dijous, 9 d’agost de 2012

EL SANTUARI DEL REMEI DEL CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pujàvem fins al dit Castellvell de Solsona, dins el terme municipal d’Olius, ens atenia meravellosament la senyora Lourdes, masovera i/o ermitana de Castell i el Santuari de Nostra Senyora del Remei.
Hi ha notícies d'aquest castell, "castro selisona" l'any 929, "castro Celsona" el 965 abans de la devastació de Barcelona per Almançor.

S’esmenta en diferents documents els anys 957 i 973.
Un document de vers el 1000 deixa constància de l’estada al seu palau del castell d'Olius del comte Ermengol I d'Urgell, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona que "Avus meus construxit in sua propia dominicatira". Els comtes urgellencs manifestaren repetidament el desig d'ésser enterrats al temple de Santa Maria de Solsona.
A l’ensems dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; consta també que tingueren drets – fins en ocasions damunt del comte d'Urgell i de Solsona - els bisbes d'Urgell.

L’any 1054, el comte Ermengol III i el bisbe Guillem concertaren un conveni, amb referència al "castrum de Solsona cum suos terminos vel cum sua castellania".

Amb butlla datada l’any 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe d'Urgell "Castrum Celsona et Eccla. Sancte Marie", amb les pertinences.

El 1104, el bisbe d'Urgell cedí els seus drets sobre el castell de Solsona a l'església de Solsona. Documents del segle XII al•ludeixen l'església de Sant Miquel, amb referència al castell.
Pel casament d’Agnès de Tarroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, el 1217, la propietat del castell decantà als Cardona.

Els drets cardonins refregaven, a vegades, amb els episcopals – aleshores del Bisbat d’Urgell - El castell i la vila de Solsona, tanmateix, foren vinculats, el 1314, al vescomtat de Cardona, posteriorment comtat, marquesat i ducat.

El Castell-Palau el conformava un conjunt d’edificis de forma trapezoidal , aixecats al centre d'una gran esplanada; el recinte estava protegit per quatre torres rodones situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera, també un cos central dels segles XIII-XIV, quan fou renovat i ampliat.

A darreries del segle XIV, per ordre de l’ aleshores comte de Cardona , fou enderrocat, perquè – segons les cròniques - ja no servia d'habitacle.
La creació de la Diòcesi de Solsona, quina gestació expliquem tot seguit, enverinarà la relació entre ambdós poblacions durant segles:

El rei Ferran II demanà i obtingué d' lnnocenci VIII el permís per crear un nou bisbat ; en la primera petició (1589) presentava com a llocs possibles per ubicar-hi la seu episcopal Balaguer, Manresa i Solsona; finalment però es decidí per Solsona.

Els arguments recollits en la butlla fundacional, Super universas, aprovada en el consistori del 19 de juliol de 1593 i publicada 1' 1 d'agost següent, són:

1. Que per la seva extensió el bisbe no pot visitar cada dos anys, segons la prescripció conciliar, el bisbat d'Urgell, al qual pertanyia la gran majoria de les parròquies que configuraven la nova diòcesi.
2. Que els pobles fronterers es veuen afectats per l'heretgia.
3 Que Solsona té totes les condicions: religioses (convent deis caputxins). Materials (església col•legiata ben dotada). Ambientals (plana bonica i fèrtil).

La decisió, ultra contrariar els drets legítims de Balaguer i , Manresa, s’entén únicament com el desig reial de limitar el poder creixent de la casa de Cardona.

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals, i les restes de la capella de Sant Miquel.

Dins L’església i/o santuari del Remei construït sobre aquestes restes – on destaquen els blasons dels Cardona - hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

Text, recull dades i fotografia. Antonio Mora Vergés.
Castellar del V. 30 juliol 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada