dijous, 30 d’agost de 2012

CONVERSA ARRAN DE PLATJA

Avui és un meravellós dia de primavera, quasi d’estiu, i he pensat anar a la platja a prendre el sol una estona, i si em decideixo em mullaré un xic. Però caldrà que el sol escalfi una mica més. M’he canviat i porto aquell banyador que diu la mare que m’escau tan bé. Clavo el meu para-sol a la sorra i estenc l’estora. Que n’és de formosa aquesta platja de Canet. El dia, com he dit, és molt agradable i cap al migdia s’està molt bé. Se sent la cridòria del nens que corren darrera la pilota o que enlairen estels. Prop meu cau un d’aquests discos voladors i la nena al recollir-lo m’esquitxa de sorra. Amb la mà em trec la sorra de damunt. Brilla el sol i amb la seva escalfor m’endormisco. Reviscolo i sento dues veus que parlen darrera meu. Una és més forta, té més edat, i l’altra és més jove. Per no cridar l’atenció resto immòbil.

La veu més fosca diu:

 Et recordes quan vam veure per primera vegada aquesta platja, Joan?
 Que n’era de bonica, ben bé com ara, Pere.
 No comparis, aleshores estava molt més neta, no hi havien restes de burilles, de llaunes, ni de papers, i no hi havia tanta gent.- Digué en Pere- Estàvem més espaiats.
 Te’n recordes de l’estel taronja i verd tan llampant? I quan s’enlairava amb aquella cua de paperets de diferents colors que hi vam posar?
 Sí, germà era preciós i els nostre ulls de nen, encara ens feia veure’l més bonic.- Recorda en Pere- Quan de temps ha passat!
 I els partits de pilota inacabables? Arribàvem sempre tard a casa.- Contesta la veu més jove.
 Cal recordar les raons que ens donava la mare! Arribàvem tard per anar a qualsevol missa i sempre ens estava posant cremes perquè portaven la pell quasi cremada. Ens queia a tires.
 Pobre mare, quins farts de patir.- La veu del Pere recordant la mare es fa tremolosa.- Malgrat tot diria que la raó de totes les mares és la de sofrir sempre pels fills.
 I els nervis que passava perquè si el pare arribava abans, aleshores ens perseguia amb la corretja, ja sabíem el puntual que era per menjar. Si no dinava a la seva hora li feia mal. I tot perquè havia de fer la partida de manilla al bar abans de anar a treballar. Veritat, Pere?
 Pobre home totes les nits a la barca pescant perquè els seus galifardeus fossin homes de profit. I puntuals.

Fa una mica de vent i una flaire d’aire marí omple els meus pulmons. Continuo sentint la conversa.

 Te’n recordes com jugàvem amb aquelles naus que construíem amb trossos de fusta, posant-les-hi pals i veles?- Li pregunta Joan.- Fins i tot fèiem amb un tros de llauna un timó perquè seguissin rectes i no es tombessin.
 Com me’n podria oblidar! L’Arabella del capità Blood que era el nom de la seva estimada i era la fillola del seu enemic, el tractant d’esclaus. I de la galera del Falcó del Mar, Sir Oliver i la seva dama Rosamunda i el germà en Lionel que el va trair. Quines aventures!
 Quins records voldràs dir! Records d’infantesa. I en Sandokan, i el Capità Nemo, que fugia del món cercant refugi a la mar i s’allunyava de la terra i dels homes, Pere.
 Com tu vas fer aquell maleït dia. Amb aquelles onades tan fortes, per què et vas deixar anar de la meva mà? Per què vas fer els possibles per desfer-te de la meva abraçada?
 Perquè eres més fort, perquè tu podies tirar endavant, si no el mar se’ns hagués emportat a tots dos. I jo era el somniador. I m’hauria enfonsat a la vida, amb el record de la teva mort. Tu eres el germà gran!
 Com creus que m’he sentit sempre. Malgrat la meva força que dius tu, el meu cor sempre ha estat marcat per la mancança del germà.
 Germà, mentre te’n recordis de mi serè present a la vida. Quan tu m’oblidis hauré desaparegut.- Sentencià en Joan.

Acabades aquestes paraules sento sobre la sorra de la platja unes breus pitjades, suaus com les d’un nen, que fugen cap el mar. I a continuació un sanglot. Em giro i veig un home que tapant-se la cara amb una tovallola se’n va cap a la sortida. És un vell rauc que tapant-se i tot se li escolten el sanglots i se li veuen les llàgrimes que li cauen dels ulls envermellits. El sol en aquest moment s’enfosqueix per a mi.

Miquel Pujol i Mur
Berga, 16 gener 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada