dimecres, 22 d’agost de 2012

SANT JULIÀ DE CEURÓ. SOLSONÈS


La Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés, ens arribàvem fins l’encastellada església de Sant Julià del Ceuró; és un edifici d'una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, decorat amb arcuacions llombardes repartides per lesenes, la finestra del centre de l' absis és de doble esqueixada i coberta amb un arc de mig punt adovellat.
El parament és de pedres escairades a cops de maceta, col•locades en fileres irregulars però uniformes.

L' edifici té una part sobrealçada d'època posterior. La coberta és de dues vessants a la nau i cònica a l' absis. La decoració de les façanes ha estat resolta amb un fris d'arcuacions entre lesenes. El campanar d'espadanya, té dues finestres. Tant aquest com el frontis, arrebossat, són una obra posterior perquè l'any 1905 un llamp va destruir la façana de l'edifici. L'interior de l'església va ser molt modificat quan fou realçada la nau i hom suplí la volta original amb una coberta de llunetes i creueria.
A la fi del segle XVI i al principi del XVII hi pintà dos retaules el pintor local Josep Fretó, que es féu popular a la contrada. Un es conserva al Museu Diocesà de Solsona i el major fou traslladat el 1880 al santuari de Savila, on seria destruït en els dies foscos del genocidi contra Catalunya de 1936-39 . La festa major se celebra per Sant Julià, patró de la parròquia, el 7 de gener, i es fa una festa a l'ermita de la Mare de Déu de Savila el cinquè diumenge després de Pasqua.
El topònim "Ceuró" ha sofert moltes variacions, nou en concret (en documents primitius es troben les formes Ozoró i Zouró, i també ha estat conegut per Odró i popularment per Cigró). Hi ha al respecte teories diverses :

Del llatí odor / que fa bona olor

Del llatí erōne / ORÓ m.
Espècie de cabàs gran, generalment més alt que ample, de forma cilíndrica o un poc panxuda, que serveix per a tenir-hi grans, llegums, figues seques, etc. (Tortosa, País Valencià, Balears). Els orons tortosins i valencians són de teixit de palma o d'espart; els baleàrics són de palla d'ordi, de joncs o de fonoll.

Aquest supòsit implicaria la gran feracitat d’aquestes terres que faria necessari comptar amb un nombre inusual d’orons.
El lloc és esmentat ja el 1094 En tenia la senyoria la noble família Miró (com a Navès), que la cedí el 1100 a l'església de Santa Maria de Solsona. En foren feudataris per l'església de Solsona Guillem i Bernat de la Vansa. Formà municipi al segle XIX amb Pampe.

M’aturaria per recollir una imatge del petit fossar; és un veritable lloc de repòs i pau, i això malgrat la trivialització de la mort, la societat actual sembla imposar-nos.

Text i recull dades: Antonio Mora Vergès.
Castellar del Vallès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada