Poc després la muntanya llueix tota encesa, les flames s’alcen cel amunt i llavors convertides en guspires ardents cauen a terra damunt dels arbres provocant el seu incendi. Llavors, les flames del foc provinent de la falda de la muntanya s’uneixen al foc del cim. És un espectacle aterrador que encongeix els ànims dels pastors més valents, tot el Pedraforca, cremant com una pira de rogenques brases.
La mitjanit s’apropa, des de dalt de Palomera els homes espaordits vetllen sense deixar de mirar el dantesc espectacle. Tots temen per la seva integritat, la seva personal, la de la família i la del ramat, font de menjar i subsistència.
Entremig de les flames voleien com aligots de mala astrugància les formes negres i retorçades de les bruixes que estimant al bruixot en un ferotge aquelarre de cossos maleits van entregant-se a les seves i a les pròpies apetències sexuals, per continuar entremig d’udols esfereïdors a satisfer-se les unes amb les altres.
A cada instant s’acosta el zenit de la nit i totes finalment complagudes carnalment són a punt per la darrera senyal de submissió, vers el seu amo i senyor infernal.
Esglaiat, apartant els ulls de les profunditats de l’infern entrevistes dalt de l’enforcada muntanya, un dels pastors mira a les baixes i gèlides terres de Gresolet i veu una llum, al principi, només una fina i clara escletxa que llambrega com un indici de pau davant de la vermella i esfereïdora muntanya ígnia. Primer, només una llum, tot seguit escolta un plor harmoniós i l’aura lluminosa puja, des dels plans de Gresolet, pel negre cel com l’anunci d’un nou ordre. Un càntic entonat per les veus bellíssimes dels àngels brolla en la nit com signe d’esperança i finalment la llum, arriba vers la rústega morada de pastors, cridant-los per que baixin a veure el prodigi.
Al dimoni, a les bruixes, als bruixots mentre donen voltes en la seva inhumana festa tampoc els ha passat desapercebuda la llum, que ara és una franja ampla, que il•lumina el cel fins arribar a donar claror a la lluna. Aquesta rodona dama de la nit reflexa la llum terrenal que davalla enmig de la incendiada muntanya, habitacle-castell del fills del diable.
En un instant, al rebre la llum de Selene, el foc minva el seu poder, els diables, les bruixes i la resta de l’infernal companyia, cauen primerament de genolls, després com avergonyits de la seva nuesa i maldat volen, tapant-se la cara, confondre’s entremig de les roques per amagar la seva carnal i malèvola presència i al mateix temps formar part de les pètries roques.
Finalment la bola ígnia del cim de la muntanya en rebre la freda llum provinent de l’èter esclata amb un gran rebombori de veus demoníaques desintegrant-se definitivament i portant-se tots els éssers malignes a les fondàries d’Orc, el regne d’Hades..
Els pastors, una vegada la muntanya ha tancat el seu cercle infernal criden amb veus alegres a la família i junts baixen a la vall gresolenca per conèixer al nou nascut, fill d’un home gran i una jove verge, que reposa en una simple cova i que dorm en un bressol rodejat de tot l’amor humà, només amorosit el fred ambient hivernal per l’alè d’una mula i un bou. Fins i tot, el Perot, guarit miraculosament rere la davallada i la destrucció infernal, com si fos un signe de bon auguri va baixar, si observeu amb atenció el pessebre el veureu assegut i amb una crossa al costat del nen que li somriu.
Si mireu el Pedraforca, actualment, és més gran encara la seva enforcadura. La muntanya, a hores d’ara, ha refet els seus boscos però conserva la tartera erma com a cementiri, i record de l’escarment de bruixes i bruixots.
Si voleu admirar una recreació del foc, pugeu a veure-ho en un punt alt, jo ho he vist des de Cantonigrós, al caure la nit, llavors visareu l’amagar-se el sol enmig dels dos pollegons, potser com a remembrança d’aquella nit alliberadora de l’angoixa humana.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada